Cultura

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Promotor cultural)
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La cultura és la creació i realització de valors, normes i béns materials per l'ésser humà. La cultura depèn de cada societat, és a dir, del temps i de l'espai, o àmbit geogràfic, determinats d'un grup humà.[1] Inclou sempre una ideologia, i per tant una escala de valors i interessos, sent l'art i la tecnologia les seves expressions en forma d'aplicació pràctica directa. Es pot estudiar des d'una aproximació axiològica o descriptiva, que poden oposar cultura i societat o cultura i natura respectivament.[2]

Les diferents descripcions de la cultura reflecteixen diferents fonaments teòrics de pensament. Tot i això, sol incloure la tecnologia, l'art i les humanitats, un patró de tipus de coneixement preferent, tradicions, creences i conductes que depenen d'un determinat pensament simbòlic i el conjunt d'actituds, valors, objectius i pràctiques que caracteritzen a una organització, grup o societat. Alguns autors reivindiquen un universal cultural. En algunes societats, es contraposa una anomenada "alta cultura" amb la cultura popular.

Segons el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, la cultura ha de ser considerada com un bé públic i com un bé preferent.[3]

Etimologia[modifica | modifica el codi]

"Cultura" prové del llatí cultura, derivat de colere, 'cultivar' o 'conrear'.[4]

Arqueologia i antropologia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Diversitat cultural

El concepte de cultura generalment és relacionat amb l'antropologia. Una de les branques més importants d'aquesta disciplina social s'encarrega precisament de l'estudi comparatiu de la cultura. Potser per la centralitat que la paraula té en la teoria de l'antropologia, el terme ha estat desenvolupat de diverses maneres, que suposen l'ús d'una metodologia analítica basada en premisses que, a vegades, disten molt les unes de les altres. De manera general, els arqueòlegs s'enfoquen en la cultura material, mentre que els antropòlegs culturals s'enfoquen en la cultura simbòlica, encara que ambdues disciplines són íntimament relacionades.

Els etnòlegs i antropòlegs britànics i nord-americans de les acaballes del segle XIX van reprendre el debat sobre el contingut de cultura. Aquests autors tenien gairebé sempre una formació professional en dret, però estaven particularment interessats en la descripció del funcionament de les societats "exòtiques" amb les quals l'Occident es trobava aleshores.

Segons l'opinió d'aquests pioners de l'etnologia i l'antropologia social (com ara Johann Jakob Bachofen, John Ferguson McLennan, Henry James Sumner Maine i Lewis Henry Morgan), la cultura era el resultat de l'esdevenir històric d'una societat. Per a aquests escriptors, la història de la humanitat era fortament deutora de les teories il·luministes de la civilització i, sobretot, del darwinisme social de Spencer.

Per a alguns d'ells, la cultura que es basa en una parcelació d'"elements" que són transmesos de generació en generació, com els valors, les normes, les institucions i els artefactes:

  • Els valors són les idees sobre el que és important en la vida, i són el fonament de la resta de la cultura. Els diferents llenguatges (artístics, simbòlics, metanarratius, idiomes, etc.) els permeten codificar i transmetre.
  • Les normes són les eines immaterials que serveixen per a crear sistemes (horitzontals, de dominació o altres) i organitzar les persones i no persones en una determinada societat. Algunes normes que la societat vol que es compleixin tenen l'estatus de "llei". Algunes normes poden promoure o minvar la llibertat de tots o alguns individus, poden regular el seu poder, l'estètica, la tecnologia, l'habitatge, l'aliment, la criança o la cura, entre d'altres. Poden proposar o assignar diferents rols socials.
  • Les institucions són les estructures de la societat dins les quals els valors i les normes són transmeses.
  • Els artefactes són els aspectes de la cultura material derivats de les normes i dels valors culturals.

A més, hi ha antropòlegs que entenen la "cultura" com el consum i els processos per mitjà dels quals es creen els béns i els donen significat, així com les relacions i les pràctiques socials amb les quals els objectes i els processos es desenvolupen.

