Giovanni Papini

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaGiovanni Papini
Papini2.jpg
Giovanni Papini en la seva jove maduresa
Dades biogràfiques
Naixement 9 de gener de 1881
Florència (Toscana)
Mort 8 de juliol de 1956(1956-07-08) (als 75 anys)
Florència (Toscana)
Sepultura Cimitero delle Porte Sante
Nacionalitat Itàlia Itàlia
Activitat professional
Ocupació Escriptor
Període en actiu Segle XX
Gènere Prosa poètica
Obra
Primeres obres Il crepuscolo dei filosofi,
Un uomo finito
Premis i reconeixements
Modifica dades a Wikidata

Giovanni Papini (Florència, Toscana, 9 de gener de 1881 - íd. 8 de juliol de 1956) fou un escriptor italià. Inicialment ateu i escèptic, posteriorment passà a ser un fervorós catòlic.

Des dels primers anys, sentí passió per la lectura i devorava amb afany el que queia en les seves mans; aviat esgotà la minsa biblioteca dels seus pares i llavors va recórrer a les de tots els seus amics: diaris, revistes, novel·les i obres de consulta només servien per saciar momentàniament la seva infatigable curiositat i la seva ànsia de saber i augmentar la seva cultura. La seva capacitat d'assimilació era extraordinària, ajudada per una memòria excel·lent; molt aviat no en tingué prou de llegir, sinó que volgué transmetre les seves idees i coneixements, i començà a compondre una enciclopèdia manuscrita.

Als catorze anys, escrivia articles i assajos sobre diversos temes per a les publicacions estudiantils i tresava l'esborrany d'una biografia d'El Cid. El 1897 fundà la seva primera revista, totalment manuscrita, en què abordava les més variades matèries amb un seny impropi de la seva edat. El 1903, amb col·laboració amb Prezzolini, fundà una altra revista, Il Leonardo, i tres anys després publicà el seu primer llibre, Il crepuscolo dei filosofi, violenta diatriba contra tota sistematització del pensament, atac audaç als fonaments de la majoria de les escoles filosòfiques.

Aquesta obra, molt discutida malgrat la joventut del seu autor, va atraure l'atenció dels cercles literaris vers el noi revolucionari que gosava afrontar temes transcendentals amb la major desimboltura, destacant pel seu apassionament, fogositat, superabundància d'idees i afany polemitzador, tot això unit a un extraordinari esperit crític i a una erudició poc comuna. El 1912 fundà una altra revista, La voce, que aviat es féu famosa en convertir-se ràpidament en una arma de discussió sobre els temes més dispars. En aquesta, hi col·laboraven, en enceses polèmiques, bon nombre de literats, que més tard assoliren celebritat i que ja consideraven Papini com un mestre i començaven a formar escola al seu entorn. Un anys després, Papini publicà la primera de les obres que van cimentar la seva fama: Un uomo finito. Amb un estudi autobiogràfic cruel i encertat, exposa amb tinta ombrívola, quasi tràgica, la inquietud espiritual de la seva generació, el seu anhel de trobar valors permanents i immutables i del seu propi descontent de si mateix i de la societat. El profund pessimisme d'aquesta narració, la seva amargura, el seu rotund i total escepticisme, li van implicar nombroses censures entre els seus amics i seguidors, i Papini sofrí una crisi d'abatiment i melangia, creient-se realment un home acabat.

La reacció[modifica | modifica el codi]

Portada d'Un uomo finito

Malgrat tot, reaccionà ben aviat el seu poderós esperit, i recuperà la seva vigorosa personalitat de lluitador; féu front a les fortes crítiques, replicant als seus censors:

« "No sol·licito de vosaltres indulgència ni lloança, perdó ni consol, sinó tres o quatre hores del vostre temps. Si després d'haver-me escoltat continueu creient, malgrat els meus propòsits, que sóc realment un home acabat, haureu de confessar almenys que si estic acabat és per començar massa coses, i si no sóc res, és perquè ho he volgut ser tot" »

La Primera Guerra mundial obrí un parèntesi en la recent iniciada evolució espiritual de Papini. Nacionalista exaltat, es declarà partidari de la immediata intervenció italiana, i defensà ardorosament la seva postura en una sèrie de vibrants articles publicats en Il popolo d'Itàlia i Lacerba. refusat del servei d'armes a causa de la seva miopia, sofrí una profunda decepció, i cercà consol concentrant-se novament i amb major afany en la seva vocació d'escriptor; però aquesta vegada i contra el seu costum, abandonà les aferrissades crítiques i les violentes polèmiques que fins llavors havien format la base de la seva personalitat literària, per dedicar-se a la poesia: Opera prima i Cento pagine di poesia van merèixer nombrosos elogis per la seva bellíssima factura, la grandesa i elevació de pensament i la seva concepció renovadora, que dintre de les formes clàssiques, s'aparta clarament de l'estil dels autors consagrats.

El 1921, Papini, que anteriorment s'havia mostrat agressivament ateu, després de diversos anys de fondes i callades reflexions, d'anàlisis profundes i sinceres, de meditacions contínues, es convertí al catolicisme. Escèptic vers totes les doctrines filosòfiques, insatisfet espiritualment, eternament inquiet, la seva afanyosa recerca de la veritat i la seva peregrinació per totes les ideologies, el conduïren a la religió, que defensà des de llavors amb un entusiasme propi del seu exaltat temperament, amb l'eloqüència subjugant del seu llenguatge apassionat i amb la profunda convicció d'una maduresa espiritual plenament assolida. La seva Storia di Cristo, traduïda a quasi tots els idiomes i de la qual se'n vengueren més de quatre milions d'exemplars, constitueix en realitat un brillant tractat d'apologètica, que demostra irrebatiblement el fervor i la sinceritat de les seves creences, malgrat que posteriorment l'audàcia del seu pensament i la seva riquesa imaginativa el conduïren a vorejar els límits de l'error. En aquesta obra, admirablement documentada, Papini fa gala d'un estil net, florit, enlluernador, que harmonitza perfectament amb la poètica literatura oriental i contribueix al major colorit de les paràboles i perífrasis de l'Evangeli.

