Orientalisme

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

L'orientalisme és l'interès i l'estudi de les societats del Pròxim Orient i de l'Orient Llunyà per la cultura occidental. Amb el terme orientalisme es coneix igualment la imitació o la representació d'aspectes de les cultures orientals a Occident per part d'escriptors, dissenyadors i artistes.[1] Edward Said creà un concepte distint baix el mateix significant: una manera de pensar que concep acríticament una realitat humana complexa, dinàmica i heterogènia de manera uniforme, de manera que oposa una essència occidental a una d'oriental, veient a aquesta última com una cosa llunyana i inferior.[2]

Neix de l'atractiu per l'alteritat, per la cerca de l'exotisme, i va influir la societat. Els salons de la burgesia i de la noblesa van allotjar recepcions i balls de disfresses, amb models idealitzats i acolorits d'un Orient fantàstic. Alguns personatges acomodats van posar per fer-se retratar amb una indumentària sedosa que escau als emirs.

L'orientalisme en l'art[modifica]

Marie Adelaïde de França (filla de Lluís XV) amb roba turca, Jean-Étienne Liotard

Es poden trobar representacions de «moros» i «turcs» islàmics en l'art medieval, renaixentista i barroc. Però no va ser fins al segle XIX quan l'Orientalisme en les arts es va convertir en un tema consolidat. La campanya d'Egipte (1798–1799), la guerra d'independència de Grècia (1821–1829), la guerra de Crimea (1854–1855) i l'obertura del canal de Suez (1869) van contribuir a augmentar l'interès per un exotisme profusament documentat.[3]

L'orientalisme és un corrent literari i artístic occidental del segle XIX. Marca l'interès d'aquesta època per a les cultures del Magreb, turca i àrab. Inspirat per l'Orient Mitjà, l'art orientalista no correspon a cap estil particular i reuneix artistes, obres i personalitats tan oposades des d'Horace Vernet, Ingres, Delacroix, Chassériau, Gérôme, Fromentin, Liotard... fins a Renoir (amb la seva famosa Odalisca de 1884) o fins i tot Matisse i Picasso a començament del segle XX. És doncs un tema que aglutina diferents moviments pictòrics d'aquest període.

Aquest estil va tenir el seu moment àlgid en les Exposicions universals de París de 1855 i 1867.

L'harem[modifica]

En aquesta època, la representació pictòrica de la nuesa era xocant si no era justificada. Ara bé, l'harem resultava un lloc desconegut. Els costums eren diferents i certes pràctiques tolerades (l'esclavitud, la poligàmia, el bany públic...). Aquesta tolerància condueix a Europa a un fenomen de fascinació i repulsió per l'harem i el serrall, lloc de despotisme (sexual) per excel·lència del sultà. En efecte, l'harem, allunyat dels costums i de la cultura europea de l'època era objecte de nombroses interrogacions com de fantasmes. Els harems somniats, fantasiejats, imaginats són sovint poblats d'odalisques lascivament lànguides, ofertes, als vapors del bany. Fou un tema molt preuat sobretot per Jean-Léon Gérôme.

Quan Jean Auguste Dominique Ingres, director de la francesa Académie de peinture va pintar una visió colorista d'un bany turc, va comportar que aquest Orient erotitzat fos públicament acceptable. Les formes femenines presents en aquella obra poden haver estat totes elles el mateix model.

l'Orient exòtic[modifica]

La majoria d'aquestes pintures ens descriuen un orient entre real i imaginari. No tots els artistes que representen l'Orient varen viatjar als països de l'Orient Pròxim. Tot i això, la majoria dels pintors anomenats orientalistes com Delacroix i d'altres varen emprendre llargs viatges als països del Maghreb on realitzaren nombrosos quaderns d'esbossos. Croquis que serviren per a la composició de les seves pintures un cop tornaven al país.

Tanmateix, Étienne Dinet abandona el registre dels seus primers temes, en particular el nu, per a dedicar-se a explorar la condició humana dels beduïns. La seva pintura tradueix a la vegada l'ànima dels seus models i els colors locals que vibren sota la llum sahariana. La seva obra resulta estètica i humana.

Pintors i escultors[modifica]

El cafè dels esclaus, Marià Fortuny, 1868, Col·lecció privada

A Catalunya hi ha exemples d'artistes orientalistes vinculats als territoris espanyols del nord d'Àfrica a causa de la Guerra d'Àfrica

Literats[modifica]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Orientalisme Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.135. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 6 desembre 2014]. 
  2. Said, Edward. Orientalism. Londres: Penguin, 2003, p. 333-334. ISBN 9780141187426. 
  3. Patricia Fride R. Carrassat e Isabelle Marcadé, Movimientos de la pintura, Spes Editorial, S.L., 2004, pag. 51, ISBN 84-8332-596-9