Iàmblic de Calcis

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Iàmblic

Iàmblic de Calcis (Iamblichus, Ἰάμβλιχος) (segle III-segle IV) fou un famós filòsof neoplatònic nascut a Calcis a Celesíria, possible descendent de l'escriptor del mateix nom (vegeu Iàmblic de Babilònia).

Fou deixeble d'Anatoli i de Porfiri i va estudiar Plató i Pitàgores i filosfia caldea i egípcia. Fou escolarca de l'Acadèmia platònica. Va fer una gran feina com a divulgador fundant la seva pròpia escola filosòfica i escrivint llibres que recollien informació sobre els filòsofs més admirats per ell.


Vida[modifica | modifica el codi]

El poc que se sap de la seva vida procedeix de la Vida dels filòsofs i dels sofistes d'Eunapi de Sardes.

Iàmblic va néixer a Calcis ad Belum (actual Qinnesrin, a prop d'Alep), a Celesíria, cap a l'any 242 (o potser al 265). Pertanyia a la família governant d'Émèse (actual Homs). Per tant no era grec tot i que va tenir una educació com la d'un grec de classe alta del seu temps incloent l'idioma imperial: el llatí. Va rebre influències dels filòsofs neoplatònics dels què es portava pocs anys: quinze amb Porfiri(232/233 c.304 ),cinquanta de Plotí(206-270).

Cap als trenta anys Iàmblic va viatjar a Roma per assistir a l'Escola peripatètica d' Anatolius, deixeble de Porfiri. Després de la mort de Plotí el 270, Porfiri havia esdevingut el responsable de l' escola neoplatònica de Roma i potser fou el mestre de Iàmblic.

Ruïnes d'Apamea, on Iàmblic va fundar una escola neoplatònica

Vers el 310 Iàmblic va escriure una obra titulada Vida de Pitàgores i després va tornar a Síria, establint-se a Apamea, on cap al 313 va fundar una escola filosòfica.[1] En aquesta escola els ensenyaments es centraven en comentaris a les doctrines de Plató i d'Aristòtil. A partir del 320 es va dedicar a escriure els Misteris d'Egipte. Entre els seus alumnes va tenir a Sopatros d'Apamea (executat per ordre de l'emperador romà Constantí I el Gran), Teodor d'Asineu, Dexipus i Edesius de Capadòcia. Se sap que cada any feia una excursió a les fonts de Gadara.

Va morir cap a l'any 325 a Apamea. El van succeir al capdavant de la seva escola: Sopatros d'Apamea, Edesius de Capadòcia (que després es va traslladar a Pèrgam) i Eustathios de Capadòcia. L'emperador Julià l'Apòstata (331-363) en va ser admirador seu.

El seu pensament[modifica | modifica el codi]

Context ideològic[modifica | modifica el codi]

Pertanyia al corrent filosòfic neoplatònic, que de vegades es confon amb els platònics (que havien rebut la seva formació directament de Plató) , amb els platònics mitjans (que interpretaven els diàlegs de Plató partint d'una base aristotèlica) i amb els estoics (que havien partit d'una base platònica). A l'escola de Plotí es llegien textos de platònics com Sever II, Numeni d'Apamea o Tit Pomponi Àtic, i d'altres aristotèl·listes com Aspasi o Alexandre d'Afrodísies. Les interpretacions de Plotí en relació a Plató no eren exemples de pensament crític entre els intel·lectuals de l'època, per exemple Dionís Cassi Longí, que havia estat mestre de Porfiri , en criticava la manca d'ortodòxia.

Al món polític es vivia un moment difícil. Primer l'emperador Gordià III, a qui Plotí havia secundat, acabava de ser assassinat ; després la mort de l'emperador Gal·liè que havia estat protector seu. A més el neoplatonisme es trobava en confrontació amb l'emergent cristianisme i amb tendències ideològiques d'aquell moment com la gnosi.