Concepte de cultura a la història[modifica | modifica el codi]

Col·lecció d'imatges que representen els objectes que poden encabir-se dins de l'estudi de l'Etnologia i l'Antropologia. Museu Valencià d'Etnologia.

El concepte de "cultura" va aparèixer per primera vegada a l'Europa del segle XVIII i es referia al símil d'un procés de cultiu a una mena de creixement de la persona, com en l'agricultura o l'horticultura. Al segle XIX, el terme va arribar a referir-se primer al perfeccionament de la persona i després al conjunt de conductes i comportaments que es produeixen en una determinada comunitat i que són transmesos entre els seus individus per aprenentatge.[5]

La interpretació del terme durant la Il·lustració, entenent cultura com la condició necessària per a la realització de l'individu autònom xoca amb la visió romàntica del terme, en què la cultura és l'expressió de l'esperit del poble. Aquesta dualitat d'interpretacions determina la visió conservadora o progressista de la cultura. Tots dos models estan en crisi a principis del segle XXI.[2]

A partir del segle XX, la cultura va esdevenir un concepte central de l'antropologia, estudiant les diferents formes en què les persones viuen en diferents parts del món i la capacitat humana per a classificar i representar experiències amb símbols i actuar amb imaginació i creativitat.

Aquesta capacitat havia estat considerada com a característica única del gènere homo, fins que primatòlegs com Jane Goodall identifiquessin aspectes culturals entre animals.

Ideologies i filosofia sobre la cultura[modifica | modifica el codi]

Article principal: Filosofia de la cultura

A efecte de les ciències socials, les primeres accepcions modernes de cultura van ser construïdes a finals del segle XIX. Per aquesta època, la sociologia i l'antropologia eren disciplines relativament noves, i la filosofia duia la pauta en el debat sobre el tema.

Els primers sociòlegs, com ara Émile Durkheim, rebutjaven l'ús del terme. Cal recordar que, en la seva perspectiva, la ciència de la societat havia d'abordar problemes relacionats amb l'estructura social. Per la seva banda, Carles Marx havia deixat del costat la qüestió en el seu tractat materialista de la història, en considerar la cultura com un aspecte secundari de la societat, dependent l'esfera econòmica i determinat per aquesta. Aquest fet no va impedir que, unes dècades més endavant, diversos partidaris de les seves propostes teòriques desenvolupessin una teoria de la cultura de caràcter marxista.

Classificació[modifica | modifica el codi]

La cultura es pot classificar segons diversos criteris:

  • Segons la seva extensió, la cultura pot ser:
    • Cultura universal: quan és presa des del punt de vista d'una abstracció a partir dels trets que són comuns en totes les societats del món. Un exemple en seria la salutació (vegeu: universal cultural).
    • Cultura total: s'entén com la suma de tots els trets particulars d'una mateixa societat.
    • Cultura particular: s'entén com un conjunt de pautes compartides per un grup que s'integra en la cultura general i que, al seu torn, se'n diferencia.
  • Alguns autors han estimat necessari classificar la cultura segons el que consideren que pot ser el seu grau de "desenvolupament":
  • Segons el seu caràcter dominant:
    • Sensitiva: cultura que es manifesta exclusivament pels sentits i és coneguda a partir d'aquests.
    • Racional: cultura en què impera la raó i és coneguda pels seus productes tangibles.
    • Ideal: cultura construïda per la combinació de la sensitiva i la racional.
  • Segons la seva direcció:
    • Prefigurativa: aquella cultura innovadora que es projecta amb pautes i comportaments nous i que són vàlids per a una nova generació, que no prenen el model dels pares com a guia, però sí com a referent.
    • Configurativa: cultura en què el model de comportament el marca la conducta actual, no del passat. Els individus imiten maneres de comportament dels seus éssers propers i en recreen els propis.
    • Postfigurativa: aquella cultura que mira al passat per repetir-lo en el present. Cultura presa dels avantpassats sense variacions.

