Pitàgores

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Pitàgores (desambiguació)».
Infotaula de personaPitàgores
Kapitolinischer Pythagoras.jpg
Nom original Πυθαγόρας ὁ Σάμιος
Dades biogràfiques
Naixement data desconeguda.
Samos
Mort c.495 aC
Metapont
Residència Crotona
Ètnia Grecs
Activitat professional
Camp de treball Geometria
Ocupació Matemàtic, filòsof, polític, escriptor, musicòleg i teòric de la música
Mestres Anaximandre de Milet
Dades familiars
Cònjuge Teano
Fills
Pare Mnèsarc
Modifica dades a Wikidata

Pitàgores de Samos o senzillament Pitàgores (en grec: Πυθαγόρας) (finals del segle VI aC.[a]) va ser un filòsof i matemàtic grec. Heràclit d'Efes diu que és fill de Mnèsarc. Segons Heròdot, Salmoxis, era el nom de l'esclau de Pitàgores.[2]

Vida[modifica]

Problemes polítics el van obligar a mudar-se a Crotona (a la Magna Grècia), al sud d'Itàlia, on va fundar la seva segona escola, una societat secreta amb bases matemàtiques i filosòfiques.

Escola pitagòrica[modifica]

Les doctrines d'aquest centre cultural que fundà eren regides per regles molt estrictes de conducta. La seva escola estava oberta a homes i dones indistintament, i la conducta discriminatòria estava prohibida. Els seus estudiants pertanyien a totes les ètnies, religions i estrats econòmics i socials. L'orde fundat era de tipus comunal i secret. Els coneixements i les propietats eren mantingudes en règim de comunitat i no es podia atribuir un descobriment a cap membre concret de l'escola. S'han perdut documents de la seva època i, entre aquests, biografies seves (una d'aquestes feta per Aristòtil).

La seva escola de pensament afirmava que l'estructura de l'univers era aritmètica i geomètrica; a partir d'això, les matemàtiques es van convertir en una disciplina fonamental per a tota investigació científica. De fet, el lema de l'escola pitagòrica era el de "tot és nombre".

Políticament, l'escola pitagòrica era conservadora i tots seguien un codi de conducta molt estricte. Eren vegetarians perquè creien en la transmigració de les ànimes i, per tant, no calia sacrificar cap animal perquè podia ser la nova morada d'un amic mort. Els pitagòrics confiaven molt en la prossecució dels estudis filosòfics i matemàtics com a base moral per a la direcció de la vida.

Pitàgores impartia dos tipus diferents d'ensenyança: l'una per als membres de l'escola i l'altra per la resta de comunitat ciutadana. És de suposar que les contribucions a la matemàtica les feia al primer tipus.

El vertader nou èmfasi en la matemàtica grega va ser degut als pitagòrics; amb ells, la matemàtica es relacionà més estretament amb l'amor per la saviesa que amb les exigències de la vida pràctica, i des d'aleshores roman viva fins hui aquesta tendència.

La purificació de l'ànima dels pitagòrics s'aconseguia, d'una banda, amb un estricte règim físic i, d'altra banda, amb ritus que recorden els dels adoradors d'Orfeu i de Dionís, però les harmonies i misteris de la filosofia i de la matemàtica també eren parts essencials d'aquest ritual.

Mai abans ni després ha tingut la matemàtica un paper tan important en la vida i en la religió com entre els pitagòrics.

Pitàgores passa per ser l'introductor de pesos i mesures, descobridor de la teoria musical, inventor de la geometria i l'aritmètica teòrica; el primer a sostenir la forma esfèrica de la Terra,[3] a parlar de "teoria" i de "filòsofs", a postular el buit, a canalitzar el fervor religiós pel fervor intel·lectual, a usar el raonament i la definició, a considerar que l'univers era una obra només desxifrable per mitjans matemàtics.

A Pitàgores de Samos i a Tales de Milet, se'ls atribueix el començament de la sistematització de la matemàtica, iniciant els estudis de caràcter teòric, és a dir, les demostracions basades en lemes i axiomes.

Pensament[modifica]

El pentàgon pitagòric[modifica]

Pentàgon pitagòric.