En aquell moment s'estenia per tot l'imperi la creença que qualsevol que tingués una revelació o coneixement especial (gnosis) obtindria la salvació. Aquesta doctrina afirmava que el món era el resultat de forces malignes i de la ignorància, un món en el què hi han atrapats fragments pertanyents a un món superior constituït per bones deïtats. Aquest esquema general es compleix en el fet que els humans estem esperant, en tant que elements divins immersos dins un cos material, de ser alliberats d'aquest cos i dels poders del mal.

El gnosticisme s'enfrontava a dos rivals: els neoplatònics, qui hi veien una perversió del platonisme[2] i els Pares de la Doctrina Cristiana , qui veien en aquesta heretgia la marca del paganisme grec.[3]

La seva filosofia[modifica | modifica el codi]

A partir del mite platònic de les ànimes caigudes,[4][5] Iàmblic pensava que uns homes savis havien estat enviats pels déus per il·luminar la humanitat, composta d'ànimes caigudes.[6] Per mitjà d'aquests savis, les ànimes no corrompudes en unió contemplativa amb els éssers intel·ligibles com ara Orfeu, Pitàgores, Plató, Julià el teürg i Aristòtil haurien defugit la tradició divina: « La posició aristotèl·lica va pervertir les doctrines pitagòriques ».[7] Si Porfiri admirava Plató i interpretava Pitàgores en temes platònics, Iàmblic « va pitagoritzar » Plató. El jove Iàmblic tenia Pitàgores com a model filosòfic i guia diví, però més tard, a la seva obra Misteris d'Egipte, posaria per davant Hermes i les idees egípcies.

Iàmblic distingeix entre "ciències matemàtiques" i "aplicacions". Hi ha quatre ciències matemàtiques: aritmètica, geometria, música, astronomia ; citades en ordre descendent d'importància. Les aplicacions són tres: l'ètica, la física i la ciència de la producció.[8] Existeixen dos enfocaments de l'aprenentatge: la intuïció (έπιβολή), guiada per la il·luminació directa i d'altra banda, la discursió (διάνοια), mètode per a demostracions. També assenyala que hi ha diverses formes d'expressió en filosofia, concretament, segons les practicades pels socràtics, la lògica i les matemàtiques; però segons les practicades pels pitagòrics, les imatges, els símbols i les analogies.[9]

El Timeu de Plató i les matemàtiques[modifica | modifica el codi]

Iàmblic va ser, sobretot, un compilador. Va recollir les doctrines que admirava i la seva obra Exhortació a la Filosofia és un discurs de propaganda acadèmica d'inspiració aristotèlica en la que pren el Timeu per pitagòric.

No obstant hi ha dues qüestions que afecten la seva doctrina sobre l'ànima, sens dubte inspirades per les idees exposades al Timeu. En aquest diàleg, l'ànima és la meditació entre la intel·ligència indivisible (les Idees) i allò que és sensible, divisible i múltiple. L'ànima assegura així la cohesió interna de l'univers (pròxim a la funció d' "eros" en El Banquet). L'instrument de l'ànima per racionalitzar allò que és sensible, múltiple i canviant (per a fixar el fenomen dins una forma: la idea) i recíprocament per a « fenomenalitzar » el pensament resideix en les matemàtiques, amb les que l'ànima dóna unitat a allò que és divers i li dóna capacitat de racionalitzar l'ordre del món sensible.

La teúrgia[modifica | modifica el codi]

Olimpiòdor el jove contrastava els neoplatònics contemplatius amb els teürgs (de théos= déu i urgos= fabricar) : « Molts, com Porfiri i Plotí, prefereixen la filosofia, d'altres com Iàmblic, Sirià i Procle, prefereixen la teúrgia (ιερατική) ».[10] El segon interès de Iàmblic va ser la teúrgia. En aquest sentit es va separar de Plotí, doncs va prendre una actitud irracional.

La teúrgia era un conjunt de pràctiques místiques i rituals màgics.[11] Segons la teúrgia l'ànima participa d'una fusió mística amb éssers superiors que són : herois, dimonis, àngels, arcàngels, Un, i el Déu inefable. Dit d'altra manera, la teúrgia segons Iàmblic no és un conjunt de supersticions, sinó més aviat un mitjà que fa servir l'ànima per a divinitzar-se , en practicar els rites que, pas a pas (començant primer pels sacrificis i després pujant cap a nivells superiors a través de les invocacions), aconsegueixen arribar a l'èxtasi místic. Aquest èxtasi no és un poder que els humans tinguin sobre els déus, sinó el resultat d'una retrocessió divina que permet ascendir els graons. Dit d'altra manera, la disposició al ritual ve dels déus qui procedeixen de manera emanativa.

