Tradició

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Tradicional)
Salta a: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre Tradició com a coneixements, costums o creences que es transmeten. Vegeu-ne altres significats a «Tradició (dret civil)».
Per tradició, encara es parla informalment de cavalls de vapor per mesurar la potència dels motors dels vehicles actuals, tot i que ja no es moguin amb tracció animal ni amb màquines de vapor.

La tradició és el conjunt de coneixements, costums i creences que es transmeten de generació en generació per considerar-se d'alt valor per a la pròpia cultura. En un sentit laxe, es pot considerar tradició qualsevol esdeveniment repetit al llarg del temps, com una festa o aspectes de protocol. Tota tradició és inventada. Les recopilacions són subjectives en el que es tria i en com es mostra.

La tradició es pot transmetre verbalment, a partir de relats i normes ensenyades als infants, o bé a partir d'actes comunitaris d'elevat simbolisme. La tradició en la tècnica, la tecnologia i l'art, així com en altres camps empírics i experiencials, es basa en l'acció conjunta, i pot incloure mestres o mares o àvies o fer-se de manera horitzontal, d'igual a igual en experiència i prestigi. És particularment important a l'arquitectura, la gastronomia, la dansa, les arts decoratives, la caça i de la pesca, la ioga, la jardineria i l'agricultura, l'elaboració de vi i la de cervesa, i molts altres camps.

Existeixen diferents tipus de tradicions, com la tradició oral, l'escrita, la literària, la històrica, la filosòfica, la ideològica, la de valors, la política (de govern propi o la de recel envers el poder central, per exemple), la industrial, la cultural o la folklòrica. La tradició pot no constar d'una codificació escrita (vegeu norma no escrita) i és anònima. Una tradició pot ser popular o erudita. També pot ser local o remota, com per exemple la dels trobadors catalans i occitans invocada per Rubiols i els seus seguidors.

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El mot llatí tradere significa "entregar"

El mot en català "tradició" prové del llatí tradere, que significa "entregar". Segons el diccionari català-valencià-balear, el mot és pres del llatí traditiōne, que ja tenia el mateix significat. Alguns autors afirmen que l'arrel traditio ja evoca la idea de transmetre, concretament l'acte de transmetre, mentre que el significat actual de "tradició" posa més èmfasi en el contingut que es transmet que no pas a l'acte o al fet que hi hagi una transmissió.[1]

La tradició transmet alguna cosa del passat que al present és rebuda com una herència. Implica, doncs, l'existència d'almenys dues persones. La persona o les persones que la reben tenen també un paper actiu, ja que no la rebutgen sino que li donen un valor, l'accepten i li reconeixen el caràcter de "tradició". És a dir, que el que es transmet és cultural i subjectiu. Perquè sigui tradició cal també que perduri a la mortalitat de la transmissora. Una tradició, en aquest paper d'herència del passat, consolida el vincle comunitari o la identitat d'un grup d'individus al llarg del temps. Per això, una tradició no només s'inscriu en una societat i cultura, en un grup de població, sino també en un interval de temps, una temporalitat, un devenir.[1]

Invenció de la tradició[modifica | modifica el codi]

La tradició dels estampats escocesos propis de cada clan, que apareix per exemple a pel·lícules ambientades en èpoques passades i pot semblar més antiga, va néixer al segle XIX
Article principal: Invenció de la tradició

La invenció de la tradició és un concepte que es pot utilitzar per comprendre les utilitzacions ideològiques del passat i els usos polítics de la memòria i la commemoració. Popularitzada per Eric Hobsbawm i Terence Ranger, proposa que moltes de les tradicions que poden semblar o que pretesament són antigues, en realitat s'han forjat recentment, sovint com a resposta a una nova situació o un temps de crisi. Tenen un bagatge simbòlic i miren d'obtenir una certa legitimitat pel fet de venir des del passat.[2]

Construcció d'una tradició[modifica | modifica el codi]

Els tradicionals canelons de Sant Esteve es fan amb carn rostida als països catalanoparlants

Per autors com, per exemple, Carles Batlle, tota tradició és, per definició, una tradició inventada. Implica una visió del passat i una del futur. El seu establiment té a veure amb una ideologia i una cultura, per tant poden contribuir a fer que certs privilegis i injustícies siguin percebuts com a naturals, poden alimentar actituds fonamentalistes i ajudar a legitimitzar oligarquies, per exemple. S'usa per tenir models als quals poder-se identificar o almenys reconéixer-hi, per continuar, per revisar o per transgredir. La tradició pot ser generadora de creativitat i ja només el fet de reconéixer una tradició pot generar inquietud creativa.[3][4]

La creació de la tradició consisteix en un conjunt de relacions recíproques per mitjà de les quals la història s'escriu i es reescriu. Sigui nova o antiga, una tradició ho és depenent de que alguna persona en vulgui ser receptora, la consideri tradició (en cas contrari, no serà res) i la perpetui. Cal almenys una persona que la proposi però un consens per la majoria del grup, que pot acceptar la decisió per diferents motius, com per exemple, raonament, impacte emocional, obligació per la força i la violència, per estimació d'algú que ho segueix o proposa, per diners o interés econòmic, per hàbit o costum. De vegades s'ha usat per a apropiar-se de tot allò que és popular. Una tradició popular pot ser valorada perque el seu capital simbòlic representi la veu col·lectiva d'estaments populars, i també pot voler ser controlada institucionalment, "domesticada".[4]

