Llengües austroasiàtiques

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L’austroasiàtic és un grup lingüístic establert per l’alemany Ernst Kuhn (1846-1920) el 1889 per reunir les llengües khmer, mon i munda amb les de les illes Nicobar.

El nom d’austroasiàtic prové del grec que significa “sud d’Àsia”. Àustric o austro és el nom que l’alemany Wilhelm Schmidt donà al grup lingüístic el 1907 per reunir les llengües austroasiàtiques i les austronèsiques amb les tai i altres llengües del sud-est asiàtic, i ho va fer manifest amb la publicació de la seva obra Die Mon-Khmer-Völker, ein Bindeglied zwischen Völkern Zentralasiens und Austronesiens al 1906. Segons noves classificacions, s’ha considerat la família austroasiàtica i mon-khmer sinònimes, encara que hi ha divergències per part dels lingüistes.

Zones on es parlen llengües austroasiàtiques.

La família austroasiàtica pertany al grup de famílies o fillum àustric, juntament amb les llengües austro-tai i les miao-yao (o hmong-mien), i és considerada la més arcaica del sud-est asiàtic. S’estén per tot el sud-est asiàtic i també algunes parts de l’Índia, Nepal i Bangladesh, on alhora es parlen llengües d’altres famílies lingüístiques. De les llengües austroasiàtiques, només el vietnamita i el khmer (jemer en espanyol) tenen estatus oficial (a Vietnam i Cambodja respectivament). La resta de les llengües de l’austroasiàtic són parlades per grups minoritaris.

Tradicionalment, es va considerar que les llengües mon-khmer i les munda no estaven relacionades, però, més tard, l’evidència de que si ho estaven gràcies a la classificació tipològica, va portar a considerar la família austroasiàtica pròpiament dita formada per dues subfamílies; les munda i les mon-khmer.

Així, llavors, dins del grup austroasiàtic, es troben els grups mon-khmer i les llengües munda. Va ser David Crystal (1987) qui, més tard, va incloure les llengües nicobareses a la família austroasiàtica, encara que altres lingüistes com Moreno Cabrera (1990), Diffloth i Zide (1992) les consideren un subgrup dins de la família mon-khmer, i amb freqüència també se les ha considerat llengües aïllades. Ethnologue (2004) segueix aquest últim esquema classificatori, on identifica 168 llengües austroasiàtiques, 147 de les quals les classifica com mon-khmer i 21 com llengües munda. 

Gérard Diffloth (2005) proposà un grup dins de la família austroasiàtica a més de les mon-khmer i les munda: les llengües khasi-khmúiques, en la qual es troben els subgrups khmúic, pakànic, palaúngic i khàsic.

D’altra banda, Sidwell (2009), sobre la base d’una comparació lexico-estadística de 36 llengües ben documentades, trobà molt poca evidència per decidir una ramificació interna de les llengües austroasiàtiques. Encara que Sidwell detectà una àrea de contacte entre les llengües bahnàriques i les katuiques, trobà més similituds entre grups geogràficament llunyans, com el munda i el nicobarés. Per aquesta raó, es limità a una classificació conservadora de l’austroasiàtic formada per 13 branques independents i més o menys equidistants entre si.

La classificació de les llengües del món no és una qüestió encara avui resolta, per tant totes les classificacions relacionades amb la família austroasiàtica proposades fins ara no són definitives. 

Classificació[modifica | modifica el codi]

La família àustrica, anomenada així per Schmidt (1926), es divideix en tres grans grups: l’austroasiàtic, el miao-yao i l’austro-tai.

-Les llengües del grup austroasiàtic es parlen al sud de l’Aisa continental, Vietnam, Cambodja, Laos, Tailàndia, Myanmar i també a les illes Nicobar, on es barregen amb les del grup daic, que inclou el thai i el laosià, i amb les del grup miao-yao (o també hmong-mien). Dins d’aquest grup hi ha dos subgrups, les llengües munda i les mon-khmer. A més, s’ha proposat la inclusió de les llengües nicobareses i les llengües khasi-khmúiques, però no hi ha homogeneïtat en l’opinió dels lingüistes en vers això.

