Institució social

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Una institució és un patró de comportament, com una guia que s'ofereix a la societat i que s'imposa sobre les conductes individuals. D’aquesta forma actua com a agent socialitzador proporcionant pautes i models socialment acceptats i legitimats que guien i cohesionen l’adaptació dels individus al marc de la realitat social on estan immersos.

Les institucions socials generen un conjunt de regles i normes destinades a organitzar la societat, amb l'objectiu de crear un sistema polític avançat, que garanteixi la bona convivència entre els membres de la comunitat, en aquest sentit l'home i les seves accions són el pilar central de les institucions socials que actuen com un sistema de convencions producte de la mateixa acció social. Aquest és un procés viu i actiu que s’instaura gradualment i col·lectivament com a acords implícits d’una funció manifesta, aprehenent-se mentalment a l’ideari col·lectiu d’una societat, de tal forma que passen a ser estructures conegudes i reconegudes per la mateixa societat a través de lleis, cultura, costums o tradicions. Aquest mateix procés d’institucionalització converteix les institucions socials en estructures considerades alienes a fet humà.

Les institucions socials actuen com a reguladores de la convivència intentant solucionar els problemes socials fonamentals i les necessitats bàsiques de la societat. L'home és el pilar central d'una institució social, ja que tot gira al seu voltant. Això fa que l’individu s'alliberi en certa manera d'aquests problemes i necessitats gràcies a una conducta definida i instituïda que actua com a única possible, garantint i custodiant l‘ordre social establert. A la mateixa vegada que actua com agent de control de l'acció social.

Les característiques bàsiques d’una institució social són aquelles que són pròpies de tot fet social, definides com:

  • Externalitat. Tota institució és vista i sentida com a realitat externa i aliena a l’individu, com allò que ha existit i que existirà fora de nosaltres i que es mantindrà per sempre.
  • Objectivitat. Les institucions són percebudes com a entitats objectives i reals independent al fet humà, constituïdes d’una forma concreta i pautades amb un fonament coherent i indiscutible.
  • Coerció. Les institucions tenen poder coercitiu sobre els individus, marcant unes normes d’acció constrenyent-los i obligant-los a circular dintre d’unes normes i pautes preestablertes socialment, considerades com les úniques possibles per establir continuïtat i estabilitat dintre de l’ordre social instaurat. Aquests conjunt de normes i pautes aniran canviant amb el mateix fet social.
  • Historicitat. A les institucions se’ls atribueix la qualitat de ser històriques, ja que són una llegat que ja hi era i hi serà malgrat que nosaltres no hi estem i heretaran els nostres descendents.
  • Autoritat moral. Les institucions es consideren posseïdores d’autoritat moral amb la capacitat de reprimir moralment i estigmatitzar a tots aquells que es desvien socialment dels comportaments i rols legítims i acceptables que han estat establerts dins del context social institucionalitzat

El procés de socialització té lloc al llarg de tota la vida dels subjectes. És el procés mitjançant el qual l'individu interioritza la seva identitat social, i és dut a terme pels agents i institucions socials. Es compon de dos estadis: la socialització primària i la socialització secundària. La socialització primària és la primera etapa de la socialització i la més important, és la internalització de l'"altre generalitzat" i la seva incorporació estable a la consciència de l'infant. Les institucions que porten a terme aquest procés primari són la família i l'escola. La socialització secundària és la socialització que es produeix de forma prolongada al llarg de la vida adulta, en la qual constantment es produeixen reajustaments en la identitat personal i social com a conseqüència de les múltiples identificacions amb diversos grups socials.

En les societats evolucionades es desenvolupen diferents tipus d'institucions socials. Com a exemple de les més rellevants es poden destacar:

  • La institució familiar. La família és l’estructura primària fonamental de la societat basada en vincles consanguinis. És una de les institucions més antigues amb normes reconegudes universalment. La família actua com a agent de socialització primària, ja que les pautes conductuals que s’hi adquireixen determinen els posteriors comportament socials.
  • Les institucions polítiques. Sorgeixen de la necessitat d’administrar i governar una societat en tant que tota organització social requereix direcció, control i ordre per a assolir objectius comuns. Les institucions polítiques, materialitzades en forma d’Estats, legislen per garantir el compliment del deures dels seus membres, tanmateix exerceixen també de garant dels seus drets.
  • Les institucions educatives. És un dels agents de socialització que té un paper més significatiu dins el procés de creació d’una societat. Tenen una finalitat inclusiva envers els seus integrant com a membres útils culturalment i socialment per a la comunitat, d’aquesta forma l'educacióha de servir de vehicle d'organització social i ha de contribuir al progrés social. Les institucions educatives actuen i es configuren de forma diferencial respecte a cada model de societat.
  • Les institucions econòmiques. Les institucions econòmiques administren els mitjans econòmics que s’efectuen dins d’un territori concret a través de la regulació del processos globals de producció, intercanvi, repartició, distribució, venda, consum, etc. En aquest sentit els Estats a través de la implantació de polítiques econòmiques regulen que el sistema de distribució sigui eficients i equitatius.
  • Les institucions religioses. Les religions són fenòmens característics i universals de totes les societats humanes. Cada religió genera uns codis morals propis que regulen la vida personal, familiar i social dels seus integrants dins la societat.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • CARDÚS I ROS, Salvador i FERNÁNDEZ MOSTAZA, Esther (coordinadors). (2004). Sociologia. Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Editorial: Eureca Media S.L. XP04/04036/00551. ISBN 84-9788-195-8
  • RAMÍREZ DORADO, Sagrario. (2013). L’enfocament sociològic. Universitat Oberta de Catalunya (UOC),
  • BERGER, P.; LUCKMANN, T. (1966). La construcción social de la realidad. Buenos Aires: Amorrortu.