Vés al contingut

Metempsicosi

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

La metempsicosi és una doctrina filosòfica, originada a l'antiga Grècia, basada en la idea de la constitució triple de l'ésser humà (esperit, ànima i cos), i que afirma que determinats elements psíquics traspassen d'un cos a un altre després de la mort. Pròpiament, és la transmigració de l'ànima, especialment la seva reencarnació després de la mort. El terme ha estat recontextualitzat per filòsofs moderns com Arthur Schopenhauer,[1] Kurt Gödel,[2] Mircea Eliade,[3] i Magdalena Villaba.[4] La noció té un paper destacat a l’Ulisses de James Joyce i també és associat amb Nietzsche.[5]

Una secció de Metempsicosi (1923), de l’artista Yokoyama Taikan: una gota d'aigua dels vapors del cel es transforma en un rierol de muntanya, que desemboca en un gran riu i continua cap al mar, d'on s'aixeca un drac (a la imatge) que torna a ser vapor. Museu Nacional d'Art Modern, Tòquio (Bé Cultural Important).[6]

Etimologia

[modifica]

La paraula metempsicosi (grec antic: μετεμψύχωσις) és composta per μετα- (meta "més enllà"), Éν-- en ("en, a dins de)";Ψυχηη psychi ("ànima") i-ωσιςς -ossi "procés"). Sovint aquesta paraula es tradueix per "reencarnació", tot i que són conceptes diferents. Una traducció mésprecisaa seria "traspàs o transmigració de l'ànima". Aquesta ànima es referiria a l'ànima de l'esperit, que seria la part que peregrina a través dels diferents éssers pels que ha de passar, vivificant-los momentàniament. Alguns autors hi veuen una adaptació grega de la doctrina hindú de la transmigració de les ànimes.

Orígens del concepte

[modifica]

Orfisme

[modifica]

La creença en la metempsicosi s'ha associat amb l'orfisme, el nom donat a un moviment religiós que es diu a l'antiguitat que va ser fundat pel llegendari poeta Orfeu. Es diu que l'orfisme sosté que l'ànima i el cos estan units per un contracte que vincula desigualment a tots dos. L'ànima és divina però immortal i aspira a la llibertat, mentre que el cos la manté encadenada com a presonera. La mort dissol aquest contracte, però només per tornar a empresonar l'ànima alliberada després d'un curt període de temps, ja que la roda del naixement gira inexorablement. Així, l'ànima continua el seu viatge i alterna entre una existència separada i desenfrenada i una nova reencarnació al voltant de l'ampli cercle de la necessitat, com a companya de molts cossos d'homes i animals. A aquests presoners desafortunats, Orfeu proclama el missatge d'alliberament, que necessiten la gràcia dels déus redemptors, Dionís en particular, i els crida a recórrer als déus mitjançant la pietat ascètica i l'autopurificació: com més pures siguin les seves vides, més alta serà la seva propera reencarnació, fins que l'ànima hagi completat l'ascens en espiral del destí per viure per sempre com un Déu de qui prové.[7][8][9]

Filòsofs presocràtics

[modifica]
Pitàgores

El primer pensador grec amb qui es relaciona la metempsicosi és Ferecides de Siros,[10] però Pitàgores, de qui es diu que va ser el seu alumne, n'és el primer exponent filosòfic famós. Walter Burkert ha argumentat que Pitàgores podria haver introduït la metempsicosi a l'orfisme.[11][12] Burkert suggereix que la tendència de l'erudició moderna a separar l'orfisme del pitagorisme primerenc és una retrojecció, possiblement d'idees nietzscheanes sobre l'oposició entre l'apol·lini (associat amb el pitagorisme) i el dionisíac (associat amb l'orfisme), mentre que per als grecs, Apol·lo i Dionís eren germans i no tan clarament diferenciats. Pitàgores va oferir com a prova de la metempsicosi el seu propi record de vides passades, una forma sobrehumana de saviesa que va contribuir a la seva reputació de profeta.[13]

Filosofia platònica

[modifica]

Aquesta creença va ser també acceptada per Empèdocles, Plató, Plotí i els neoplatònics. En un principi la van fer servir per a justificar la teoria de la preexistència de l'ànima i més endavant la metempsicosi desembocaria en la teoria de la reminiscència de Plató.

