Focea

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de geografia políticaFocea
Ancient theatre Foça525.jpg
Modifica el valor a Wikidata

Localització
Ionian league02.PNG Modifica el valor a Wikidata
 38° 40′ 03″ N, 26° 45′ 29″ E / 38.6675°N,26.7581°E / 38.6675; 26.7581Coord.: 38° 40′ 03″ N, 26° 45′ 29″ E / 38.6675°N,26.7581°E / 38.6675; 26.7581
EstatTurquia
ProvínciesProvíncia d'Esmirna
DistricteFoça Modifica el valor a Wikidata
Dades històriques
FundadorDamó d'Atenes Modifica el valor a Wikidata
Foto satèl·lit mostrant la situació de les antigues ciutats de Focea, Cime i Esmirna.

Focea (en llatí Phocaea, en grec antic Φώκαια,[1] Phôkaia) era la més septentrional de les ciutats de la Jònia a l'Àsia Menor. Estava situada en una península entre el Sinus Cymaeus (golf de Cime) i el Sinus Hermaeus. Es creu que va ser fundada per colons de Fòcida[1] sota la direcció dels caps atenencs Filògenes i Damó, diuen Pausànias i Estrabó. Estava situada a uns 200 estadis de la ciutat d'Esmirna. El territori on van fundar la ciutat els hi van oferir com a obsequi els habitants de la regió. Tenia dos bons ports, Naustatmos i Lampter, i entre aquests se situava l'illa de Baccheion, on hi havia temples i edificis, explica Titus Livi.

Història[modifica]

La ciutat va estar governada per una línia reial derivada de Codros i no va ingressar a la confederació de ciutats de Jònia. Per la seva situació favorable i l'esperit aventurer dels seus habitants, aviat va agafar una certa preeminència entre les ciutats marítimes d'Àsia Menor, diu Heròdot, i els foceus van fer viatges d'exploració i colonització a la mar Adriàtica, a la mar Tirrena i a la costa d'Ibèria. Van ser els primers que van visitar al rei Argantoni de Tartessos, amb el qual van estar aliats, i que els va oferir abandonar Jònia i establir-se a Tartessos. Quan els foceus van declinar l'oferiment, els va donar diners per ajudar a construir les fortificacions de la seva ciutat contra els perses, diners amb els què van rodejar Focea amb una muralla de construcció molt sòlida.

Cir II el gran va assetjar la ciutat sota la direcció del seu general Harpagos. Els foceus, en veure que no podien resistir gaire temps a l'enemic, van demanar una treva d'un dia per valorar la rendició, i aprofitant el moment es van embarcar cap a l'illa de Quios, on van intentar ocupar o comprar les illes Oinousses, que pertanyien a Quios, però no se'ls va permetre i van marxar cap a Còrsega, on 20 anys abans s'havia establert la colònia d'Aleria, però abans van passar per Focea, on van sorprendre la guarnició persa a la qual van exterminar i on es van quedar la meitat dels foceus i la resta va sortir cap a Còrsega. A l'illa, van ser ben rebuts pels seus compatriotes. Van adquirir molta força i eren temuts per les nacions veïnes, degut a les seves activitats de saqueig i de pirateria. Una aliança d'etruscs i cartaginesos va atacar la colònia. Els foceus van vèncer, però van patir pèrdues tan grans, que van haver d'evacuar la ciutat. Se'n van anar a Rhegion, i allí van establir la colònia de Vèlia. Altres colònies fundades pels foceus anteriorment havien estat Massàlia i Maenaca a la Bètica. Van ser també els fundadors de la colònia d'Empúries a l'actual costa catalana.

La ciutat, després de l'emigració de la meitat de la població, va subsistir sota domini persa, però el seu comerç i prosperitat es va reduir. Durant la revolta jònica (499-494 aC), només va poder aportar tres vaixells a la Batalla de Lade, encara que segons Heròdot el seu comandat era el més hàbil d'entre les forces jòniques.

