Ainu

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Emoji u1f4ac.pngAinu
アイヌ イタ aynu itak
Altres denominacions アイヌ語 (ainu-go)
Parlants
>1000 principalment a Hokkaido, illa de Sakhalín, illes Kurils, extrem de la península de Kamtxatka i regió de Tohoku
Nadius 10
Rànquing No està entre els 100 primers
Parlat a Japó, Rússia
Oficial a ---
Regulat per ---
Característiques
Família lingüística Sense classificar
Dialectes Ainu, Kuril Ainu language i Sakhalin Ainu language
Codis
ISO 639-1 ---
ISO 639-2 mis
ISO 639-3 ain
Codi SIL ain
Codi Glottolog ainu1240
Modifica dades a Wikidata

L'ainu (ˈaɪnuː)[1] (Ainu: アィヌ・イタㇰ, Aynu itak; japonès: アイヌ語 Ainu-go) és una llengua aïllada (única supervivent del grup de llengües ainu) parlada pels membres del grup ètnic dels ainus a l'illa de Hokkaidō al nord del Japó.

Fins al segle XX, les llengües ainu es parlaven a la meitat sud de l'illa de Sakhalín (ara tota ella pertanyent a Rússia) i també per petits grups de gent a les illes Kurils. Sols la variant de Hokkaidō sobreviu. L'últim parlant d'ainu a Sakhalín va morir el 1994 i l'ainu de Hokkaidō és ara mateix una llengua moribunda que ha estat en perill durant com a mínim les passades poques dècades. La major part dels 25,000 - 200,000 ainus ètnics del Japó parlen sols japonès en l'actualitat. En la ciutat de Nibutani (part de Biratori, a Hokkaidō) on viuen molts dels parlants nadius que queden, hi ha 100 parlants, dels quals sols 15 usaven la llengua diàriament a finals dels anys 1980.

Hi ha actualment un moviment actiu que tracta de fer reviscolar el llenguatge, principalment a Hokkaidō però també en altres llocs, amb la intenció de revertir un descens de segles en el nombre de parlants. Açò ha conduït a un augment en la quantitat de persones que l'aprenen com a segona llengua, especialment a la regió de Hokkaidō. Tot açò es deu en gran part als esforços pioners d'un folklorista ainu dels últims temps, de nom Shigeru Kayano, que era un parlant nadiu de la llengua ell mateix.

Tradicionalment, l'ainu no s'escrivia. Les històries passaven oralment d'unes persones a altres. El relat més conegut d'aquesta cultura és el de Yukar, que explica la vida d'un heroi que fa servir els seus poders màgics. A causa de la poca quantitat de persones que encara parlen la llengua, s'han començat a recollir per escrit els contes i històries.


Fonologia[modifica | modifica el codi]

Les síl·labes a són del tipus CV(C) (és a dir, tenen un començ de síl·laba obligatori i una coda de síl·laba opcional) i hi ha pocs conglomerats consonàntics.

Vocals[modifica | modifica el codi]

Hi ha 5 sons vocàlics en ainu:

  Frontal Central Darrera
Vocal tancada i u
Vocal semioberta e o
Vocal oberta a

Consonants[modifica | modifica el codi]

  Bilabial Consonant velar bilabialitzada Alveolar Palatal Velar Glotal
Plosiva p   t   k
Africada     ts      
Nasal m   n      
Fricativa     s     h
Aproximant   w   j    
Tocant/Aletejant     ɾ      

Les plosives /p t ts k/ poden ser sonores [b d dz ɡ] entre vocals i després de nasals. Tant /ti/ com /tsi/ es realitzen com [t͡ʃi], i /s/ esdevé [ʃ] abans de /i/ i a final de síl·laba. Hi ha un poc de variació entre dialectes; al dialecte de Sakhalín, els finals sil·làbics /p, t, k, r/ varen sofrir lenició i es varen 'mesclar' donant /x/. Després de /i/, aquesta /x/ es pronouncia [ç]. Una parada glotal [ʔ] s'insereix freqüentment al començ de les paraules, precedint una vocal tònica, però no és fonèmica.

Hi ha un sistema de tons. L'accentuació de paraules específiques varia un poc entre dialectes. Generalment, les paraules que inclouen afixes tenen un cop tònic alt que recau sobre l'arrel o sobre la primera síl·laba si aquesta és tancada o té un diftong, mentre que altres paraules tenen el cop tònic en la segona síl·laba. Hi ha, però, excepcions a aquesta generalització.


Tipologia i gramàtica[modifica | modifica el codi]

L'ainu és una llengua SOV, amb postposicions. El subjecte i l'objecte es marquen habitualment amb postposicions. Els substantius es poden agrupar per a modificar-se entre ells; el substantiu principal se situa al final. Els verbs, que són intrínsecament transitius o intransitius, accepten varis afixes derivacionals.

Tipològicament, l'ainu té un ordre de paraules (i alguns altres aspectes fonològics) semblants al japonès i al coreà, mentre que el seu elevat grau de síntesi recorda més les llengües al nord i a l'est.

Numerals[modifica | modifica el codi]

Els numerals de l'1 al 10 són: sine '1', tup '2', rep '3', inep '4', asiknep '5' (<aske ' mà' ), iwanpe '6' (10-4), arwanpe '7', tupesanpe '8' (10-2), sinepesanpe '9' (10-1), wanpe '10' (< 'dos costats').[2] Aquestes formes es deriven dels numerals reconstruïts per al proto-ainu, que són: *si-nE- '1', *tuu- '2', *dE- '3', *ii-nE- / *pOqOn '4', *aski ~ *asik '5', *ii+hdan- '6', *a-d[E]+hdan '7', *tu+pE+hdan '8', *si-nE+pE+hdan '9', *hdan- '10.[3]

Escriptura[modifica | modifica el codi]

Oficialment, l'ainu s'escriu amb una versió modificada del sil·labari katakana, que s'usa a l'idioma japonès per a les paraules estrangeres. També s'empra l'alfabet llatí. L'Ainu Times usa ambdós sistemes.


Petit vocabulari[modifica | modifica el codi]

  • Hola: Ahup yan!
  • Adéu: Suy unukaran ro!
  • Gràcies: Hioy'oy!
  • Com et dius?: Erehe mak aye?
  • Em dic Jordi: Kurehe anakne Jordi ne

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Laurie Bauer, 2007, The Linguistics Student's Handbook, Edinburgh
  2. Ainu Numerals (E. Chan)
  3. Vovin, Alexander. 1993. A Reconstruction of Proto-Ainu. Leiden: E. J. Brill.