Oclocràcia

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca

Oclocràcia o govern de la multitud o de la turba (del grec ὀχλοκρατία ojlokratía, llatí ochlocratia)[1] és una de les formes de degeneració de la democràcia, de la mateixa manera que la monarquia pot degenerar en tirania o l'aristocràcia degenera en oligarquia.[2] De vegades es confon amb la tirania de la majoria atès que tots dos termes estan íntimament relacionats.[3][4]

El terme va ser encunyat per Polibi, historiador grec, en la seva obra Històries (VI, 3, 5-12; 4, 1-11) escrita entorn de l'any 200 a. C.[5] Polibi va desenvolupar la seva pròpia teoria de l'anaciclosi basant-se en les tres formes de govern aristotèliques i les seves corresponents formes impures, substituint la demagògia, com a forma degenerada de la democràcia, pel nou concepte de oclocràcia.[6]

Mentre que, etimològicament, la democràcia és el govern del poble que amb la voluntat general legitima al poder estatal, l'oclocràcia és el govern de la multitud, és a dir, "la multitud, massa o gentada és un agent de producció biopolítica que a l'hora d'abordar assumptes polítics presenta una voluntat viciada, evicciosa, confusa, injuiciosa o irracional, pel que manca de capacitat d'autogovern i per tant no conserva els requisits necessaris per ser considerada com «poble»".[7]

No s'ha de confondre amb l'estococràcia, on la composició del govern i de diferents càrrecs públics és triat aleatòriament entre els ciutadans.[8] Tampoc ha de ser confosa amb la denominada tirania de la majoria, quan un grup aconsegueix imposar els seus interessos sobre els de la resta de grups existents.[9]

Conceptes[modifica]

Anaciclosi, segons Polibi.

Polibi va anomenar «oclocracia» al fruit de l'acció demagògica: «Quan aquesta [la democràcia], al seu torn, es taca d'il·legalitat i violències, amb el passar del temps es constitueix la oclocràcia».[5] Segons la seva teoria de l'anaciclosi -teoria cíclica de la successió dels sistemes polítics, a la qual al·ludeix Maquiavel-,[10] l'oclocracia es presenta com el pitjor de tots ells, l'últim estat de la degeneració del poder. En la seqüencia de governs dibuixada per Polibi, la democràcia sorgeix com a resposta a l'oligarquia, però termina embrutint-se. L'oclocràcia resultant perdurarà fins l'adveniment d'un nou líder, providencial, que esdevingui el nou monarca.[5]

Es pot considerar que aquesta successió de governs és deguda als ànims revengistes dels diferents estrats socials, on les classes oprimides passen a ser les opressores i viceversa.[11]

Segons El contracte social de Jean-Jacques Rousseau, es defineix oclocràcia com la degeneració de la democràcia. L'origen d'aquesta degeneració és una desnaturalització de la voluntat general, que deixa de ser "general" tan aviat com comença a presentar vicis en si mateixa, encarnant els interessos d'alguns i no de la població en general.[2]

Segons el filòsof escocès James Mackintosh, en el seu Vindiciae Gallicae, l'oclocracia és l'autoritat d'un populatxo corromput i tumultuós. Enlloc del govern popular, és el despotisme de la munió.[12]

Thomas Hobbes al seu llibre Leviatan parla de la "multitud" com el conjunt de la població què, dintre de la diversitat d'opinió dels seus individus, és capaç d'arribar a acords democràtics. En canvi, la "munió" o "turba" es produeix quan un grup suficientment influent aconsegueix que les seves idees siguin compartides per tota la resta.[13]

Filosofia política[modifica]

Des d'un punt de vista filosòfic, la separació entre democràcia i oclocràcia és difusa. Per exemple, una vaga reeixida, si havia estat convocada per un grup, podria ser considerada un triomf de l'oclos, però també com una victòria de la societat en el seu conjunt (demos). Una votació parlamentària resolta per majoria simple, també pot veure's com un triomf partidista o com el resultat d'un procés plenament democràtic.[14][15]

Assumint que la oclocràcia és una desviació negativa de la democràcia, es poden establir sistemes de protecció del sistema democràtic. Però, això pot considerar-se també una pràctica totalitarista de preservació de l'statu quo i una pèrdua de les llibertats civils.[16][17]