Després, pràcticament desapareix de la història. Era una ciutat jònia de segon ordre, que va passar als macedonis, a Antígon, als selèucides i per un temps breu als Ptolemeus, i finalment a Roma el 189 aC. En aquesta ocasió, la flota romana va assetjar ciutat i la va conquerir. El pretor Luci Emili Regil en va permetre el saqueig, però la va reconstruir i la va reconèixer amb els títols de lliure i aliada de Roma.

L'any 133 aC, va donar suport a Aristònic, el pretendent del tron del Regne de Pèrgam, i només van evitar el càstig per la intercessió de Massàlia davant els romans, diu Estrabó. Després, va romandre en poder dels romans i romans d'Orient sense cap esdeveniment especial.

El 1288, Benet I Zacaries va obtenir el monopoli comercial de Focea i, el 1304, l'emperador romà d'Orient va reconèixer el feu de Focea als Zaccaria o Zacaries. Tedesi Zacaries va ser nomenat governador. El 1313, a la seva mort, va tornar a ser possessió de Bizanci, però el 1314 va retornar als Zaccaria, que en van nomenar governador Andreolo Cattaneo (1314-1331) i Domenico Cattaneo (1331-1334). Des del 1330, la revolta dels Zaccaria va comportar la confiscació dels feus, que en el cas de Focea es va fer el 1334. En aquests anys, al costat de la vella ciutat de Focea va sorgir una Nova Focea.[2]

Els Giustiniani van ocupar la Focea vella el 16 de setembre del 1346 i Focea Nova el 20 de setembre del 1346 (un cos expedicionari dirigit per Pietro Recanelli Giustiniani). El 1348, Joan VI Cantacuzè va demanar la restitució de Focea sense èxit. La societat dels Giustiniani, la Maona, acceptà hissar-hi bandera imperial, afavorir el comerç imperial i pagar tribut, però realment no va tenir cap efecte. L'imperial Joan Cybo va fracassar en l'intent d'ocupar Quios als Giustiniani, però en canvi va poder ocupar les dues Focea, si bé efímerament, ja que Andrea Petrila, al servei de la Maona, les va recuperar el mateix 1348.

El 8 de juny del 1363,l'Imperi Romà d'Orient va renunciar a les illes i ciutats ocupades pels Giustiniani (Quios, Samos, Oenusses, Santa Panàgia i Focea). Els Giustiniani van rebre el títol reial hereditari per a mascles i femelles. Aquestos privilegis van ser renovats el 14 de juny del 1367. La república de Gènova va prorrogar la concessió comercial fins al 21 de novembre del 1418, perquè l'estat no podia tornar el deute que tenia amb la societat. El 1379, Venècia va ocupar Focea temporalment durant una guerra amb Gènova.

El 1386, la ciutat d'Enos, que era dels Giustiniani, es va unir al feu dels Gattiluso de Lesbos voluntàriament i, gairebé a continuació, l'emperador va donar als Gattiluso el feu de Focea (formalment, la Maona va continuar tenint l'administració), al qual van seguir Tasos, Lemnos, Imbros i Samotràcia. Cap a l'any 1390, les dues Focees van haver d'obrir les portes als otomans. La Maona va pagar tribut als otomans, i va poder conservar l'administració fins al 1455.[3]

Governadors de Focea[modifica]

  • Pietro Recanelli 1364-1391
  • Raffaello Paterio 1391-1395
  • Tomasso Paterio 1395-1405
  • Giovanni Adorno 1405-1424
  • Percivalle Pallavicini 1425-1427
  • Enrico Giustiniani-Longo 20 de setembre de 1427-1437
  • Francesco Drapperio 1437-1447
  • Paride Giustiniani-Longo (fill d'Enrico) 1447-1455

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 «Focea | enciclopèdia.cat». GEC. [Consulta: 11 març 2021].
  2. Smith, William (ed.). «Phocaea». Dictionary of Greek and Roman Geography (1854). [Consulta: 29 març 2021].
  3. Herbermann, Charles G. (ed.). The Catholic encyclopedia: vol 12. Nova York: Encyclopedia Press, 1913, p. Phocæa. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Focea