A partir de la conversió[modifica | modifica el codi]

Portada de la novel·la Gog

A partir d'aquest fet, assossegat el seu esperit per la possessió de la veritat, la labor de Papini es torna més metòdica i les seves obres apareixen amb regularitat; el seu estil conserva tota la vivacitat i colorit, però minva en agressivitat; ja no és l'escriptor turbulent, apassionat, revolucionari, sinó el novel·lista madur, serè, segur de si mateix i de les seves conviccions. A aquesta època pertanyent Pane e vino, Gli operai della vigna i Celo e terra, tots profundament cristians, i les seves notables biografies Dante, Sant' Agostino i Vita de Michelangelo, excel·lents pintures no sols del personatge, sinó de l'ambient i costums de l'època; els caràcters resten descrits amb afecte, amb admiració, quasi poèticament, ressaltant el significat moral de les seves vides i el que contenen d'exemplar per a la humanitat. Gog és una de les obres més conegudes de Papini, i de les més característiques del seu estil: és una crítica profunda i aguda, una mica desordenada de la societat del seu temps. El seu protagonista -que alguns crítics identifiquen amb Papini abans de la seva conversió- és un personatge inquietant, brutal, espècie d'humà salvatge i primitiu, capaç de les més grans aberracions i els capricis més absurds, que recorre el món cercant tota classe de plaers i diversions, profanant-ho tot, sense creure ni sentir-se satisfet amb res, i celebrant un sèrie d'entrevistes i col·loquis amb molts dels seus personatges reals representatius del món del seu temps com: Einstein, Edison, Lenin, Gandhi, desfilen per les pàgines d'aquest llibre singular i hi vessen una caricatura del seu pensament, del seu mètode o de la seva ideologia, però en les seves fingides paraules s'entremesclen veritats desoladores, que porten al desconcert l'esperit del lector. L'extraordinari èxit d'aquesta novel·la va prosseguir en la seva continuació, Il libro nero, publicat a mitjan segle XX.

El 1953 aparegué Il diavolo, obra que va merèixer certs inconvenients de l'Església i en què diversos crítics van voler veure una espècie d'apostasia de Papini, un decantament del catolicisme, en defensar la doctrina de la conversió final del dimoni i el perdó dels rèprobes. Lluny d'això, és indubtablement l'apassionament de l'autor i el seu sentiment universal, il·limitat de l'art i la bellesa –i també la seva acendrada religiositat--, el que l'induí a exposar la teoria que la infinita misericòrdia de Déu triomfaria finalment, aconseguint el penediment del dimoni i de tots els pecadors. La intenció fonamental d'aquesta obra, tan discutida i anatemitzada pels enemics de l'escriptor, no és altra que patentitzar la bondat de Déu, encara que en fer-ho es va excedir dels límits de l'ortodòxia, en buscar una interpretació molt benvolent de l'orgull satànic; és una ànsia de misericòrdia, un anhel de perfecció portat fins a les últimes conseqüències, el que impulsà Papini a caure benintencionadament en l'error.

Papini, l'home[modifica | modifica el codi]

Signatura de Giovanni Papini

Papini era fill d'un modest comerciant de mobles, no passà per les aules universitàries; la seva formació cultural autodidàctica fou obra de la seva voluntat tenaç ajudada pel seu talent natural i el seu excepcional desig de saber. Escriptor temperamental, les seves creacions són més instintives que meditades i totes sinceres, apassionades, una mica desordenades. Filòsof, literat, poeta, crític i biògraf, la fecunditat de la seva tasca fou extraordinària, ja que va escriure més de seixanta obres i col·laborà al llarg de tota la seva vida en gran nombre de revistes i publicacions d'Europa i Amèrica.

Tomba de Giovanni Papini al Cementiri de la Porta Santa de Florència, Itàlia.

Revolucionari de la prosa, innovador de la poesia, anticonformista, polemista excepcional, exegeta agosarat, la seva fogositat, la seva energia, la vivacitat del seu estil, les seves paradoxes plenes d'enginy i de suau ironia no tenen parangó en la literatura del seu temps. La influència de la seva vigorosa personalitat és incalculable, puix participà activament en la vida intel·lectual i artística del seu país durant quasi seixanta anys. Acadèmic des de 1937 i guanyador del premi Mediterrani, passà els seus últims anys paralític quasi cec i pràcticament mut, però la seva mala salut no minvà la seva labor ni va abatre la seva personalitat: continuà transmetent les seves idees primer per mitjà d'un dictàfon, i més tard, quan perdé l'ús de la paraula, amb l'íntima i abnegada col·laboració de la seva néta, Anna Paszkowski, la qual interpretava hàbilment els sons inarticulats que treballosament emetia el seu avi, i quan aquest recurs tampoc fou possible pels progressos de la malaltia, lletrejava pacientment l'alfabet fins que el mestre, per mitjà d'un lleu signe, manifestava el seu assentiment; així, en una tasca titànica d'ambdós, es formaren, mot a mot, les últimes obres del genial escriptor.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Giovanni Papini Modifica l'enllaç a Wikidata