Hipòstasi (filosofia)

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Hipòstasi en filosofia és el fet d'atribuir a paraules o pensaments la qualitat de substància sinó d'existència física que no necessàriament tenen.[1] Són hipòstasis paradigmàtiques sant, Santíssima Trinitat, inconscient, blau, verd i tots els colors o Satan.

El fenomen troba el seu origen en la problemàtica descrita per Plató, que cercava una explicació per què, per exemple, l'home pot anomenar colors tant diferents tots «blaves» o objectes de formes força diferents tots «cadira» sense conèixer «el» blau, o «la» cadira. Constatació que el duu a postular la realitat d'una vida prenatal i la immortalitat de l'ànima, de tal manera que, a la caverna (del mite), tothom hauria vist «el blau», la «blavitat» o la «cadira» absoluta. Per resoldre el seu problema semàntic Plató va recórrer a conceptes com la immortalitat de l'ànima, una vida prenatal, així com una vida post-natal a la qual l'home només veu les ombres canviants de les essències vistes anteriorment i la nostàlgia de tornar, després de la mort, al món perfecte de les essències.[2]

El problema de la hipòstasi es veu també en mirar a la confusió que hi ha entre el fet que coses o esdeveniments poden ésser dolents (o inconscients o bons), sense que necessàriament el «dolent», (o l'«inconscient» de la psicoanàlisi o el «bo») ha de ser una entitat activa, una mena d'homuncle o de principi actiu. La possibilitat gramatical de transformar un adjectiu en substantiu no permet de concloure apodícticament l'existència activa del substantiu derivat. La confusió és una conseqüència de la polisèmia del verb «ésser».[3]

La idea de Plató va inspirar força els filòsofs neoplatònics durant els primers segles del cristianisme. La natura de l'existència o de la substància de la Santíssima Trinitat, per exemple, va ser un tema major del Primer Concili de Constantinoble el 381 al qual es cercava una solució a un problema crònic de semàntica que no havia pogut resoldre's al Primer Concili de Nicea (325): tenim tres paraules (Déu, l'Esperit i Jesús), doncs segons la teoria (neo)platònica, cal que hi ha tres substàncies puix que hi ha tres paraules que no són sinònims, i de l'altre costat, això contradiu el principi del monoteisme. El concili va decretar una solució i els que no l'acceptaven van rebre l'anatema.

Hipòstasi té en l’actualitat un sentit metafòric i fins i tot pejoratiu, sobretot en el seu derivat «hipostatitzar», en el sentit de donar personalitat o substancialitat a quelcom que només pot tenir-la en sentit impropi.[4] Etimològicament prové del grec antic ὑπόστασις (substància) de ὑπό (=sub) i στασις (=acció de posar, posició),[5] i així és sinònim del llatí substantia.

Referències[modifica]

  1. «hipòstasi». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Harley C. Shands, The war with Words. Structure and Transcendence, L'Haia-París, Editorial Mouton, 1971, p 51 ss
  3. Harley Shands, Op.cit, p.98
  4. Cortés Morató, Jordi. «Hipòstasi». FiloXarxa, Diccionari enciclopèdic de filosofia: autors, conceptes, textos. [Consulta: 13 novembre del 2014].
  5. Pabón S. de Urbina, José M.; Reglà i Jiménez et alii, Vicenç. «ὑπόστασις». A: Diccionari manual grec clàssic-català. Barcelona: Larousse, 2011, p. 610. ISBN 978-84-7153-909-0.