El pes i la importància de la metempsicosi en la tradició occidental provenen de la seva adopció per Plató.[14] En el mite escatològic que tanca La República, explica com Er, fill d'Armeni, va tornar miraculosament a la vida el dotzè dia després de la mort i va relatar els secrets de l'altre món. Després de la mort, va dir, va anar amb altres al lloc del Judici i va veure les ànimes tornar del cel, i va procedir amb elles a un lloc on van triar noves vides, humanes i animals. Va veure l'ànima d'Orfeu transformant-se en cigne, Tamiras convertint-se en rossinyol, ocells músics triant ser homes i Atalanta triant els honors d'atleta. Es van veure homes transformant-se en animals i animals salvatges i domesticats transformant-se entre si. Després de la seva elecció, les ànimes bevien de Lete i després es disparaven com estrelles cap al seu naixement. Hi ha mites i teories amb el mateix efecte en altres diàlegs, inclosos el Fedre, Menó, Fedó, Timeu i Les Lleis. Segons Plató, el nombre d'ànimes era fix; les ànimes mai es creen ni es destrueixen, sinó que només transmigren d'un cos a un altre.[15] La doctrina d'Orígenes sobre la preexistència de les ànimes era propera a la idea de Plató sobre la metempsicosi i va ser atacada amb freqüència, fins i tot per Agustí d'Hipona i Enees de Gaza.[16]

Descripció

[modifica]
Ananda Coomaraswamy

Ananda Coomaraswamy, destacat orientalista (1877-1947), afirmava que la metempsicosi no seria sinó l'herència directa o indirecta de les característiques psicofísiques d'una persona que ha mort. Aquestes característiques no són una part de l'essència veritable del difunt, sinó només un vehicle temporal exterior a l'autèntic ésser.[17] Els que creuen en aquesta doctrina justifiquen així la semblança en el caràcter o manera de ser entre un pare i un fill.

René Guénon, filòsof francès (1886-1951), anava més enllà en la seva concepció de la metempsicosi. Segons ell, consistiria en el següent: En l'ésser humà hi ha elements psíquics que es dissocien després de la mort i així poden passar a altres éssers vius, ja siguin humans o animals, sense que això tingui més importància que el fet que, després de la dissolució del cos d'aquest mateix ésser humà, els elements que el componien puguin servir per a formar altres cossos; en tots dos casos, es tracta d'elements mortals de l'ésser humà i no de la part imperible que és el seu autèntic ésser i que no es veu afectada de cap manera per aquestes mutacions pòstumes.[18]

Rene Guenon

La dissolució que segueix a la mort no recau només sobre els elements corporals, sinó també sobre alguns elements que es poden anomenar psíquics. Aquests elements (que, al llarg de la vida, poden haver estat pròpiament conscients o tan sols "subconscients") comprenen concretament totes les imatges mentals que, en resultar de l'experiència sensible, han format part del que diem memòria i imaginació: aquestes facultats, o més aviat aquests conjunts, són peribles, és a dir, subjectes a ser dissolts, perquè, en ser de l'orde sensible, són literalment dependències de l'estat corpori; d'altra banda, fora de la condició temporal, que és una de les que defineixen aquest estat, la memòria no tindria evidentment cap raó de subsistir.[19]

Els espiritualistes, tot i que afirmen falsament l'antiguitat de la teoria de la reencarnació, diuen correctament que no és idèntica a la metempsicosi; però, segons ells, només es diferencia d'ella en el fet que les existències successives són sempre "progressives", i en que cal que es considerin exclusives dels éssers humans.:[20]