Malgrat tot, no va ser Iàmblic qui va unificar teúrgia i filosofia . Van ser Procle i Damasci els qui van desenvolupar una teologia negativa amb què els elements derivarien en l'hermetisme i en el racionalisme teològic de sant Agustí, o amb l'intent de l'emperador Julià l'apòstata de paganitzar el cristianisme.

Obres[modifica | modifica el codi]

Va escriure un bon nombre d'obres, de les que poques s'han conservat. Les seves obres principals són:

  • Περὶ Πυθαγόρου αἱρέσεως, tractat on llista els pitagòrics amb cinc llibres titulats: Περὶ τοῦ Πυθαγορικοῦ Βίου, Προτρεπτικοὶ λόγοι εἰς φιλοσοφίαν, Περὶ κοινῆς μαθηματικῆς ἐπιστηυς, Περὶ τῆς Νικομάχου ἀριθμητικῆς εἰσαγωγῆς, i Δεολογούμενα τῆς ἀριθμητικῆς,
  • Περὶ μυστηρίων,
  • Περὶ ψυχῆς,
  • Περὶ τῆς τελειοτάτης Χαλκιδαϊκῆς φιλοσοφίας

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Jean Bidez, « Le philosophe Jamblique et son école », Revue des études grecques, 32, 1919, p. 29-40.
  2. Porfiri, Vida de Plotí, ch. 16 i Plotí, final de la segona Enéada, Contra els Gnostics
  3. Adolf von Harnack:Sobre la relació entre filosofia helènica, el Nou Testament i els elements gnòstics.
  4. Fedre, 246-248
  5. Timeu (diàleg), 47 b
  6. Iàmblic, Vida dels pitagorics, 7.
  7. Comentaris sobre les 'Categories' d'Aristòtil, fragment 109
  8. Iàmblic, Col·lecció de les opinions pitagòriques, III : Ciència matemàtica comuna. D. O'Meara, Pythagoras revived, p. 46.
  9. Comentaris sobre el 'Timeu' de Plató, fragment 5
  10. Olimpiòdor el jove, In Platonis Phaedonem, ed. W. Norvin, 123.3. Eric Robertson Dodds, Les Grecs et l'irrationnel (1959)i 1977, p. 301.
  11. Rituals que també es poden trobar entre els adeptes al sufisme islàmic. Nader Angha: Le Soufisme, la réalité de la religion (ISBN 978-2-84161-073-0)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Albrecht, M. von, Iamblichos Pythagoras, Zurich, 1963.
  • Armstrong, A. H., "Jamblique et l'Égypte", Les Études philosophiques, 1987, p. 521-532.
  • Bidez, J., "Le philosophe Jamblique et son école", en Revue des études grecques, 32 (1919), p. 29-40.
  • Courcelle, Pierre, Les Lettres grecques en Occident de Macrobe à Cassiodore, Paris, Éditions de Boccard, 1948
  • Dictionnaire des philosophes antiques, Presses du CNRS : article "Jamblique".
  • Encyclopaedia Universalis : article "Jamblique".
  • Finamore, John F.: "Iamblichus and the Intermediate Nature of the Human Soul", en Martin Achard : Perspectives sur le néoplatonisme. Actes de les conferències de la International Society for Neoplatonic Studies, Québec, Presses de l'Université Laval, p. 123-136.
  • Larsen B. D., Jamblique de Chalcis, exégète et philosophe, Aarhus University Press, 1972.
  • Henri Dominique Saffrey: Recherches sur le néo-platonisme après Plotin. Paris, J. Vrin, 1990.
  • Shaw, G., Theurgy and the Soul. The Neoplatonism of Iamblichus, University Park, 1995.