Antropologia cultural

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

L'antropologia cultural és la branca de l'antropologia que estudia l'ésser humà com a ens cultural, entenent com a cultura tot el que la persona fa sobre la natura: eines, oficis, pràctiques, roba, cases, religions, música, relacions socials, etc.[1] Principalment tracta d'explicar les causes dels estils de vida dels humans,[2] els seus canvis i estancaments en les cultures de totes les èpoques.[3] Pot ajudar-se de les altres branques de l'antropologia per a augmentar la qualitat de les conclusions de les seues investigacions.[2] Alguns autors consideren que l'antropologia cultural és sinònima a la social[2][4] mentre que altres les diferencien.[5] Entre els qui les diferències les agrupen baix el terme "antropologia sociocultural".[6]

En un principi, l'antropologia no feia distincions entre física i cultura, tot es basava en les lleis evolucionistes de Charles Darwin i estudiaven les cultures subdesenvolupades. Pensaven que el desenvolupament d'una cultura respecte a les altres s'explicava pel volum cranial dels seus habitants, tal com deien haver demostrat experimentalment.[1]

Història de l'antropologia cultural[modifica]

Els antropòlegs europeus consideren a Heròdot el primer antropòleg, especialment antropòleg cultural, perquè no solament registrà què veié i què li havien contat sobre les altres cultures sinó que també es preguntà perquè els pobles són tan distints entre ells.[7]

Posteriorment, els viatgers i colons dels segles XVI i XVIII també es van preguntar el mateix que Heròdot.[8]

L'assagista francès Montaigne (que visqué al segle XVI) va ser un d'aquests i va dedicar un assaig als caníbals. Durant el segle XVI van haver discussions teològiques sobre si els humans de pell obscura també són descendents d'Adam. Els missioners espanyols creien que els habitants del Carib no tenien ànima.

Durant el segle XVII, Hobbes creia que els indígenes americans vivien en l'estat natural de lluita constant.

Durant el segle XVIII els europeus creien que els natius americans eren com els humans primers. Els informes sobre costums dels països llunyans començaren a interpretar-se com a dades per pensar com ocorre el desenvolupament de les societats. El jesuïta Lafitau publicà el 1724 un llibre on comparava als indis americans amb els pobles de l'Edat Antiga tractats pels autors grecs i llatins. Lafitau és considerat el pare de l'etnografia comparada.[8] El 1760 Charles de Brosses publicà un escrit on observava les similituds entre la religió dels antics egipcis i la religió de l'Àfrica Occidental.[9] El 1748 es publicà Esprit des Lois, de Montesquieu, considerada la primera obra teòrica de l'antropologia cultural. En esta obra explicava les diferències entre sistemes jurídics amb altres diferències observables com la població, el temperament, la religió, l'organització econòmica, els costums i el medi ambient. Aquesta consideració també ha fet que se'l considere el primer funcionalista. A Escòcia uns homes (destacant Adam Smith i Adam Ferguson) tingueren una perspectiva evolucionista, de la "bestialitat fins a aquell estat de la major perfecció... en l'Antiga Grècia". Tant Montesquieu com aquest homes es basaven en les seues lectures, no en treball de camp.[10]

Segle XIX[modifica]

El segle XIX van haver-hi dos corrents: el difusionisme i l'evolucionisme.[11]

  • Difusionisme:
Bastian viatjà per molts llocs i observà les similituds entre religions de llocs molt distants entre ells. Proposà una explicació creient que hi ha una "unitat psíquica de la humanitat" que porta a la humanitat a creure en mites i seguir rituals similars independentment.[10] Ratzel, un altre viatjador, donava una explicació totalment oposada: el difusionisme. El difusionisme afirmava que els elements culturals comuns (com els utensilis) malgrat les distàncies provenen d'una migració d'un poble inicial que es creia seria l'egipci. El fonament del difusionisme era l'assumpció de la falta d'inventiva general de l'ésser humà. El difusionisme fracassà per la falta de proves de la migració inicial. Frobenius (1873-1938), un difusionista, afirmà que la difusió es feia en conjunts de comportaments i utensilis (anomenats complexes culturals).[11]
  • Evolucionisme:
L'evolucionisme va arrancar amb la teoria dels pensadors escocesos del segle XVIII, sense haver d'arribar a conèixer-se encara la teoria de l'evolució de Darwin per a existir. Aquest evolucionisme després de Darwin tractà d'unir el tipus de societats a les races, arribant a confondre-les.[10]
Un dels evolucionistes més importants fou Lewis H. Morgan (1818-1881), qui estudià els iroquesos vivint entre ells. Aquest antropòleg introduí la metodologia normalitzada de considerar els usos des del punt de vista d'un individu considerat "Ego". A partir dels termes referits a la família i com s'utilitzaven a persones fora del cercle familiar en les llengües dels indígenes americans, li va fer pensar en una evolució de la família per etapes que s'iniciava en la promiscuïtat i acabava en la monogàmia.[12]
Bachofen (1815-1887), basant-se en la mitologia grega i els escrits d'Heròdot, cregué que inicialment hi havia una societat matriarcal i després d'una revolta masculina, una patriarcal, al manys al cas romà.[13]
J.F. McLennan (1827-1881) cregué que els usos estranys eren vestigis d'una etapa de desenvolupament social anterior. Un dels exemples són el rapte de la núvia fingit. McLennan introduí els termes endogàmia i exogàmia.[14]
Henry Sumner Maine (1822-1888) se centrà en els canvis de les societats basades en l'estatus a les basades en el contracte. Aportà els termes presos del dret romà: agnació i cognació.[14]
Edward Burnett Taylor (1832-1917), considerat un dels primers antropòlegs britànics, considerà que la humanitat es desenvolupa en massa mitjançant eres que culminen en la maduresa, fent un paral·lelisme amb el desenvolupament de les persones d'infància cap a la maduresa. Creà el mètode comparatiu, consistent en tabular costums per trobar correlacions.[15] Una prova de l'evolució de les societats la justificava amb el que definí com a "supervivència", que és com es refereix als hàbits vestigials d'una etapa anterior d'eixa societat.[16]

