Darwinisme social

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

El darwinisme social (o, sintèticament, sociodarwinisme) fou una ideologia sociopolítica, sorgida a partir dels volts de 1860, que aplicava els conceptes biològics de la teoria de l'evolució a la filosofia, la sociologia i la política:[1] interpretava el concepte darwinià de "la supervivència del més apte" (el qual és privatiu de la biologia) com a "la supervivència del més fort", i, amb un determinisme mecanicista, l'aplicava il·legítimament a les societats humanes; tot plegat, amb pretensions científiques i en nom del progrés social i de la millora de l'espècie.[2]

Abast[modifica]

El sociodarwinisme refusava tot principi d'altruisme, així com la universalitat de la dignitat humana. Concebia la vida, també la humana, com a lluita constant per la supervivència en què els presumptament forts i superiors mereixien la victòria total, mentre que els presumptament febles i inferiors no tenien cap dret.

Així doncs, per al sociodarwinisme la posició social i les relacions de poder estaven determinades biològicament, i no es devien pas a motius sociohistòrics, a les condicions ambientals, etc. Els homes eren intrínsecament superiors a les dones; els blancs a totes les altres "races"; els rics als pobres; els pobles amb Estat i llurs llengües excelses als pobles oprimits i llurs dialectes balbucejants; etc.

En conseqüència, calia teledirigir conscientment l'evolució humana de manera tal que es consolidés l'hegemonia dels més aptes i se'n garantís la descendència, alhora que hom aniria eliminant els sobrers; això garantiria el futur lluminós d'una humanitat superior i una societat perfeccionada.

Per exemple, i sempre segons el sociodarwinisme, les dones no podien qüestionar el rol tradicional, per biològicament determinat; era contraproduent adoptar una política social que cerqués millorar les condicions de vida de les classes baixes, perquè això afavoriria multitud de ganduls inútils en detriment de la prioritat deguda als "més aptes"; els "pobles primitius" estaven irremissiblement condemnats a l'extinció per mera evolució natural; com que la societat vivia en perill constant de degeneració biològica per la multiplicació exponencial d'éssers inaptes, calia evitar la reproducció de certs sectors poblacionals ("febles mentals", certs malalts, delinqüents, etc.), si no exterminar-los; calia evitar la immigració de "races inferiors", la qual amenaçava la puresa de la raça superior (blanca) i la civilització mateixa; etc., etc.


Història[modifica]

Entre els teòrics fundacionals del sociodarwinisme destacaren científics prestigiosos com Herbert Spencer, Francis Galton i Ernst Haeckel.

En nom de l'aplicació literal del laissez-faire capitalista fins a les darreres conseqüències, el sociodarwinisme fou una distorsió ideològica de l'avantguarda científica nascuda de la Il·lustració, imbricat com estava amb l'autoritarisme, el masclisme més integrista, el classisme radical, l'imperialisme colonialista, el racisme biològic, l'eugenèsia, l'ultranacionalisme d'Estat,[3][4] etc. Amb totes les seves pretensions científiques i progressistes, el sociodarwinisme formava part del gir reaccionari, neoirracionalista i antiil·lustrat que es produí al món euròpid en el canvi de segle del XIX al XX,[5] i constituí un dels elements formatius de la ultradreta contemporània en general i del feixisme en particular.[6]

A partir del darrer quart del segle XIX i fins a mitjan segle XX, el sociodarwinisme fou immensament popular entre les classes dominants del món euròpid, i penetrà, en un grau o altre, tant la política com la filosofia, el pensament i les ciències socials, la literatura i les arts, fins a esdevenir-hi tendencialment hegemònic.

En tot moment el sociodarwinisme tingué l'oposició frontal d'algunes forces organitzades, entre les quals –i per motivacions diferents— el marxisme i l'Església Catòlica. També tendiren a contrarestar-lo, si més no parcialment, la creixent democratització social i l'ascens de les masses a la vida pública activa, fenòmens produïts, dialècticament, pel mateix capitalisme eufòric que havia generat el sociodarwinisme.

El nazisme constituí l'apoteosi màxima del sociodarwinisme. L'enfonsament del nazifeixisme arran la Segona Guerra Mundial, amb la constatació del que implicava l'aplicació d'aquests principis (Holocaust inclòs), comportà el descrèdit total del sociodarwinisme juntament amb el del racisme i l'eugenèsia.

