Oratòria

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

A l'antiga Grècia i Roma, l'oratòria era estudiada com una part de la retòrica, és a dir, de l'art de l'eloqüència en l'expressió oral i escrita i es considerava una habilitat important tant en l'àmbit públic com en el privat. Aristòtil i Quintilià discutien d'oratòria i aquesta disciplina va formar part, com a assignatura, dels estudis durant l'edat mitjana i el Renaixement, per la qual cosa se'n van materialitzar normes i models.

El desenvolupament dels parlaments durant el segle XVIII va comportar l'aparició de grans oradors i la destresa en la comunicació lingüística ha estat considerada des d'aleshores com una de les principals habilitats a l'hora de garantir el futur polític. A mitjan segle XX, l'oratòria va abandonar els tocs formalitzats i grandiloqüents per deixar pas a un art més basat en recursos conversacionals.

Història[modifica]

L'oratòria grega té les seves arrels en la filosofia sofista. Entre els membres d'aquesta escola cal destacar en aquest aspecte de l'art de l'argumentació i bon dir Trasímac de Calcedó i Gòrgies de Leontins. Tanmateix, cal no menystenir la relació d'aquest art del bon parlar en públic amb l'estructura de la polis que exigia saber-se expressar en assemblees.

També a Roma, el desenvolupament de l'oratòria va anar de bracet amb la vida política, ja que visqué una època d'or durant el període republicà. Entre els grans oradors romans d'aquesta època, trobem la figura de Ciceró. Ja a l'edat imperial, Quintilià n'esdevindrà un teòric de l'art (institutio oratoria). Uns altres oradors insignes de Roma van ser Plini el Jove i l'historiador Tàcit.

De l'edat mitjana ens n'han pervingut nombrosos tractats d'eloqüència atès que la retòrica formava part dels estudis. En l'àmbit català, pel que fa a la vida pública, cal destacar els discursos emesos en les predicacions religioses i els parlamentaris. Entre els primers, destaca l'obra de Sant Vicent Ferrer, de qui han arribat fins als nostres dies les transcripcions dels Sermons. Quant als discursos parlamentaris, influïts per la feina dels cancellers reials, excel·leix per damunt de tots la peça més famosa de l'oratòria parlamentària catalana: el discurs del rei Martí I a les Corts de Perpinyà el 1406, un model de la prosa humanista que feia estada a la Cancelleria dels reis catalans.

Qualificatius vocals[modifica]

Són les característiques que adopta el discurs en cada moment, és a dir: el volum, el to, la velocitat i les pauses.

El Volum[modifica]

El volum fa referència a la intensitat del so. Pot mostrar tant entusiasme o confiança com agressivitat, bones o males maneres, etc. S'eleva o s'abaixa d'acord amb les característiques del públic i amb la proximitat en què es troba el receptor.

El to[modifica]

El to és la qualitat vocal o ressonància de la veu produïda principalment com a resultat de la forma de les cavitats orals. Té molta influència en el que transmet i és molt important, ja que el seu bon ús, pot generar interès en els oients.

La velocitat[modifica]

La velocitat o ritme, pot reflectir emocions o estats d'ànim. S'han d'evitar els extrems: parlar massa lent pot avorrir o impacientar el qui escolta, i parlar massa ràpid fa que els oients tinguin dificultats per comprendre el que es vol dir.

Les pauses[modifica]

Les pauses tenen la funció de permetre un descans en la parla, respirar correctament i donar importància a les idees que s'acaben d'expressar. És aconsellable utilitzar una pausa al començament del discurs, després de cada idea principal i abans de la conclusió.

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Oratòria Modifica l'enllaç a Wikidata