Polítiques culturals[modifica | modifica el codi]

Article principal: Política cultural

Des de temps antics, l'estat o la forma de govern del moment han intervingut en diversos aspectes de la vida cultural, recolzant públicament les arts, i de fet és un dels responsables del floriment de la cultura occidental. Ja la democràcia d'Atenes feia encàrrecs a artistes per decorar els edificis públics. Durant l'edat mitjana, fou l'Església qui va assumir aquest rol de patró de les arts, i més endavant, durant el Renaixement, l'art fou promogut tant per papes com prínceps, i entrà l'art a formar part també de l'àmbit privat. L'origen de les polítiques culturals actuals es basa en la Revolució francesa, resultat de la consolidació de l'estat nació.[6][7] Aquest canvi va provocar la creació de museus, biblioteques i arxius, en què l'estat té un rol de custodi del patrimoni cultural nacional. Més endavant, durant el segle XIX i sobretot amb l'augment del temps lliure durant el segle XX, l'estat assumeix sovint un paper actiu en el desenvolupament moral de la ciutadania, promovent la cultura i les manifestacions artístiques.[6]

El terme "política cultural" apareix per primera vegada en finalitzar la Segona Guerra mundial, com a conseqüència dels processos de descolonització, les crisis del mercat artístic degudes als nous mitjans de difusió i reproducció de continguts culturals i les demandes de benestar de les classes mitjanes. També es veu com una eina per a cohesionar i fomentar el que es coneix com l'estat del benestar. L'acció directa de polítiques culturals ajudarà a fer una democratització de l'accés a la cultura.[6]

Segons aquest corrent, l'estat ha de mantenir un balanç entre ser com més neutral possible per evitar l'intrusisme pel que fa a continguts culturals, garantint la llibertat d'expressió, però, alhora, ha de contribuir al "desenvolupament" de la cultura i actuar com a garant de l'igual accés a aquesta per part de la ciutadania.[8][6] Aquest fet va provocar que s'establissin polítiques pròpies (ministeris, conselleries...) per a la cultura, i se separessin d'altres estaments, com per exemple l'educació. Una de les tècniques de política cultural més freqüent és el foment mitjançant subvenció.[6] Mentre que les polítiques socials són clarament distributives, sovint es critica que les polítiques culturals estan concentrades als sectors més benestants de la societat. Les polítiques culturals es qüestionen contínuament: si es promou públicament un projecte cultural i té èxit, es critica que hauria d'haver-se finançat amb diners privats, i quan no en té, s'objecta que s'haurien d'haver invertit els diners públics en un altre lloc. També es critica sovint el marcat perfil ideològic i/o polític d'algunes decisions de política cultural.[6]

Al segle XXI, la crisi de l'estat del benestar afecta també a les polítiques culturals, que s'havien centrat fins al moment més a recolzar l'oferta de productes culturals que no pas a fomentar la seva demanda.[6] Les retallades pressupostàries fan que els polítics busquin rendiments que justifiquin les inversions en cultura, alhora que la indústria cultural s'intenta adaptar com pot als constants canvis tecnològics i socials, que afecten la manera en què la societat accedeix i consumeix cultura. Actualment, les polítiques culturals s'orienten a promoure la identitat i la diversitat cultural, fomentant la creativitat i la participació.[9]

Protecció de béns culturals[modifica | modifica el codi]

L'Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO) ha proposat un pla de protecció dels béns culturals del món, amb la "Convenció sobre la Protecció del Patrimoni Mundial Cultural i Natural", aprovat el 1972. Presenta una llista de béns que pertanyen al Patrimoni Mundial, més conegut com a Patrimoni de la Humanitat.

Geografia[modifica | modifica el codi]

Sovint, el món es divideix en regions segons les diferents grans zones d'influència de les diferents cultures, atenent a la geografia, els costums, la religió o la política, entre d'altres. En aquestes zones, hi ha un grau determinant dels mateixos trets culturals que la fan distingible de les zones veïnes.[10] Una divisió tradicional només considerava dos blocs: Occident i Orient (la resta), però aquestes àrees es poden matisar molt més:

