Llengües hmong–mien

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de llenguaHmong-Mien
Altres denominacions Miao-Yao
Parlants
principalment a Àsia Sud-oriental
Parlat a Xina
Hmong-Mien-en.svg
Família lingüística

Proto-Hmong-Mien
Hmong

Mien
Codis
ISO 639-5 hmx
Glottolog hmon1329
IETF hmx
Modifica dades a Wikidata

Les llengües hmong-mien (també conegudes com a miao-yao) és una família lingüística del sud de la Xina i d'Àsia Sud-oriental. Es parlen en les zones muntanyoses del sud de la Xina, incloent Guizhou, Hunan, Yunnan, Sichuan, Guangxi i les províncies de Hubei, on els seus parlants han estat relegats a ser «gent de la muntanya», mentre que els xinesos Han s'han assentat en les valls dels rius més fèrtils.

En els últims 300-400 anys, els Hmong i algunes persones Mien han emigrat a Tailàndia, Laos, Vietnam i Myanmar. Com a resultat de les guerres d'Indoxina, molts parlants del hmong van abandonar el sud-est d'Àsia per anar a Austràlia, als Estats Units, a la Guaiana Francesa, i altres països.

Relacions[modifica | modifica el codi]

Les llengües hmong (miao) i les llengües mien (yao) són llengües clarament diferents, però estretament relacionades. Les majors diferències es deuen a l'evolució divergent de la fonologia. Les llengües hmong han mantingut el gran conjunt de consonants inicials que apareixen a la seva protollengua, però s'ha reduït en gran mesura les diferències en la final de síl·laba, en particular, l'eliminació de tots els planatges medials i consonants finals. Les llengües mien, d'altra banda, s'han conservat en gran mesura el final de síl·laba, però han reduït el nombre de consonants inicials.

Les primeres classificacions lingüístiques van situar les llengües hmong-mien dintre de la família de les llengües sinotibetanes, on romanen en moltes classificacions xineses, però el consens actual entre els lingüistes occidentals és que constitueixen una família pròpia. Es creu que la família va tenir el seu origen al centre-sud de la Xina però l'àrea actual és la regió compresa entre els rius Iang-Tsé i Mekong, però no hi ha raó per a creure que els parlants van emigrar allà des de més al nord amb l'expansió dels xinesos Han.[1] L'aparició del proto-hmong-mien s'ha estimat al voltant del 2500 aC segons Sagart, Blench, i Sánchez-Mazas, i al voltant de 4243 aC pel Automated Similarity Judgment Program (ASJP)

Paul K. Benedict, un acadèmic estatunidenc, va estendre la teoria Àustrica que inclou les llengües hmong-mien. La hipòtesi mai va rebre molta acceptació pel hmong-mien,[2] però Kosaka (2002) va argumentar específicament per a una de les seves famílies.[3]

Característiques[modifica | modifica el codi]

Com molts idiomes del sud de la Xina, les llengües hmong-mien tendeixen a ser monosil·làbiques i sintàcticament analítiques. És un dels idiomes més altament tonals del món; Longmo i Zongdi Hmong tenen fins a dotze tons diferents[4] Són notables fonològicament per la presència de consonants sordes sonorants i de consonants uvulars; altrament la seva fonologia també és bastant típica de la regió.

En l'ordre de les paraules són SVO (subjecte-verb-objecte), però el seu paràmetre de posició del núcli no és tan rígid com les llengües tai-kadai o la majoria de les llengües mon-khmer, ja que tenen genitius i numerals abans del substantiu com el xinès. Són extremadament pobres en adposicions.[5]

A més de la seva tonalitat i la falta de adposiciones, una altra característica notable és l'abundància de classificadors numerals (en altres idiomesel s'usen articles o demostratius per a modificar els substantius.

Els noms de Hmong i Mien en altres llengües[modifica | modifica el codi]

En Xina, els noms en mandarí per a aquestes llengües són miao i yao.