Rousseau defenia que a l'oclocràcia s'hi arriba per la imposició d'interessos partidistes ocults. Però, aquesta observació acostuma a fer-se sota prismes històrics posteriors, des de posicions ideològiques adverses. En canvi, quant aquesta posició és afina a aquells fets, es trien altres epítets, com revolució, moviment, alçament...[18][2]

Execució[modifica]

És comú que la instauració d'una oclocràcia pugui arribar de manera interessada. Il·lustres pensadors com Aristòtil, Pèricles, Giovanni Sartori, Juvenal, Shakespeare, Lope de Vega, Stuart Mill, Ortega i Gasset o Tocqueville van advertir del perill de la democràcia popular: l'interès dels grups que exerceixen el seu poder per fer-la degenerar en oclocracia, amb l'objectiu de mantenir aquest poder de forma corrupta, buscant una il·lusòria legitimitat davant del sector més ignorant de la societat, cap al qual dirigeixen tots els seus esforços propagandístics i manipuladors.[19]

En el desenvolupament d'aquestes pràctiques, es té en compte, només de manera superficial, els interessos reals del país que més s'adequïn al model ideològic que es vol imposar. Es pot fer apel·lant (o fomentant) emocions, pors i inquietuds irracionals, fanatismes, sentiments nacionalistes exacerbats, per la creació de desitjos injustificats o inabastables, etc.. D'aquesta manera es guanya el suport popular, freqüentment mitjançant l'ús de l'oratòria i la retòrica, però també a través del control de la població. L'apropiació dels mitjans de comunicació i dels mitjans d'educació per part d'aquests grups de poder són punts clau per a qui cerca aquesta estructura de govern, per tal d'utilitzar la desinformació.[20]

Així es manté un domini dinàmic sobre les masses, que creuen que estan fent prevaldre els seus propis desitjos - immediats i incontrolats -, donant l'aparença d'un legítim poder polític constituït sobre la voluntat popular. No obstant això, tal com assegura Rousseau a El contracte social, la clau es troba en el conjunt de ciutadans conscients de la seva situació i de les seves necessitats, amb una voluntat formada i preparada per a la presa de decisions i per a exercir el seu poder de legitimació de forma plena. D'aquesta manera, el poder abandona el camp de la política al camp de la demagògia i del populisme.[21]

Exemples[modifica]