Emperò, el sociodarwinisme ha continuat viu de manera més o menys subreptícia, sobretot en la ultradreta feixista i parafeixista, i en les darreres dècades comença a treure el nas públicament en certs elements de la comunitat científica i en la nova dreta populista d'arrel feixistoide.[7][8]

Terme[modifica]

El terme mateix de darwinisme social no fou emprat mai pels sociodarwinistes, que es definien com a darwinistes ortodoxos, sinó encunyat per llurs opositors com a acusació: apareix per primera volta en alemany i anglès el 1879,[9] en francès el 1880[10] i en italià el 1882.[11] Amb tot, l'ús del terme fou esporàdic fins que el 1944 el recuperà, o reencunyà, també amb òptica crítica, l'historiador estatunidenc Richard Hofstadter en l'estudi Social Darwinism in American thought. De llavors ençà ha esdevingut d'ús general, sempre amb càrrega pejorativa.[12][13]

Atacs al concepte[modifica]

Els creacionistes, que de fora de la ciència estant s'oposen a la teoria de l'evolució, sovint afirmen que el darwinisme social es vincula lògicament amb l'evolucionisme científic, mentre que, des del camp de la ciència, els biòlegs i historiadors argumenten que és més aviat una perversió de les idees de Charles Darwin.[14] Encara que la majoria dels estudiosos reconeixen vincles històrics entre la teoria de Darwin i el sociodarwinisme,[15] insisteixen, però, que aquest darrer no és pas conseqüència necessària dels principis de l'evolució biològica,[16] i que l'ús de l'evolució biològica com a justificació de la política de desigualtat és una fal·làcia naturalista.

Tot i el consens científic sobre l'existència i la caracterització del darwinisme social, i malgrat l'àmplia evidència documentada en la multitud d'estudis que s'hi han dedicat, hi ha corrents radicals del neoliberalisme que, en defensa de l'honor del laissez-faire, neguen el caràcter sociodarwinista d'ideòlegs com Spencer, i, fins i tot, l'existència mateixa del sociodarwinisme, el qual no fóra més que un invent esquerrà amb la intenció de deslegitimar el capitalisme.[17]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Williams, Raymond. Social Darwinism in Herbert Spencer's Critical assessment. John Offer, 2000, p. 186-199
  2. Soutollo, Daniel. "El darwinismo y sus repercusiones sociales". Hacer, nº 347 (21 de junio de 1990), [dossier], p. [1-8].
  3. Claeys, Gregory. "The 'survival of the fittest' and the origins of Social Darwinism". Journal of the History of Ideas, 61 (2) (2000), p. 223-240.
  4. Bowler 2003, pàg. 298–299
  5. Murgades, Josep. "El Noucentisme". En: Riquer, Martí de; Comas, Antoni; Molas, Joaquim. Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, 1984-1988. Vol. 9 (1987), p. 9-72; particularment, p. 9-11.
  6. Sternehll, Zeev. La droite révolutionnaire: 1885-1914: les origines françaises du fascisme. Paris: Éditions du Seuil, cop. 1978. (L'univers historique).
  7. Billig, Michael. Psychology, racism & fascism. Birmingham: A.F. and R. Publications, 1979.
  8. Lewontin, Richard G. No está en los genes: racismo, genética e ideología. Barcelona: Crítica, DL 1987. N'hi ha edicions posteriors, en diverses col·leccions de Crítica i, darrerament, en Booket.
  9. Conferència d'Oscar Schmidt a la Universitat d'Estrasburg, publicada el mateix any en traducció anglesa a la revista estatunidenca Popular science monthly.
  10. Opuscle de l'anarquista Émile Gautier Le darwinisme social.
  11. Giuseppe Vadalà-Papale. Darwinismo naturale e darwinismo sociale.
  12. Hodgson. G. M. "Social Darwinism in anglophone academic journals: a contribution to the history of the term". En: Journal of historical sociology, 17 (2004).
  13. Becquemont, Daniel. "Une régression épistémologique: le 'darwinisme social'". En: Espaces Temps, 84-86, L'opération épistémologique: réfléchir les sciences sociales (2004), p. 91-105.
  14. «CA002.1: Social Darwinism.». TalkOrigins Archive, 26-09-2003. [Consulta: 25 abril 2012].
  15. Sandín, Máximo. "Sobre una redundancia: el darwinismo social". Asclepio, vol. LII-2 (2000), p. 27-50.
  16. Paul, Diane B. "Darwin, Social Darwinism and Eugenics". En: The Cambridge companion to Darwin. Cambridge University Press, 2003 ISBN 0-521-77730-5.
  17. Vegeu-ne un exemple en: Riggenbach, Jeff. The real William Graham Sumner. Mises Institute, 2011-04-24. Vegeu també, en línia similar: Leonard, Thomas C. "Origins of the myth of Social Darwinism: the ambiguous legacy of Richard Hofstadter's Social Darwinism in American thought" Journal of economic behavior & organization, 71 (2009), p.37–51