A Vietnam, els noms són mong i dao

Meo, hmu, mong i HmaO són noms locals per a hmong, però com la majoria dels refugiats laosians als Estats Units es diuen a si mateixos Hmong / Mong, aquest nom s'ha convertit en el més conegut en anglès que els altres en les últimes dècades. No obstant això, el nom de hmong no s'utilitza a la Xina, on viu la majoria dels seus parlants.

El nom xinès yao, per contra, és per a la nacionalitat Yao, que és una cultura en lloc d'un grup etno-lingüístic. Inclou els pobles de parla mien, tai-kadai, yi, i les llengües miao. Per aquesta raó, l'etnònim mien és preferible per ser menys ambigu.

Sistemes d'escriptura[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Blench, Roger. 2004. Stratification in the peopling of China: how far does the linguistic evidence match genetics and archaeology? Paper for the Symposium "Human migrations in continental East Asia and Taiwan: genetic, linguistic and archaeological evidence". Geneva June 10–13, 2004. Université de Genève.
  2. "On the Thai evidence for Austro-Tai" (PDF), in Selected Papers on Comparative Tai Studies, ed. R.J. Bickner et al., pp. 117–164. Center for South and Southeast Asian studies, the University of Michigan.
  3. Kosaka, Ryuichi. 2002. "On the affiliation of Miao-Yao and Kadai: Can we posit the Miao-Dai family." Mon-Khmer Studies 32:71-100.
  4. Goddard, 2005, p. 36.
  5. Goddard, 2005, p. 121.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Benedict, Paul K. Thai, Kadai and Indonesian: a new alignment in south east Asia. American Anthropologist, 1942. 
  • Benedict, Paul K. Austro-Thai language and culture, with a glossary of roots. New Haven: HRAF Press, 1975. ISBN 0-87536-323-7. 
  • Chen Qiguang (陈其光). Miao and Yao language (苗瑶语文). Pequín: Ethnic Publishing House (民族出版社), 2013. ISBN 9787566003263. 
  • Enwall, J. A myth become reality: history and development of the Miao written language. Institute of Oriental Languages. Stockholm University, 1994 (Stockholm East Asian monographs, no. 5-6). ISBN 91-7153-269-2. 
  • Enwall, J. Hmong writing systems in Vietnam: a case study of Vietnam's minority language policy. Estocolm: Center for Pacific Asian Studies, 1995. 
  • Goddard, Cliff. The Languages of East and Southeast Asia: An Introduction (en anglès). Oxford University Press, 2005. ISBN 0-19-924860-5. 
  • Lombard, S. J.; Purnell, H. C.. Yao-English dictionary, 1968. 
  • Lyman, T. A.. English/Meo pocket dictionary. Bangkok: German Cultural Institute, Goethe-Institute, 1970. 
  • Lyman, T. A.. Dictionary of Mong Njua: a Miao (Meo) language of Southeast Asia. The Hague: Mouton, 1974 (Janua linguarum, 123). 
  • Lyman, T. A.. Grammar of Mong Njua (Green Miao): a descriptive linguistic study, 1979. 
  • Purnell, H. C.. Phonology of a Yao dialect spoken in the province of Chiengrai, Thailand, 1965 (Hartford studies in linguistics, no. 15.). 
  • Ratliff, Martha. Hmong–Mien-language history. Canberra: Pacific Linguistics, 2010. ISBN 0-85883-615-7. 
  • Smalley, W. A.; Vang, C. K.. Mother of writing: the origin and development of a Hmong messianic script. Chicago: University of Chicago Press, 1990. ISBN 0-226-76286-6. 
  • Smith, P. Mien–English everyday language dictionary = Mienh in-wuonh dimv nzangc sou, 1995. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Llengües hmong–mien Modifica l'enllaç a Wikidata

Vegeu també[modifica | modifica el codi]