Allan Kardec

Allan Kardec (1804-1869) feia èmfasi en aquesta diferenciació: «Hi ha entre la metempsicosi dels antics i la doctrina moderna de la reencarnació, aquesta gran diferència, que és, que els esperits rebutgen de manera absoluta la transmigració de l'ésser humà en els animals, i viceversa.»[21]

Generalment es confon amb la doctrina de la transmigració de les ànimes i amb la idea de reencarnació. Gérard Encausse diu amb relació a la confusió amb la reencarnació:

«Cal no confondre mai més la reencarnació amb la metempsicosi, perquè l'ésser humà no retrograda i l'esperit no esdevé mai un esperit d'animal, excepte en el pla astral, en l'estat genial, però això és encara un misteri».[22]

Gérard Encausse, dit Papus

René Guénon, també amb relació a aquesta mateixa confusió, diu: «Entengui's bé que, quan es parla de reencarnació, això vol dir que l'ésser que ha estat ja incorporat reprèn un nou cos, és a dir, que torna a l'estat pel qual ja ha passat; d'altra banda, s'admet que això és en referència a l'ésser real i complet, i no simplement als elements més o menys importants que hagin pogut entrar en la seva constitució a un títol qualsevol.».[18]

Hi ha, en resum, quatre concepcions diferents sobre la metempsicosi:

  • La que la fa equivalent o sinònim de “reencarnació”, essent aquesta la tornada a la vida d'una individualitat després de la mort.
  • La que la fa sinònim de la doctrina de la “transmigració de les ànimes”, essent aquesta la peregrinació de l'esperit per diferents cossos, siguin del tipus que siguin (animals o humans), els quals vivifica temporalment, mentre dura la vida d'un ésser i del qual se'n separa un cop mort l'ésser en qüestió.
  • La que parla de l'existència d'una mena de germen psíquic que seria transmès de generació en generació de la mateixa manera que, pel que fa al cos, l'herència es transmet a través del material genètic. Seria la transmissió del caràcter o temperament d'un ésser cap a un altre amb el qual està més o menys emparentat.
  • La que la fa ser una mutació pòstuma del material de desfeta de l'entorn sensible, constituït per la memòria i la imaginació. 

A partir de la lectura de diferents textos al llarg de la història es pot veure que les confusions amb el concepte de metempsicosi són causades generalment per un coneixement deficient de la idea tradicional de la constitució triple de l'ésser humà i la confusió entre la idea d'"esperit" i la idea d'"ànima". Això va ser així en filòsofs posteriors al Renaixement, com ara en Descartes.

Ús literari

[modifica]

La transmigració apareix com recurs narratiu a la novel·la picaresca El siglo pitagórico y vida de don Gregorio Guadaña (Ruan, 1644) de l'escriptor Antonio Enríquez Gómez. El terme apareix de forma repetida a Ulisses, de l'escriptor irlandès James Joyce. També surt a la novel·la Anna Karènina de Lev Tolstoi com la religió de Dolly Oblonski.

