Frònesis

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

La frònesis (en grec φρόνησις) és, segons la Ètica a Nicòmac d'Aristòtil, la virtut del pensament moral, normalment traduïda com 'saviesa pràctica', de vegades també com a 'prudència' (en cert sentit es contraposa a l'hybris o 'desmesura'). És més específicament una forma de saviesa rellevant a les coses pràctiques, requerint una habilitat per discernir com o per què actuar virtuosament i fomentar la virtut en la pràctica i l'excel·lència del caràcter. Frònesis era un tòpic comú de discussió en l'antiga filosofia grega.

A diferència de la sofia, la frònesis és l'habilitat per pensar com i per què hem d'actuar per canviar les coses, especialment per canviar les nostres vides a millor.

El mot en català «prudència» prové del llatí prudentia. La seva definició era 'consciència', ço és, la comprensió de la diferència entre el bé i el mal. La paraula frònesis prové de froneo, que significa 'comprendre'.[1]

Visió socràtica[modifica]

Sòcrates considerà la frònesis com un sinònim de ser una persona virtuosa: pensar amb frònesis, una persona que posseeix virtut. Per consegüent, qualsevol virtuosisme és una forma de frònesis.[2] En la ment socràtica, llavors, frònesis equival a virtuosisme, essent la mateixa cosa.[3] Ser bo és ser una persona intel·ligent o raonable amb pensaments intel·ligents i raonables. La frònesis permet a una persona tenir fortalesa moral o ètica.[4]

Al Menó de Plató, Sòcrates explica com la fronesis, una qualitat sinònima d'enteniment moral, és l'atribut més important d'aprendre, tot i que no pugui ser ensenyat, sinó que és obtingut a través del desenvolupament de la comprensió plena d'un mateix.[5]

Conceptes relacionats[modifica]

Intel·lectual[modifica]

Al Llibre VI de l'Ètica a Nicòmac, Aristòtil distingeix entre dues virtuts intel·lectuals que de vegades tradueix com 'saviesa': sofia i frònesis. Sofia (de vegades traduïda com 'saviesa teòrica') és una combinació de nous, la capacitat de discernir la realitat, i episteme, una mena de coneixement que és construït lògicament, que es pot ensenyar, i que pot ser igualat a la ciència. La sofia, en altres mots, involucra el raonament concernent a les veritats universals. La frònesis també combina la capacitat de pensament racional, amb un tipus de coneixement. D'una banda, requereix la capacitat de considerar racionalment les accions que puguin resultar en efectes desitjats. Aristòtil diu que la frònesis no és simplement una habilitat (tekne), car involucra no només la capacitat de decidir com atènyer un fi determinat, sinó també la capacitat de reflexionar-hi i determinar-ne bons fins, que siguin consistents amb la idea general de vida plena. Aristòtil assenyala que tot i que la sofia és més elevada i seriosa que la frònesis, la recerca d'uns saviesa i felicitat més elevades requereix ambdues, atès que la frònesis facilita la consecució de sofia. També associa la frònesis amb l'habilitat política.

Ètica[modifica]

D'acord amb la teoria aristotèlica sobre retòrica, la frònesis és una de les tres formes d'apel·lar al caràcter (ethos). Les altres dues apel·len respectivament a l'areté (virtut) i a l'eunoia (bona fe).

Obtenir frònesis requereix experiència, d'acord amb allò que Aristòtil escrigué:

...encara que els joves puguin ser experts en geometria i matemàtiques i en semblants branques del coneixement [sophoi], no considerem que un home jove pugui tenir Prudència [phronimus]. La raó és que la Prudència [phronesis] inclou un coneixement de fets particulars, i això es deriva de l'experiència, la qual un home jove no posseeix; l'experiència és el fruit dels anys.[6]

La frònesis concerneix les particularitats, atès que es preocupa sobre com actuar en situacions particulars. Hom pot aprendre els principis d'acció, però aplicar-los al món real, en situacions que hom pogués no haver previst, requereix de l'experiència del món. Per exemple, si se sap que un hauria de ser honest, hom podria actuar en certes situacions causant dolor i ofensa; saber com aplicar honestedat en equilibri amb altres consideracions i en contexts específics requereix de l'experiència.

Aristòtil sosté que tenir frònesis és una condició necessària i suficient per ser virtuós; atès que la frònesis és pràctica, és impossible ser tant fronètic com acràtic; i.e., persones prudents no poden actuar en contra de llur "millor judici".

Referències[modifica]

  1. Thomas McEvilley, The Shape of Ancient Thought 2002, p. 609
  2. W. K. C. Guthrie - A History of Greek Philosophy: Volume 6, Aristotle: An Encounter (p.348) Cambridge University Press, 29 Mar 1990 (reprint, revised) ISBN 0521387604 [Consultat el 25-04-2015]
  3. T Engberg-Pedersen - Aristotle's Theory of Moral Insight (p.236) Oxford University Press, 1983 (reprint) ISBN 0198246676 [Consultat el 25-04-2015]
  4. CP. Long - The Ethics of Ontology: A Structural Critique of the Carter and Reagan Years (p.123) SUNY Press, 1 Feb 2012 ISBN 0791484947 [Consultat el 25-04-2015]
  5. S Gallagher - Hermeneutics and Education (Self-understanding and phronēsis - p.197-99 SUNY Press, 1 Jan 1992 ISBN 0791411753 [Consultat el 26-04-2015]
  6. Ètica a Nicòmac 1142a.