  • Sud-amèrica forma una segona regió, fortament influenciada per la primera, però amb més presència de tradicions indígenes -que s'aprecien en rituals i en l'organització social- i amb més contacte amb la natura. Domina el castellà com a llengua vehicular. Mostra elements de cultura africana deguts a la primera immigració per l'esclavatge.
  • L'anomenada Àfrica negra és una de les zones més variades culturalment. Les llengües colonials com l'anglès i el francès conviuen amb les autòctones. L'animisme i l'islam són les religions predominants. Sobreviuen tradicions tribals i una economia d'intercanvi en algunes zones. Els clans i els consells organitzen políticament la vida als pobles, mentre que el govern oficial sol manar a les ciutats, més industrialitzades.
  • El Magrib és la part del nord d'Àfrica dominada per l'islam. Està a cavall entre la cultura d'Orient Mitjà i la de la resta del continent (sobretot, per la influència berber). Les llengües més esteses són l'àrab i el francès. Molts països es debaten entre una democràcia parcial i una teocràcia.
  • L'Orient Mitjà comprèn els països àrabs de l'oest d'Àsia i Israel-Palestina. És una zona amb grans desigualtats i inestabilitat, amb domini de l'islam i una vida fortament rural.
  • L'Europa de l'Est i l'antiga àrea d'influència soviètica formen una altra zona cultural, marcada pel passat eslau i per una forta influència de la cultura europea occidental. Predomina el cristianisme amb diferents variants i estan governats majoritàriament per democràcies joves, hereves de la tradició comunista de l'URSS.
  • L'Extrem Orient comprèn les cultures de la Xina i el Japó, que han assimilat en gran mesura els països de l'àrea. Hi predomina el budisme i la vida rural (excepte al Japó, altament tecnificat). El xinès és la llengua més parlada del món.
  • El sud-est asiàtic és una denominació per a referir-se a països que estan a cavall entre l'òrbita xinesa i el domini de l'Índia, el subcontinent dominant. Es parlen gran varietat de llengües i es barregen l'islam, el budisme, l'hinduisme i una sèrie de cultes híbrids. Tenen gran importància les castes o grups socials, que dicten els costums del que és correcte o no, encara que formalment el poder està en mans de governs democràtics.
  • Oceania té una forta presència de les cultures aborígens, que conviuen amb l'occidentalització d'Austràlia i Nova Zelanda. Es parla sobretot anglès com a llengua franca i la religió és cristiana o politeista. La natura hi té un fort paper, ja que hi ha comunitats aïllades per l'escassa densitat demogràfica que continuen mantenint un estil de vida tribal.

Els estudis culturals poden analitzar els trets típics de cada regió o subregió, o estudiar com entren en contacte entre si.

Dinàmica de la cultura[modifica | modifica el codi]

Article principal: Psicologia cultural
Gravat del segle XIX mostrant aborígens australians oposant-se a l'arribada del capità James Cook el 1770, que posteriorment comportaria un fort procés d'aculturació a la zona

Els canvis culturals són els canvis al llarg del temps de tots o d'alguns dels elements culturals d'un individu o d'una societat. Aquests canvis es poden classificar segons si el procés és per absorció, imposició o assimilació:

  • Enculturació: és el procés en el qual l'ésser humà, des que és infant, es culturitza. Aquest procés és part de la cultura, i com la cultura canvia constantment, també ho fan la forma i els mitjans amb els quals es culturitza.
  • Aculturació: és un procés que es dóna normalment en moments de conquesta o d'invasió. La cultura invasora s'estén de manera forçosa i imposada. Un exemple de processos d'aculturació és la conquesta d'Amèrica. El fenomen contrari rep el nom de deculturació, i consisteix en la pèrdua de característiques culturals pròpies a causa de la incorporació d'altres trets culturals forans. Aquest aprenentatge sovint és forçat per la dominació d'un poble sobre un altre o per processos de migració, i a vegades suposa renunciar a la pròpia cultura per acceptar les normes i idees dominants. El canvi de cultura pot ser, però, voluntari, per rebuig dels propis orígens o admiració a un altre grup humà.
  • Transculturació: és un procés en què s'intercanvien maneres de ser, en què es percep que no existeix una cultura millor que una altra: que totes les cultures es complementen.
  • Inculturació: es dóna quan la persona s'integra a altres cultures, les accepta i dialoga amb la gent d'aquesta determinada cultura.