Franz Boas (1858-1942) dubtà d'ambdós corrents teòrics.[17]

A finals del segle XIX es va generalitzar el mètode de recerca on s'havia de treballar en el camp, i no basant-se en el que tercers havien contat als antropòlegs.[18]

Segle XX[modifica]

W.H.R. Rivers fou l'últim antropòleg britànic de camp que afirmaria la tesi evolucionista. Rivers aportà els conceptes tècnics de descendència, successió i herència.[18]

La sociologia francesa de finals del segle XIX, destacant a Émile Durkheim, influí als antropòlegs culturals britànics de principis del segle XX fent que deixaren de centrar-se en societats del passat (abandonant l'arqueologia i l'antropologia física) i se centraren en la societat contemporània.[17] Aquests antropòlegs eren Malinowski (influït per la psicologia i per Émile Durkheim) i Radcliffe-Brown (qui agafà el concepte d'estructura social).[19] Els antropòlegs culturals estudiaven aleshores les societats no industrialitzades i les industrialitzades comparant les segones amb les primeres basant-se en les dades històriques sobre les primeres que havien sigut tractades des del punt de vista sociològic.[20] El sociòleg més important per a aquestes investigacions antropològiques era Max Weber.[18]

Malinowski aportà moltes dades en la seua estança com a investigador a les illes Trobriand. Aquelles dades foren utilitzades pels antropòlegs posteriors.[21]

Durant el segle XX va haver la disputa entre els deterministes racials i els deterministes culturals basant-se en els coneixements de la mesura de la intel·ligència.[22]

Baix la influència de Boas i Sigmund Freud, molts antropòlegs, destacant Ruth Benedict i Margaret Mead, van desenvolupar una estratègia d'investigació anomenada "cultura i personalitat", en la que es tractava d'explicar la cultura mitjançant la psicologia.[23]

Durant la dècada del 1960 es va discutir sobre l'escola dels funcionalistes,[24] la relació de la historiografia amb l'antropologia[25] i la definició i ús del mètode comparatiu (també anomenat mètode històric).[26]

  • Controvèrsia sobre el funcionalisme
Influït per Durkheim, Malinowski desenvolupà el concepte de funció a l'antropologia cultural convertint-lo en el fundador del funcionalisme. Durkheim explicà a les seues Règles de la Mèthode Sociologique (1895) que "per a explicar un fenomen social cal cercar tant la causa que l'ha produït com la funció que acompleix".[27]

Marvin Harris presentà el materialisme cultural, una estratègia de recerca , entre finals del 1960 i durant la dècada del 1970.[28][29]

A la dècada del 1990, el sociòleg Anthony Giddens explicà a un assaig que l'antropologia es trobava en una situació poc favorable.[30]

Segle XXI[modifica]

El 2013 es va fer la reunió anual de l'American Anthropological Association. En aquesta reunió es va popularitzar el moviment teòric i metodològic de l'antropologia ontològica, un moviment que s'havia estat desenvolupant des de la dècada del 1990,[31] baix la influència de la filosofia de Gilles Deleuze i Felix Guattari.[32] Alguns l'anomenen el "gir ontològic".[31] L'antropologia ontològica tingué influència especialment en l'antropologia cultural i l'etnografia feta pels britànics i llatinoamericans.[33]

Corrents[modifica]

La recerca en l'antropologia cultural s'ha enfocat segons distintes teories (perspectives, marcs teòrics i estratègies d'investigació):