Il·lustració dels Judicis de Salem.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Oclocràcia». enciclopèdia.cat. [Consulta: 30 setembre 2021].
  2. 2,0 2,1 2,2 Rousseau, Jean-Jacques. Del contracte social o Principis del dret polític. Barcelona: Edicions 62, 1993. ISBN 84-297-3706-5. 
  3. Gálvez, Jesús Padilla «La oclocracia como peligro para la democracia». Sistema: revista de ciencias sociales, 239, 2015, pàg. 99–118. ISSN: 0210-0223.
  4. Molina, Ignacio. Conceptos fundamentales de Ciencia Política. Madrid: Alianza editorial, 1998. ISBN 84-206-8653-0. 
  5. 5,0 5,1 5,2 Polibi. Historias : libros I-II y VI. [S.l.]: Planeta DeAgostini, 1997. ISBN 84-395-5475-3. 
  6. Aristóteles. Política. Madrid: Gredos, 1988, p. III, cap. VII, 1279a-b. ISBN 84-249-1283-7. 
  7. Padilla Gálvez, Jesús «Democracy in Times of Ochlocracy». Synthesis philosophica, 32, 1, 10-08-2017, pàg. 167–178. DOI: 10.21464/sp32112.
  8. Landemore, Hélène «Deliberation, cognitive diversity, and democratic inclusiveness: an epistemic argument for the random selection of representatives» (en anglès). Synthese, 190, 7, 2013-05, pàg. 1209–1231. DOI: 10.1007/s11229-012-0062-6. ISSN: 0039-7857.
  9. Mill, John Stuart. Sobre la llibertat. Girona: Edicions de la ela geminada, 2012. ISBN 978-84-938587-7-3. 
  10. Eberhardt, María Laura «The power control in the republican government: from classical political theory to the current populist democracies». Utopía y Praxis Latinoamericana, 18-08-2019, pàg. 211-226. DOI: 10.5281/ZENODO.3370737.
  11. Diccionario de la política. Enciclopedia de la lengua y de la ciencia políticas y de todos los sistemas societarios: coleccion de artículos especiales y estractos de las obras y discursos de Montesquieu, Rousseau, Benjamin Constant [and others ... aumentada con ... mas de 600 artículos originales, por Eduardo Chao ... Antonio Romero Ortíz y Manuel Ruiz de Quevedo] (en castellà), 1850, p. 739. 
  12. Mackintosh, James, Sir. Vindiciae Gallicae and other writings on the French Revolution. Indianapolis, IN: Liberty Fund, 2006. ISBN 978-1-61487-827-8. 
  13. Hobbes, Thomas. Leviatán : o la materia, forma y poder de una república, eclesiástica y civil. 2. ed. México: Fondo de Cultura Económica, 1980. ISBN 968-16-0225-0. 
  14. La filosofía política moderna : de Hobbes a Marx. Ed. digital. [Buenos Aires, Argentina]: Libronauta, 2005. ISBN 1-4175-9466-7. 
  15. Bobbio, Norberto. La teoría de las formas de gobierno en la historia del pensamiento político : año académico 1975-1976. 2a ed. México, D.F.: Fondo de Cultura Económica, 2001. ISBN 968-16-6467-1. 
  16. Olivera, Diego Alexander «La democracia en Polibio: una aproximación al pensamiento político en el mundo helenístico». Anuario de la Escuela de Historia Virtual, 12, 2017, pàg. 40-55. ISSN: 1853-7049.
  17. González Abrajan, Mario «Proudhon, o los principios de autoridad y libertad: Breve introducción a la teoría del sistema federal» (en castellà). Andamios, 8, 17, 2011-12, pàg. 259–285. ISSN: 1870-0063.
  18. Solana Dueso, José «La filosofía griega en el siglo XXI». ∆αι´µων. Revista Internacional de Filosofía, 50, 2010, pàg. 169-178.
  19. González Encinar, José Juan «Elecciones sin debates» (en castellà). El País [Madrid], 01-03-2000. ISSN: 1134-6582.
  20. García Ibáñez, Andrés. «Gobierno de la estulticia». Diario de Almería, 04-07-2019. [Consulta: 30 setembre 2021].
  21. Herman, Edward S.; Chomsky, Noam. Manufacturing consent : the political economy of the mass media. Updated edition, 2002. ISBN 0-375-71449-9. 
  22. Cassius Dio Cocceianus. Dio's Roman history : with an English translation. XXII. Cambridge, Mass.: Harvard University Press, 1914-1927, p. 9-10. ISBN 0-674-99036-6. 
  23. «SALEM VILLAGE RECORD BOOK». The Historical Collections of the Danvers Historical Society, 1924-1931. Arxivat de l'original el 08/09/2006. [Consulta: 30 setembre 2021].
  24. Schmidt, Regin. Red scare : FBI and the origins of anticommunism in the United States, 1919-1943. Copenhagen: Museum Tusculanum Press, University of Copenhagen, 2000. ISBN 87-7289-581-0. 
  25. Magnani, Lorenzo. Understanding Violence: The Intertwining of Morality, Religion and Violence: A Philosophical Stance (en anglès). Springer Science & Business Media, 2011-09-18. ISBN 978-3-642-21972-6. 
  26. Duffy, Maureen P. Mobbing : causes, consequences, and solutions. Oxford: Oxford University Press, 2012. ISBN 978-0-19-538001-9. 
  27. Workplace bullying and mobbing in the United States, 2018. ISBN 978-1-4408-5023-3. 
  28. Glassman, Ronald M. Ochlocracy in the Cybersphere (en anglès). Cham: Springer International Publishing, 2021, p. 219–227. DOI 10.1007/978-3-030-76821-8_25. ISBN 978-3-030-76820-1. 
  29. Hasanović, Jasmin «Ochlocracy in the practices of civil society: a threat for democracy?». Studia Juridica et Politica Jaurinensis [Sarajevo], 2015-01, pàg. 56-67.
  30. Polak, Marek «Relações de poder na favela carioca: um breve esforço analítico». Espaço e Economia, 5, 05-12-2014. DOI: 10.4000/espacoeconomia.1141. ISSN: 2317-7837.