Un canvi cultural abasta un conjunt molt ample d'esdeveniments, per la qual cosa ha estat motiu d'estudi dels sociòlegs des de l'època de Montesquieu i Adam Ferguson.[11] També va ser un tema tractat pels sociòlegs marxistes, que el van relacionar amb els problemes de les estructures de classe i els processos industrials productius. No fou fins a finals del segle XIX quan es van començar a entendre els processos de difusió d'elements culturals i es va començar a parlar de conceptes com aculturació. Durant el segle XX, es va estudiar la relació entre els canvis culturals i l'expansió de la cultura de masses.

Donat que la cultura no és innata sinó que s'adquireix, necessita un procés gradual d'aprenentatge dels elements que la formen. Aquest aprenentatge sorgeix de manera natural durant la socialització de l'individu, en què l'infant imita els models propers i segueix les ordres directes que rep o hi reacciona en contra. En la majoria de països, la família i l'escola s'encarreguen de transmetre els referents culturals considerats més valuosos i s'ocupen de l'educació formal, és a dir, hi ha una transmissió conscient de determinats valors i conceptes. Alhora, però, altres agents com els mitjans de comunicació, la lectura i les mateixes relacions personals, complementen les vivències de la persona i el seu bagatge cultural. Una altra font important d'adquisició de cultura, la constitueixen els mitjans socials -associacions, agrupacions, grups d'interès-, habitualment formats a l'entorn d'un promotor cultural o de diversos.

Transmissió de la cultura[modifica | modifica el codi]

A més dels estudis tradicionals sobre la transmissió cultural, hi ha nous sistemes que analitzen altres vies de difusió o que estudien les vies tradicionals sota un altre punt de vista. Un dels mètodes que han tingut més èxit és la memètica o teoria dels mems. [12] [13] [14] [15]