-El grup de llengües miao-yao, també conegut com hmong-mien, està compost de quatre llengües; miao, yao, punú i laka. Encara que la postura més habitual és considerar-la com una família aïllada, i tot i que es va proposar la seva inclusió entre les llengües sino-tibetanes, hi ha lingüistes com Junyent (1993: 54) que la inclouen al grup àustric, però no hi ha una acceptació generalitzada.

-Al grup austro-tai, inclòs segons la hipòtesi de Benedict (1975), s’agrupen les llengües daiques (o tai-kadai) i les austronèsiques. Donada la importància que té el grup tai, és freqüent que de vegades s’utilitzi aquest terme per fer referència a la família sencera. Grimes i Grimes (1996) distingeixen tres grups dins del grup daic: llengües kadai (sud de Xina i nord de Vietnam), llengües kam-sui (Xina) i llengües tai (est de Guizhou, oest de Hunan, nord de Guangxi, sud de Xina i també zones del nord de Vietnam i Laos). El grup austronèsic ocupa una zona també extensa, des de Madagascar fins l’illa de Pasqua, i des de Taiwan i Hawaii fins Nova Zelanda.

Proposta de classificació

Membres del grup austroasiàtic[modifica | modifica el codi]

Les llengües que pertanyen al grup austroasiàtic formen un gran grup en el qual l’evidència de les relacions genètiques entre si és inqüestionable, segons Campbell (1991). Hi ha moltes llengües dins d’aquest grup lingüístic que són vagament conegudes, i fins i tot el nombre de llengües total no és del tot clar. Dins del grup austroasiàtic es troben generalment dues grans branques formades pels subgrups:

Llengües mon-khmer (o mon-jemer), que són les que tenen un nombre més elevat de parlants i que són les úniques representades a les estadístiques oficials dels països europeus. Cal esmentar que en classificacions més recents s’ha considerat austroasiàtica sinònima de mon-khmer, és a dir, s’ha plantejat que ja no es distingeixi una branca austroasiàtica d’una sub-branca mon-khmer. Per raons històriques, moltes llengües austroasiàtiques es parlen en particular a l’oest i al sud d’Europa. Entre aquestes llengües, el vietnamita té un paper significatiu,  ja que un gran número de refugiats vietnamites es van traslladar a Europa a conseqüència de la guerra de Malaka, als anys setanta. Un gran nombre de refugiats de Vietnam i de persones vietnamites de grups minoritaris van anar a l’oest d’Europa. Moltes llengües mon-khmer, incloent-hi el vietnamita, són parlades al sud de Xina. Segons una classificació publicada per Ethnologue el 2004, les llengües nicobareses són definides com un subgrup de llengües mon-khmer, encara que no és acceptat de forma general per tots els lingüistes.

Les llengües munda, també dins del grup austroasiàtic, es parlen a la zona est i central de l’Índia i  Bangladesh. Normalment es divideixen en llengües munda del nord i llengües munda del sud, classificació proposada per Diffloth (1974).

També es podria parlar d’un parell de branques addicionals de llengües austroasiàtiques. Les llengües nicobareses, les quals la majoria dels autors les classifiquen dins de les llengües mon-khmer, d’altres les consideren un subgrup independent dins del grup austroasiàtic, i d’altres les consideren aïllades, i el grup de llengües khmuico-khàsic o khasi-khmúic, proposat per Diffloth (2005):

*Les llengües nicobareses, que són en total sis les que es parlen a les Illes Nicobareses, Índia: car, chaura, teressa, nicobarés meridional, nicobarés central i shompeng. L’emparentament de les llengües nicobareses amb l’austroasiàtic és clar i ha sigut utilitzat per recolzar la hipòtesi àustrica.  

*Les llengües khmuico-khàsic o khasi-khmúic, parlades al nord-est de l’estat indi de Meghalaia i zones adjacents de Bangladesh. Aquest subgrup inclou les llengües pnar, war, bhoi, etc. 

Les subdivisions de la família austroasiàtica, tant dels grups principals (munda i mon-khmer) com els que estan en entredit o no acceptats de manera general (khmuico-khàsiques i nicobareses), apareixen a la llista següent:

1.Llengües Munda:

  • Munda septentrional (12 llengües)
  • Munda meridional (9 llengües)

2. Llengües Mon-Khmer (o Mon-Cambodjanes):

  • Meridionals

Aslianes (19 llengües; Malasia peninsular i Tailàndia)

Mòniques (2 llengües; inclou l’idioma mon de Birmània i la llengua nyakuri de Tailàndia.)

