El gabinet del Dr. Caligari

El gabinet del Dr. Caligari

Das Cabinet des Dr. Caligari
Fitxa
Direcció	Robert Wiene
Protagonistes	Werner Krauss Conrad Veidt Lil Dagover Hans Heinrich von Twardowski Friedrich Feher Rudolf Lettinger Elsa Wagner Rudolf Klein-Rogge Ludwig Rex
Producció	Rudolf Meinert i Erich Pommer
Guió	Hans Janowitz i Carl Mayer
Música	Giuseppe Becce
Fotografia	Willy Hameister
Productora	estudi Babelsberg
Distribuïdor	estudi Babelsberg i Netflix
Dades i xifres
País d'origen	Alemanya
Estrena	27 febrer 1920
Durada	77 min
Idioma original	alemany cap valor
Versió en català	Sí
Color	en blanc i negre
Format	4:3
Pressupost	12.371 $
Descripció
Gènere	cinema mut, cinema de terror, cinema de ficció criminal i art horror film (en)

El gabinet del Dr. Caligari (títol original en alemany: Das Cabinet des Dr. Caligari) és una avantguardista pel·lícula muda alemanya de 1920 dirigida per Robert Wiene i protagonitzada per Werner Krauß (Doctor Caligari), Conrad Veidt (Cesare), Friedrich Feher (Francis), Lil Dagover (Jane) i Hans Heinrich von Twardowski (Alan). La seva productora fou Decla. Va ser una de les primeres pel·lícules produïdes als estudis alemanys UFA (Universum Film AG). El director Robert Wiene va fer-hi una tasca excel·lent amb les emocions dels personatges, els moviments de càmera i la presència dels personatges. Els intertítols han estat traduïts al català.

Argument

Inspirada en un cas real, narra una sèrie de crims sexuals ocorreguts a Hamburg, Alemanya. Narrava els escruixidors crims que cometia Cesare, sota les ordres hipnòtiques del seu propietari el doctor Caligari, que recorria les fires de les ciutats alemanyes exhibint el seu somnàmbul. La idea dels guionistes era de denunciar l'actuació de l'Estat alemany durant la Primera Guerra Mundial. El guió original de la pel·lícula, de Hans Janowitz i Carl Mayer, va ser modificat i Wiene, segurament pressionat per la productora i aquesta per les autoritats alemanyes, va afegir una escena inicial i una altra final que trastocaven el sentit de la història, quedant convertides en el relat d'un boig.

Trama

En Franzis (Friedrich Fehér) s’asseu en un banc amb un home vell que es queixa que els espíritus l’han allunyat de la seva família i casa seva. En aquest moment una dona atordida anomenada Jane (Lil Dagover) passa per davant seu. En Franzis explica que és la seva “promesa” i que han patit un gran número d’ordalies. La major part de la resta de la pel·lícula és una analepsi de la història d’en Franzis, la qual ocorre a Holstenwall, un poblat ombrívol amb edificis retorçats i carrers en espiral. En Franzis i el seu amic Alan (Hans Heinrich von Twardowski) competeixen amb bona fe i bones intencions per l’afecte de la Jane, i planegen visitar la fira del poble. Mentrestant, un home misteriós anomenat doctor Caligari (Werner Krauss) busca un permís del secretari antipàtic de l’ajuntament per a presentar un espectacle a la fira, el qual consta d’un somnàmbul que es diu Cesare (Conrad Veidt). El secretari se’n riu i renya el doctor Caligari, però finalment acaba aprovant el permís. Aquella mateixa nit, el secretari és trobat apunyalat al seu llit.