  • Un mem (de l'anglès meme) és, segons les modernes teories sobre la transmissió de la cultura a les noves generacions, la unitat mínima de transmissió de l'herència cultural.
  • La memètica és el conjunt d'elaboracions teòriques relatives a la teoria de mems, en tant que unitats d'informació cultural (com ara pensaments, idees, pràctiques, rituals, hàbits, cançons...) que es repliquen i es transmeten d'una ment a una altra. Els mems es propaguen entre ells i formen part integral del teixit cultural, comportant-se, en el seu procés de transmissió, de manera semblant als virus. Si s'ajunten en un mateix conjunt simbòlic, passen a anomenar-se memplexos o mems complexos; aquests formen sistemes coherents i es transmeten amb major eficàcia.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Sobrevilla, David. Idea e historia de la filosofía de la cultura (en castellà), 1998, p. 15-16. 
  2. 2,0 2,1 Fina Ribó, Xavier; Falgueras, Francesc. «Tema 2». A: UB Virtual. Referentes teóricos de la gestión cultural (paper) (en castellà). Barcelona: Universitat de Barcelona, 2003. 
  3. Informe anual sobre l'estat de la Cultura i de les Arts a Catalunya 2010 Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF
  4. Diccionari etimològic online (anglès)
  5. Kroeber, A.L. i C.Kluckhohn, 1952. Culture: A Critical Review of Concepts and Definitions
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 Villarroya, Anna; Joan Subirats i Humet (coord) Eduard Gonzalo i David Roselló. Universitat de Barcelona. Marcos institucionales y fundamentos de política cultural (en castellà). Barcelona: Universitat de Barcelona, 2003 [Consulta: 25 desembre 2013]. 
  7. Decret de 2 d'octubre de 1789 de la República de França, que nacionalitza les arts
  8. Articles 9 i 33 de la Constitució Italiana
  9. Consejo de Europa; María Belmonte Barrenetxea Sueños e identidades: una aportación al debate sobre cultura y desarrollo en Europa. Interarts/Península, 1 juny 1999. ISBN 978-84-8307-216-5. 
  10. «àrea cultural». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  11. «canvi cultural». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  12. Tim Tyler. Memetics: Memes and the Science of Cultural Evolution. Tim Tyler, 19 August 2011. ISBN 978-1-4610-3526-8. 
  13. Francesco Ianneo. Memetica. Genetica e virologia di idee, credenze e mode. Castelvecchi, 2005, p. 229–. ISBN 978-88-7615-089-0. 
  14. Alejandro Piscitelli. La generación Nasdaq: apogeo (y derrumbe?) de la economía digital. Ediciones Granica S.A., 2001, p. 243–. ISBN 978-950-641-327-9. 
  15. Núria Escalona. #DIGITALK. Del màrqueting directe a la comunicació 2.0. Editorial UOC, 21 February 2014, p. 32–. ISBN 978-84-9064-088-3. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Adam. El primate elegido. Barcelona: Crítica, 1996. 
  • Arias, Jorge Osvaldo. Instrucciones de la vida. Libre Vida de Vivirla, 1999. 
  • Boas, Franz. Cuestiones fundamentales en antropología cultural. Buenos Aires: Solar/Hachette, 1964. 
  • Cuche, Denys. La noción de cultura en las ciencias sociales. Buenos Aires: Nueva Visión. 
  • Durkheim, Émile. Las reglas del método sociológico. Mèxic: Colofón. 
  • Eliot, Thomas Stearns. La unidad de la cultura europea. Notas para la definición de la cultura. Madrid: Encuentro, 2003. 
  • Geertz, Clifford. La interpretación de las culturas. Buenos Aires: Gedisa. 
  • Girard, René. Los orígenes de la cultura. Madrid: Trotta, 2006. 
  • Gombrich, Ernst H. Breve historia de la cultura. Barcelona: Península, 2004. 
  • González Quirós, José Luis. Repensar la cultura. Madrid: Eiunsa, 2003. 
  • Heritier, Françoise. Masculin/fémenin: la pensée de la diference. París: Odile Jacob, 1996. 
  • Herskovits, Melville. El hombre y sus obras. Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 1952. 
  • Kluckhonn, Clyde. Antropología. Mèxic: Fondo de Cultura Económica. 
  • Lévi-Strauss, Claude. Antropología estructural. Buenos Aires: Eudeba, 1953. 
  • Lévi-Strauss, Claude. El pensamiento salvaje. Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 2001. 
  • Malinowski, Bronislaw. Los argonautas del Pacífico Occidental. Barcelona: Península. 
  • Radcliffe-Brown, Alfred R. Estructura y función en la sociedad primitiva. Barcelona: Península, 1975. 
  • RAPPAPORT, Roy (1998) [1955]: "IX. Naturaleza, cultura y antropología ecológica", en: Shapiro, H.: Hombre, cultura y sociedad. p. 261-292. Fondo de Cultura Económica. México.
  • SAHLINS, Marshall (1992): "Evolución específica y evolución general". En: Bohannan, P y Glazer, M. (comp): Antropología. Lecturas. McGraw-Hill. Madrid.
  • Schwanitz, Dietrich. La Cultura. Todo lo que hay que saber. Madrid: Taurus, 2002. 
  • Sperber, Dan. Explaining Culture. A Naturalistic Approach. Oxford: Blackwell, 1996. 
  • STEWARD, Julian (1992): "El concepto y el método de la ecología cultural". En: Bohannan, P y Glazer, M. (comp): Antropología. Lecturas. McGraw-Hill. Madrid.
  • Thompson, John B. Ideología y cultura moderna. Teoría crítica social en la era de la comunicación de masas. Mèxic: División de Ciencias Sociales y Humanidades de la Universidad Autónoma Metropolitana - Unidad Xochimilco, 2002. 
  • Tylor, Edward B. (1995) [1871]: "La ciencia de la cultura". En: Kahn, J. S. (comp.): El concepto de cultura. Anagrama. Barcelona.
  • Ward, Thomas. La resistencia cultural: la nación en el ensayo de las Américas. Lima: Universidad Ricardo Palma, 2004. 
  • WHITE, Leslie A. (1992): "La energía y la evolución de la cultura". En: Bohannan, P y Glazer, M. (comp): Antropología. Lecturas. McGraw-Hill. Madrid.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]