El pentàgon pitagòric és l'estrella de cinc puntes que es forma en traçar les cinc diagonals d'un pentàgon regular. Aquesta figura va ser el símbol de l'escola pitagòrica. En l'art babiloni, ja havia aparegut anteriorment aquest pentàgon estrellat. Una de les qüestions més debatudes de la geometria pitagòrica es refereix a la construcció i propietats del pentàgon estrellat. En el seu estudi apareix la "secció àuria" (sectio aurea).[cal citació]

Lògica del nombre[modifica]

Per a Pitàgores, l'arkhé (ἀρχή) de l'univers és el nombre. Aquest s'identifica amb el punt geomètric (espai) i amb l'àtom físic. Cada cos ve determinat per un conjunt de punts (unitats o àtoms), separats pel buit:[cal citació]

  • 1 → el punt
  • 2 → la línia
  • 3 → el pla
  • 4 → el volum

Del punt, se'n deriva la línia, de les línies la superfície, de la superfície els sòlids, dels sòlids els elements i d'aquests totes les altres coses. El trànsit de la superfície a la solidesa en representa la pluralitat, la suma d'1, 2, 3 i 4 dóna 10 (tetraktys - τετρακτύς), la dècada, que representa l'harmonia, el contingut de la qual és la progressió lògica que porta a aquesta, i des de la qual es reinicia tot moviment.

L'ambigüitat pitagòrica[modifica]

Constituïda com a secta religiosa encarregada de vetllar pels misteris revelats a Pitàgores, i dividida en membres parcialment iniciats, com el rapsode Leurípides de Kalamata o Telodedor de Samos, (els "acusmàtics") i totalment iniciats (els "matemàtics"), el cos de rigorosos coneixements científics d'aquesta escola es mescla amb idees místiques i supersticioses populars molt antigues, vinculades a la màgia numèrica. Aquest tractament litúrgic justifica la famosa aberració ètica dels nombres reals, com ara al π o l'arrel quadrada de dos.[cal citació]

El teorema de Pitàgores[modifica]

Article principal: Teorema de Pitàgores

El teorema que té associat el nom de Pitàgores procedeix dels babilonis, però s'ha suggerit com a justificació del seu nom que els pitagòrics van ser els primers a donar-ne una demostració, encara que això no es pot comprovar. El teorema de Pitàgores estableix que, en un triangle rectangle, la suma dels quadrats dels catets (els costats que formen l'angle recte) és igual al quadrat de la hipotenusa (l'altre costat).[cal citació]

Expressat matemàticament:

a2 + b2 = h2

El misticisme numèric[modifica]

No va ser tampoc precisament una creació original dels pitagòrics, per exemple, el nombre set ha sigut destacat des de l'antiguitat per un temor reverent, probablement perquè són set les estrelles errants o planetes, dels quals es derivà la setmana i, per tant, els nostres noms per als dies de la setmana. Els pitagòrics no van ser els únics que imaginaren que els nombres senars tenien característiques mascles i els parells femelles. Els pitagòrics duien el culte als nombres a l'extrem, basant-hi tant la seua filosofia com el seu mètode de vida.

Per a ells[cal citació]:

  • El nombre u és el generador dels nombres i el nombre de la raó.
  • El nombre dos és el primer nombre parell o femella i el nombre de l'opinió.
  • El tres és el primer nombre mascle pròpiament dit o el nombre de l'harmonia, i està compost de la unitat i de la diversitat.
  • El quatre és el nombre de la justícia o de la retribució, i indica l'arranjament de comptes.
  • El cinc és el nombre del matrimoni, unió dels dos primers nombres mascle i femella pròpiament dits.
  • El sis és el nombre de la creació.
  • El deu o tetractys (τετρακτύς) era el nombre més sagrat de tots, ja que representava el nombre de l'univers i incloïa la suma de totes les possibles dimensions geomètriques. S'ha de considerar com un tribut a l'abstracció en la matemàtica pitagòrica el fet que la veneració pel nombre deu no estigués dictada per l'anatomia de les mans o peus de l'ésser humà.