L’endemà al matí, en Franzis i l’Alan visiten l’espectacle del doctor Caligari, el qual consta de l’obertura d’una caixa semblant a un taüt i la revelació de l’adormit Cesare. Sota les ordres del doctor, Cesare es desperta i respon les preguntes que fa l’audiència. Tot i les objeccions d’en Franzis, l’Alan pregunta “Quant de temps viuré?”, i malauradament pel jove, en Cesare li respon “Fins l’alba”. Aquella nit, una figura apareix a casa de l’Alan i l’apunyala al seu llit. En Franzis, desconsolat, investiga l’assassinat de l’Alan amb l’ajuda de la Jane i el seu pare, el doctor Olsen (Rudolf Lettinger), qui obté una autorització de la policia per investigar el sonàmbul. Quan arriba la nit, la policia atrapa un criminal (Rudolf Klein-Rogge) amb un ganivet a punt d’assassinar una anciana. Quan en Franzis i el doctor Olson l’interroguen, el criminal confessa que ha intentat matar la dona, però nega la seva participació en les altres dues morts; només estava intentant desviar la culpa de l’assassinat.

Durant la nit, en Franzis espia el doctor Caligari i observa el que sembla ser en Cesare dormint a la seva caixa. Tanmateix, en Cesare real s’escapoleix a casa de la Jane mentre ella dorm, aixeca un ganivet per apunyalar-la, però just en aquell moment, en comptes de matar-la, la segresta després d’una lluita i l’arrossega fins el carrer a través de la finestra. Perseguit per gent enfurismada, en Cesare deixa anar la Jane i fuig, tot i així, col·lapsa i mor. En Franzis, al mateix temps, confirma que el criminal ha sigut tancat lluny i que no hauria pogut haver estat involucrat en el segrest. Ell i la policia, però, investiguen la caseta del doctor Caligari i se n’adonen que el Cesare que sembla que estigui dormint a la caixa és només un maniquí. El doctor Caligari aprofita la confusió i escapa, però en Franzis el persegueix fins a un manicomi.

Després de realitzar més investigacions, en Franzis se sorprèn al saber que el doctor Caligari és el director del lloc. Amb ajuda de l’equip del manicomi, n’estudia els registres i el diari del director mentre aquest dorm. Els escrits revelen l’obsessió que tenia el director amb la història d’un místic del segle XVIII anomenat Caligari. Aquesta figura usava un somnàmbul que es deia Cesare per cometre assassinats en pobles del nord d’Itàlia. Això és el que va voler fer el director, determinat per entendre l’anterior Caligari, i per aquest motiu va decidir experimentar amb un somnàmbul admès al manicomi, el qual finalment es va tornar en el seu Cesare. El director, per acabar, crida "He de tornar-me Caligari!". En Franzis i els doctors avisen la policia perquè vagi a la oficina del doctor Caligari, on un cop allà, els hi ensenyen el cadàver d’en Cesare. És aleshores quan el doctor ataca un membre de l’equip, i finalment és immobilitzat amb una camisa de força i es torna un pres en el seu propi edifici.

La narrativa torna de nou al present, on en Franzis acaba la seva història. Amb un gir argumental, es revela que en Franzis és, de fet, un pres del manicomi. No només el jove, sinó que la Jane i en Cesare també en són pacients. Tot i així, la Jane creu que és una reina i en Cesare està viu. L’home que en Franzis creu que és el doctor Caligari n’és el director, i el jove decideix atacar-lo. No obstant, és immobilitzat amb una camisa de força i el porten en la mateixa cel·la que el doctor va ser tancat en la seva història.

Temes i interpretacions

Autoritat

En la pel·lícula es tematitza l'autoritat brutal i irracional aconseguint així que l'antagonista, el doctor Caligari, es mostre com una persona violenta i insana. La figura del doctor es pot observar com una representació del govern de guerra alemany. Açò es deu al fet que la principal ambició del doctor Caligari és tindre un control absolut i una autoritat il·limitada sobre els seus pacients. Aquest control que viola tots els drets humans, es mostra a la figura del somnàmbul Cesare. Hans Janowitz descriu Cesare com la representació de "l'home comú d'obediència incondicional". Per altra banda, Siegfried Kracauer, al seu llibre De Caligari a Hitler (1947), defineix el doctor Caligari com una figura autoritària i tirana premonitòria del dictador Adolf Hitler. Sent així la figura de Caligari la del dictador que controla la voluntat del dèbils convertint-los en titelles per aconseguir els seus propòsits.