Edgar Allan Poe en fa referència en algunes de les seves obres, fins i tot té un conte titulat Metzengerstein. Eduard Raban utilitza el concepte explícitament en la seva reconstrucció del segon acte de Els Enemics,[23] versió del drama fictici de Jaromir Hladík (personaje principal de El miracle secret, conte del llibre Ficcions, de Jorge Luis Borges): la idea de transmigració de l'ànima és utilitzada com a punt de partida en el procés d'anamnesis que li permet concebre la multiplicitat d'ànimes enfrontades per només poder optar a un sol cos. Rudyard Kipling a El millor relat del món narra les vivències d'un ciutadà en altres cossos. També Guy de Maupassant relata en "Le docteur Héraclius Gloss" (1875) una faula sobre la metempsicosi. Marcel Proust medita a les primeres pàgines de la seva obra Pel camí de Swann sobre la metempsicosi entre els somnis i la vida "real". Giovanni Papini, a la seva novel·la Gog, fa al·lusió al concepte al capítol "Thormon el soteriòleg", en què el protagonista relata la seva trobada amb un personatge expert en l'art de la metempsicosi.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Schopenhauer, A: "Parerga und Paralipomena" (Eduard Grisebach edition), On Religion, Section 177
  2. ↑ Englert, Alexander. «We'll meet again».
  3. ↑ Mircea Eliade. The Sacred And The Profane, 1957, p. 109. 
  4. ↑ Villaba, Magdalena «An Interpretation on the Doctrine of Transmigration». Philippiniana Sacra, 1976.
  5. ↑ Nietzsche and the Doctrine of Metempsychosis, in J. Urpeth & J. Lippitt, Nietzsche and the Divine, Manchester: Clinamen, 2000
  6. ↑ «Masterpieces». National Museum of Modern Art, Tokyo. [Consulta: 13 febrer 2016].
  7. ↑ Linforth, Ivan M. (1941) The Arts of Orpheus Arno Press, New York, OCLC 514515
  8. ↑ Long, Herbert S. (1948) A Study of the doctrine of metempsychosis in Greece, from Pythagoras to Plato (Long's 1942 PhD dissertation) Princeton, New Jersey, OCLC 1472399
  9. ↑ Long, Herbert S. (16 February 1948) "Plato's Doctrine of Metempsychosis and Its Source" The Classical Weekly 41(10): pp. 149–155
  10. ↑ Schibli, S., Hermann, Pherekydes of Syros, p. 104, Oxford Univ. Press 2001
  11. ↑ Burkert, Walter. Lore and science in ancient Pythagoreanism. Cambridge, Mass: Harvard University Press, 1972, p. 132–133. ISBN 978-0-674-53918-1. 
  12. ↑ Louth, Andrew. «metempsychosis». A: The Oxford Dictionary of the Christian Church (en anglès). Oxford University Press, 17 February 2022. ISBN 978-0-19-263815-1. 
  13. ↑ Burkert, Walter. Lore and science in ancient Pythagoreanism. Cambridge, Mass: Harvard University Press, 1972, p. 137. ISBN 978-0-674-53918-1. 
  14. ↑ Plato. Republic, Book 10, section 620. 
  15. ↑ "That is the conclusion, I said; and if a true conclusion, then the souls must always be the same, for if none be destroyed they will not diminish in number." Republic X, 611. The Republic of Plato By Plato, Benjamin Jowett Edition: 3 Published by Clarendon Press, 1888.
  16. ↑ Louth, Andrew. «metempsychosis». A: The Oxford Dictionary of the Christian Church (en anglès). Oxford University Press, 17 February 2022. ISBN 978-0-19-263815-1. 
  17. ↑ Ananda Coomaraswamy, "La venida del espíritu al nacimiento", p. 7, revista "Symbolos",
  18. ↑ 18,0 18,1 L'Erreur spirite, pàg. 157
  19. ↑ L'Erreur spirite, pàg. 159
  20. ↑ L'Erreur spirite, pàg. 152
  21. ↑ Allan Kardec, Le Livre des Espirits, p. 96,
  22. ↑ La Réincarnation, p. 9.,Gerard Encause, pàg. 9
  23. ↑ «Ser el Enemigo » Archivo del Blog » 3. Catalizador: “Los Enemigos”». Arxivat de l'original el 2013-12-27. [Consulta: 25 febrer 2014].

Bibliografia

[modifica]
  • René Guénon: L'Erreur spirite, Paris, Marcel Rivière, 1923, Éditions Traditionnelles. ISBN 2-7138-0059-5
  • "Coomaraswamy, Ananda K.", Encyclopaedia of Indian Literature, vol. 1, ed. Amaresh Dutta, Sahitya Akademi (1987), p. 768. ISBN 81-260-1803-8
  • Gerard Encause, Papus: La reencarnación, la evolución física astral y espiritual, el espíritu antes del nacimiento y después de la muerte, ed. Mercadillo de Miguel, Toledo, Espanya.

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Metempsicosi&oldid=36673761»