Una tradició pot ser progressivament potenciada o bé marginalitzada. Pot considerar-se legítima o manipulada i corrompuda i, independentment d'això, pot ser usada en benefici propi. Pot ser reformada i pot evolucionar de manera conscient o inconscient, voluntària o involuntària, alhora que evoluciona un grup o societat. També pot ser rescatada, en una actitud nostàlgica o interessada. Pot ser elogiada o denostada per ser quelcom que es perd amb la modernitat. Per exemple, a la il·lustració, l'autoritat de la raó natural condemnava la tradició.[5]

Tradició a l'art i la cultura[modifica | modifica el codi]

El romanticisme és un exemple de moviment que va voler trencar els valors estètics tradicionals. Alguns autors polèmics o no legitimats a la seva època, amb el temps han esdevingut part de la tradició cultural occidental.
Articles principals: Cànon estètic i Postmodernitat

La cultura occidental és humanista. Aquesta cultura és normativa, o canònica, amb una tendència a idealitzar les obres i la bellesa en funció d'unes normes, o cànons estètics, basades en la tradició. Es caracteritza també pel seu alt grau d'exigència en jutjar la qualitat d'una creació artística o cultural, comparant-la amb aquests ideals. Així, només el pas del temps permet que pugui ser reconeguda, valorada i admesa dins de la tradició.[6]

Una conseqüència n'és que no totes les persones poden estar en disposició de reconèixer els valors i gaudir de les obres considerades més importants, establint-se d'aquesta manera una jerarquia entre persones "cultes" i les que no ho són. Alguns moviments consideren que la cultura és fràgil i vulnerable, i que la tradició n'és un tresor heretat. Dins d'aquests grups n'hi ha que entenen que una manera de protegir la cultura és la difusió de la tradició cultural de manera massiva a través de les generacions, per exemple mitjançant les escoles i centres educatius.[6]

D'altra banda, paradoxalment, cal tenir present que a Europa la cultura popular es relaciona també amb la tradició, popular, en aquest cas, i el folklore. Aquesta cultura popular està idealitzada i, juntament amb la concepció tradicionalista que se'n té, produeix una forta incapacitat per reconèixer el valor del llegat cultural i recuperar la tradició.[6]

Seguir, modificar o oblidar una tradició[modifica | modifica el codi]

Article principal: Tradicionalisme

La tradició representa una autoritat, però no cal seguir-la sempre cegament. Una vegada coneguda una tradició, sigui científica, tècnica, estètica o de qualsevol altra mena, hi ha diversos comportaments i actituds alternatives, tant a nivell individual, personal, com col·lectiu, d'una comunitat. En cada cas, i en qualsevol moment, es pot seguir amb la tradició, sense qüestionar-la o havent-ho fet, tal qual i indefinidament. Això en algun moment pot presentar conflictes basats en el fet que la persona o comunitat evolucioni i aquesta tradició no.[1][7]

No permetre evolucionar a la persona o comunitat, a causa de la tradició, també causa conflictes i, finalment, si es decideix fer evolucionar la tradició, també, pot ser pres com una heretgia i una traïció, les persones més puristes o conservadores poden no estar d'acord amb les més trencadores o innovadores, altres persones voldran modificacions encara més radicals i fins i tot hi ha l'opció de deixar de costat la tradició.[1][7]

Diferència entre costum i tradició[modifica | modifica el codi]

La tradició de celebrar els aniversaris de naixement de persones estimades pot estar associada o no al costum de fer regals
Article principal: Costum

Les tradicions i els costums estan estretament lligats, sovint estan associats però són coses diferents. Totes dues afecten grups poblacionals i es transmeten al llarg del temps. Un costum ho és a nivell d'una població, d'una regió o d'un altre grup geogràfic formal i establert, emtre que una tradició també pot ser familiar. Les tradicions il·lustren la història d'aquestes, famílies, grups o pobles, passant forçosament, per ser considerada tradició, de generació en generació. Les tradicions són ideologies, pensaments, simbologies i actituds emocionals que envolten l'aplicació concreta dels costums en els fets. Els costums són pràctiques concretes que reprodueixen i conserven els mateixos comportaments i hàbits antics d'un grup.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • La tradició catalana. Foment de Pietat Catalana, 1924. (català)

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Tradició Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Carole Dely, La tradition, entre fidélité et trahison, Faculté des Lettres de l'Université de Presov, conferència-assaig publicat a la revista Sens Public, 13 pàgs., 27 d'octubre de 2007 (francès)
  2. Eric Hobsbawm i Terence Ranger, The Invention of Tradition, Cambridge University Press, 1983. ISBN 0521246458 (anglès)
  3. Francesc Foguet i Boreu, Núria Santamaria, La revolució teatral dels setanta, editorial Punctum, 2010. ISBN 9788493737153 (català)
  4. 4,0 4,1 Sobre les influències, la tradició i altres ansietats, editorial Punctum, 2011. ISBN 9788493925260 (català)
  5. Gerard Vilar i Roca, Hermeneutica i estructuralisme, editorial UOC. ISBN 9788484298229 (català)
  6. 6,0 6,1 6,2 Jordi Busquet, La cultura, editorial UOC, 2006. ISBN 9788497885270 (català)
  7. 7,0 7,1 François Dosse, Història. Entre la ciència i el relat, edicions Universitat de València, 2001. ISBN 9788437051376 (català)