Per altra part, el film mostra alguna de les neurosis existents a Alemanya i la República de Weimar, particularment en l'ombra de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), quan l'extremisme estava molt present, els reaccionaris encara controlaven les institucions alemanyes i els ciutadans tenien por de l'impacte del Tractat de Versalles sobre l'economia i estaven traumatitzats per tot el que havia suposat la guerra.

Percepció de la realitat

Com la pel·lícula es veu des del punt de vista d'un malalt mental, l'argument perd veracitat i l'espectador no pot acceptar res com a real del que es narra. Deixant així en dubte si els fets narrats van ocórrer realment o no i atribuint-li una sensació de desassossec i incògnita a tot el llargmetratge. A més, perquè els espectadors no puguen distingir la realitat de la imaginació, els elements visuals són iguals tant en la història principal, com en l'epíleg i el pròleg.

Estil

Durant la fase de rodatge una revista alemanya escrivia "l'expressionisme ha ingressat en l'art del cinema". Acord en la trama de la pel·lícula, els escenaris pareixen extrets de la ment d'un dement. Configurats per formes rocambolesques i irreals, transmetent sensacions de confusió a l'espectador. L'expressionisme és l'estètica fonamental d'aquest llargmetratge. Una estètica basada en l'estrafolari i el sinuós dins d'un ambient fosc. Les formes predominants que configuren l'escenari són les corbes, les línies obliques i les puntes, creant paisatges que es pleguen i es doblen en angles inusuals.

Tot açò es deu al fet que els escenaris no eren construccions sinó pintats sobre llenç. Les ombres i els raigs de llum foren pintats directament en el set. Fent-ho d'aquesta manera s'aconseguia distorsionar la perspectiva i la tridimensionalitat de l'escenari. El que afavoria la transmissió d'una sensació d'incertesa i terror.

La producció d'aquest decorat va anar a càrrec de Hermann Wárm, Walter Reimann i Walter Rohrig.

Repartiment

• Werner Krauß: Dr. Caligari
• Conrad Veidt: Cesare
• Friedrich Fehér: Francis
• Lil Dagover: Jane Olsen
• Hans Heinrich von Twardowski: Alan
• Rudolf Lettinger: Dr. Olsen
• Rudolf Klein-Rogge: Criminal (no surt als crèdits)

Al voltant de la pel·lícula

El productor, Erich Pommer, de la Decla-Bioscop, volia que fos Fritz Lang qui dirigís la pel·lícula, però Lang tenia altres compromisos en aquell moment, de manera que al final va ser Wiene qui la va dirigir.

La cinta és considerada com el primer film expressionista de la història, i destaquen els decorats distorsionats que creen una atmosfera amenaçadora. Els responsables de l'escenografia van ser Walter Rörig, Walter Reimann i Hermann Warm, membres del grup Strum. L'expressionisme va ser una edat daurada del cinema, de la qual els majors representants van ser Fritz Lang, George Wilhelm Pabst i F.W. Murnau, Paul Wegener.

L'expressionisme en aquest film es basa en la interpretació subjectiva del món dels personatges, que es troben sota el món real. S'enfronten en els personatges dos conceptes diferents: la imaginació i l'oníric davant el realisme. Un personatge acaba com volent dir que tot va ser producte de la imaginació de la persona, que no existeix el somnàmbul ni el doctor Caligari.

La pel·lícula es caracteritza per l'estilització dels decorats, la forma exagerada d'actuar, els efectes lluminosos, alguns dels quals són puntuals i forts per a fer ressaltar-los de la resta del conjunt de l'escena. També es mostren potents i peculiars usos d'angulació de la càmera, com un enquadrament inclinat.

Els decorats estan distorsionats, ja que es representen com si fossin una maqueta o cartons pintats superposats per a crear il·lusions, d'aquesta manera els decorats són molt expressius i els actors també. S'emfatitzen ombres fosques i contrasts, com en el seu començament, en aparèixer la noia que ressalta del fons. Es nota que hi ha un ús de llums artificials. L'expressionisme va influenciar després, per exemple, Alfred Hitchcock.

Enllaços externs

• El gabinet del Dr. Caligari a Internet Archive (anglès)
• El doctor Caligari sigue dando miedo un siglo después de su estreno a El Salto, 26/2/2020 (castellà)