*Nicobareses (6 llengües; illes Nicobar, índia.)

  • Orientals

Cambodjà o Khmer (Cambodja, Tailàndia i Vietnam.)

Peàriques (6 llengües; Cambodja.)

Bahnàriques (40 llengües; Vietnam, Laos i Cambodja)

Katuicas (19 llengües; Laos, Vietnam i Tailàndia.)

  • Septentrionals

Llengua mango (Vietnam)

Anamita-muong (10 llengües; Vietnam i Laos, inclou l’idioma vietnamita, que és la llengua austroasiàtica més parlada.)

3.*Llengües Khmuico-Khàsiques:

  • Khàsiques (3 llengües; nord-est de l’Índia i Bangladesh.)
  • Khmúiques (13 llengües; Laos i Tailàndia.)
  • Palaúngiques (21 llengües; Birmània, Xina meridional i Tailàndia.)
  • Pakàniques o palyú (sud de Xina.)

4.*Nicobareses

Car, chaura, teressa, nicobarés meridional, nicobarés central, shompeng.

Tipologia en les llengües austroasiàtiques[modifica | modifica el codi]

Entre les dues grans branques que integren la família austroasiàtica, llengües munda i llengües mon-khmer, es comparteixen els següents trets:

-Fonèticament, la no emissió de les oclusives finals. Tot i que aquest tret és freqüent en tots els grups del sud-est asiàtic, aïlla a les llengües munda a la zona lingüística índia.

-Ambdós branques tenen grups complets d’oclusives i nasals en posició final d’arrel amb quatre punts d’articulació: velar, palatal, alveolar i labial. A les mon-khmer, i no sempre en les munda, aquesta posició final d’arrel és també final de paraula.

-Un altre tret característic és la manca d’aspirades; les munda sovint presenten l’alveolar /s/ i a les mon-khmer /s h/.

-Les arrels típiques de l’austroasiàtic exigeixen com a mínim una consonant final que exclou les aproximants. Algunes llengües suavitzen aquesta norma i perden la glotal final /ʔ/, deixant síl·labes obertes a final de paraula.

-Morfològicament és freqüent l’infix nominalitzador  -n-, encara que és més normal en les mon-khmer que en les munda. El mateix passa amb el prefix causatiu labial. Els dos trets són comuns en llengües de la família austronèsica, i es proposen com arguments per defensar l’existència del fillum àustric.

-En les dues branques, encara que més desenvolupat a les munda, trobem una classe lèxica bàsica de “expressius” que funcionen com adverbis sense força predicativa; es tracta de paraules creades amb una base icònica que tracta d’evocar algun tipus de sensació. 

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llengües austroasiàtiques Modifica l'enllaç a Wikidata

Areal Distribution and Typological Diversity of Languages Spoken in Europe and North and Central Asia, Vol. I. Pirkko Suihkonen, Editorial Lincom GmbH, 2015.

Concise Encyclopedia of Languages of the World. Keith Brown, Sara Ogilvie. Editorial Elsevier.Ltd, 2009.

El universo de las lenguas. Classificación, denominación, situación, tipologia, historia y bibliografia de las lenguas. Juan Carlos Moreno Cabrera, Editorial Castalia, 2003.

Evolución de lenguas y tipologia. Beatriz Gallardo Paúls. Editorial Tirant lo Blanch, 2000.

La diversitat lingüística . Didàctica i recorregut de les llengües del món. M. Carme Junyent. Editorial Octaedro, 1999.

Las lenguas del mundo. Una introducción. M. Carme Junyent. Editorial Octaedro, 1993.

Les llengües del món. Ecolingüística. M. Carme Junyent. Editorial Empúries, 1984.

Past Human Migrations in East Asia: Matching Archaeology, Linguistics and Genetics (Routledge Studies in the Early History of Asia). Alicia Sanchez-Mazas, Roger Blench, Malcolm D. Ross, Ilia Peiros, Marie Lin. Editorial Routledge, 2008.

http://ec.europa.eu/translation/bulletins/puntoycoma/121/pyc121.pdf Punto y coma. Boletín de los traductores espanyoles de las Instituciones de la Unión Europea. Núm. 121, 2011.

http://www.proel.org/index.php?pagina=mundo/austrica/austroasia Promotora española de lingüística (PROEL)