Aritmètica i cosmologia[modifica]

Els pitagòrics no sols establiren l'aritmètica com una branca de la filosofia, sinó que pareixien haver-la considerada com la base d'una possible unificació de tots els aspectes del món al seu voltant.

« « Els tan anomenats pitagòrics, que van ser els primers a emprendre l'estudi de la matemàtica, no tan sols van avançar aquest tema, sinó que, saturats del seu estudi, van suposar que els principis de la matemàtica eren els principis de totes les coses.» »
— Aristòtil, [4]

Filolau (mort, aproximadament, al 390 aC) va ser un pitagòric que compartia la veneració per la tetractys o dècada. Aquesta concepció del nombre deu com el nombre perfecte sembla haver sigut la inspiradora del primer sistema astronòmic no geocèntric. Filolau suposava que al centre de l'univers hi havia un foc central al voltant del qual giraven uniformement la Terra i els set planetes (inclosos el Sol i la Lluna). Com només tenia així nou cossos celestes a banda de l'esfera de les estrelles fixes, el sistema de Filolau suposava l'existència d'un desè cos, una "contra-Terra"[3] alineada sempre amb la Terra i amb el foc central, i amb el mateix període de revolució diària al voltant del foc central que la Terra. El Sol girava al voltant del foc central amb un període d'un any, les estrelles fixes romanien estacionàries i la Terra tenia durant el seu moviment el mateix hemisferi deshabitat cap al foc central, de manera que els humans mai podien veure el foc central ni la contra-Terra.

La hipòtesi del moviment circular uniforme que formularen per primera vegada els pitagòrics dominaria el pensament astronòmic durant més de 2.000 anys i, precisament Copèrnic, quasi 2.000 anys més tard, acceptà aquesta hipòtesi sense discussió, i es va referir als pitagòrics per a demostrar que la seua teoria del moviment no era tan nova ni revolucionària.

Notes[modifica]

  1. Els testimonis que existeixen estan plens de contradiccions de la vida de Pitàgores el que resulta difícil estimar concretament els anys de la seva vida. Malgrat això, en la declaració d'Aristoxen (ap. Porph. V.P. 9) aquest escrigué que Pitàgores va deixar Samos per escapar de la tirania dels polícrates a quaranta anys, podríem trobar-nos al 570 aC, o pocs anys abans. S'acorda que va viure bastants anys, i probablement va morir al voltant dels setanta-cinc o vuitanta anys.[1]

Referències[modifica]

  1. William Keith Chambers Guthrie. «Volume 1: The earlier Presocratics and the Pythagoreans». A: A history of Greek philosophy. Cambridge University Press, 1978, p. 173. 
  2. Kirk, Raven, Schofield. Los filósofos presocráticos. Madrid: Gredos, 2014. ISBN 978-84-249-2631-1. 
  3. 3,0 3,1 Krebs, Robert E. Basics of Earth Science: Spheres and Forces. Greenwood Publishing Group, 2003, pp.XII. ISBN 0313319308. 
  4. Aristòtil, Metafísica 1-5, cc. 350 BC

Bibliografia[modifica]

Bibliografia clàssica[modifica]

Bibliografia moderna[modifica]

  • Burkert, Walter. Lore and Science in Ancient Pythagoreanism. Harvard University Press, 1 de juny de 1972. ISBN 0-674-53918-4.
  • Burnyeat, M. F. "The Truth about Pythagoras". London Review of Books, 22 February 2007.
  • Guthrie, W. K. A History of Greek Philosophy: Earlier Presocratics and the Pythagoreans, Cambridge University Press, 1979. ISBN 0-521-29420-7.
  • Kingsley, Peter. Ancient Philosophy, Mystery, and Magic: Empedocles and the Pythagorean Tradition. Oxford University Press, 1995.
  • Hermann, Arnold. To Think Like God: Pythagoras and Parmenides—the Origins of Philosophy. Parmenides Publishing, 2005. ISBN 978-1-930972-00-1.
  • O'Meara, Dominic J. Pythagoras Revived. Oxford University Press, 1989. ISBN 0-19-823913-0 (paperback), ISBN 0-19-824485-1.

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]