  • Difusionisme: Teoria que suposa que els elements comuns entre cultures distants entre elles s'expliquen en una migració primària d'un poble que havia adoptat uns utensilis i comportaments que s'havien escampat amb la seua migració.[11]
  • Etnocentrisme: Manera d'entendre les cultures prenent com a base que la pròpia és la millor i la més evolucionada, i que els elements d'altres cultures que divergeixen de la nostra són dolents, arcaics, salvatgistes...[34] Fou el primer corrent d'antropologia cultural que va aparèixer, però entrà en crisi amb l'arribada de l'antisemitisme, ja que conduïa fàcilment al racisme i els donava la raó.
    Els corrent principals etnocèntrics són els evolucionismes del segle XIX:[35]
  • Relativisme cultural: Manera d'entendre les cultures proposada per Franz Boas, que exposa que els elements d'una cultura s'han d'enquadrar en relació a la cultura en qüestió i no es poden comparar amb elements d'altres cultures que són diferents, però igualment vàlids i amb la seva lògica. Rebutja una relació de superioritat i inferioritat entre cultures.[34]
  • Cultura i personalitat: Estratègia de recerca que tracta d'explicar les diferències culturals mitjançant explicacions de la psicologia.[23]
  • Materialisme cultural: És una estratègia de recerca proposada per Marvin Harris que considera que els mitjans de producció i de creixement demogràfic (definides com a infraestructura) condicionen les conductes econòmiques (definides com a estructura) i no econòmiques com l'art, les activitats lúdiques i la religió (definides com a superestructura).[36] En altres paraules: els límits materials condicionen el pensament i comportament de les persones.[37]
  • Antropologia ontològica: És un moviment teòric i metodològic amb distintes corrents amb unes característiques en comú: el qüestionament de la distinció occidental de natura i cultura i l'atenció posada a estudiar el món al que es es refereix una cultura i no el "com" es refereix a ell. Aquesta perspectiva s'aplica especialment a l'etnografia.[38]

Mètodes[modifica]

En el treball de camp es considera ideal que l'investigador estiga vivint entre els observats durant mínim un any i preferiblement almenys dos.[21]

Subdisciplines[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Diccionario de Filosofía (en castellà). 1a. Barcelona: SPES Editorial (edició especial per a RBA Editoriales), 2003, p. 10 (Biblioteca de Consulta Larousse). ISBN 84-8332-398-2. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Harris, 1990, p. 14.
  3. Harris, 1990, p. 13-14.
  4. Mair, 1982, p. 9.
  5. Harris, 1990, p. 21.
  6. Fisher, William F. «Doing good? The Politics and Antipolitics of NGO Practices». Annual Review of Anthropology, 26, 1, 21-10-1997, pàg. 439–464. DOI: 10.1146/annurev.anthro.26.1.439.
  7. Mair, 1982, p. 24.
  8. 8,0 8,1 Mair, 1982, p. 25.
  9. Mair, 1982, p. 25-26.
  10. 10,0 10,1 10,2 Mair, 1982, p. 26.
  11. 11,0 11,1 11,2 Mair, 1982, p. 27.
  12. Mair, 1982, p. 28.
  13. Mair, 1982, p. 28-29.
  14. 14,0 14,1 Mair, 1982, p. 29.
  15. Mair, 1982, p. 30.
  16. Mair, 1982, p. 31.
  17. 17,0 17,1 Mair, 1982, p. 32.
  18. 18,0 18,1 18,2 Mair, 1982, p. 35.
  19. Mair, 1982, p. 34.
  20. Mair, 1982, p. 34-35.
  21. 21,0 21,1 Mair, 1982, p. 36.
  22. Harris, 1990, p. 668.
  23. 23,0 23,1 Harris, 1990, p. 663.
  24. Mair, 1982, p. 38.
  25. Mair, 1982, p. 45.
  26. Mair, 1982, p. 52.
  27. Mair, 1982, p. 40.
  28. Margolis, Maxine L. «Introduction». A: The Rise of Anthropological Theory: A History of Theories of Culture. Walnut Creek, Califòrnia: AltaMira Press, 2001, p. x. ISBN 0-7591-0132-9,. 
  29. Harris, Marvin. Cultural materialism : the struggle for a science of culture. Nova York: Random House. 
  30. Giddens, 2000, Capítulo 3. El futuro de la antropología.
  31. 31,0 31,1 González Varela, 2015, p. 41.
  32. González Varela, 2015, p. 51.
  33. González Varela, 2015, p. 42.
  34. 34,0 34,1 Harris, 1990, p. 661.
  35. Harris, 1990, p. 660-661.
  36. Harris, 1990, p. 36-37, 39.
  37. Harris, 1990, p. 666.
  38. González Varela, Sergio Armando «Antropología y el estudio de las ontologías a principios del siglo XXI: sus problemáticas y desafíos para el análisis de la cultura». Estudios sobre las Culturas Contemporáneas, 21, 2015, pàg. 39-64.
  39. Harris, 1990, p. 16.

Bibliografia[modifica]

  • Harris, Marvin. Antropología cultural. Madrid: Alianza, 1990. ISBN 84-206-0464-X.  (Traducció de la 2ª ed.)
  • Mair, Lucy. Introducción a la antropología social. 7a ed. Madrid: Alianza, 1982. ISBN 84-206-2067-X. 
  • Giddens, Anthony. En defensa de la sociología. 1a. ed., 1a. reimp.. Madrid: Alianza Editorial, 2000. ISBN 84-206-6752-8. 

Vegeu també[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antropologia cultural Modifica l'enllaç a Wikidata