José Ortega y Gasset

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Ortega y Gasset)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaJosé Ortega y Gasset
Jose Ortega y Gasset.jpg
Jose Ortega y Gasset
diputat al Congrés dels Diputats  Diputat al Congrés dels Diputats 

Dades biogràfiques
Naixement 9 de maig de 1883
Madrid
Mort 18 d'octubre de 1955(1955-10-18) (als 72 anys)
Madrid
Sepultura Cementiri de San Isidro
40° 24′ 03″ N, 3° 43′ 49″ O / 40.400805555556°N,3.7303194444444°O / 40.400805555556; -3.7303194444444
Residència Q26837594
Activitat professional
Ocupació Filòsof, pedagog, escriptor, catedràtic d'universitat, sociòleg, matemàtic i crític literari
Ocupador Universitat Complutense de Madrid
Altres dades
Partit polític Agrupación al Servicio de la República
Fills
Pares José Ortega Munilla, valor desconegut
Germans Q29511066
Premis i reconeixements
Modifica dades a Wikidata

José Ortega y Gasset (Madrid, 9 de maig de 1883Madrid, 18 d'octubre de 1955) fou un filòsof espanyol.[1]

Biografia[modifica]

Va cursar estudis secundaris al col·legi jesuïta de San Estanislao a Miraflores del Palo (Màlaga) entre 1891 i 1897, i superiors a la Universitat de Deusto, Bilbao (1897-98) i a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Central de Madrid (1898-1904).

Es doctorà en Filosofia per la Universitat de Madrid (1904) amb la seva obra Los terrores del año mil – Crítica de una Leyenda. Entre 1905 i 1907 va realitzar estudis a Alemanya: Leipzig, Nuremberg, Colònia, Berlín i especialment a Marburg. En aquesta última ciutat es va veure influït pel neokantisme de Herman Cohen i Paul Natorp, entre d'altres.

De retorn a Espanya fou nomenat professor numerari de Psicologia, Lògica i Ètica de la Escuela Superior del Magisterio de Madrid (1909) i a l'octubre de 1910 guanyà l'oposició a la Càtedra de Metafísica de la Universitat Central, vacant després de la defunció de Nicolás Salmerón. Col·laborador del diari El Sol el 1917, on publicà sota la forma de fulletons les seves dues principals obres: España invertebrada i La rebelión de les masas.

Fundà la Revista de Occidente el 1923, i en fou el director fins a 1936. Des d'aquesta publicació promogué la traducció i comentari de les més importants tendències filosòfiques i científiques com ara les de: Johan Huizinga, Oswald Spengler, Edmund Husserl, Georg Simmel, Jakob von Uexküll, Heinz Heimsoeth, Franz Brentano, Hans Driesch, Ernst Müller, Alexander Pfänder, Bertrand Russell, entre d'altres. Enfrontat a la Dictadura de Primo de Rivera, juntament amb altres destacats intel·lectuals espanyols va renunciar a la seva càtedra el 1929.[2]

Quan començà la Guerra civil marxà a l'exili, d'on tornà l'any 1946. Durant aquest període gairebé no va escriure sobre política, però va dedicar un article contra l'ajuda internacional a la República, publicat a la premsa anglesa. En aquest article s'enfrontà a Einstein, qui estava fent campanya de suport al Front Popular, i va dir d'ell que en qüestions espanyoles tenia una ignorància radical. Aquest fet i altres originaren el polèmic llibre "El maestro en el erial", de Gregorio Morán, on es tracta la relació d'Ortega amb el règim franquista.

Ortega y Gasset va exercir una gran influència a la filosofia espanyola del segle XX, no només per la temàtica de la seva obra filosòfica sinó també pel seu estil literari àgil, pròxim al Quixot, que li va permetre arribar fàcilment al públic general. Va exercir gran influència sobre filòsofs com Manuel García Morente, Joaquim Xirau, Xavier Zubiri, José Gaos, Luis Recaséns Siches, Manuel Granell, Francisco Ayala, María Zambrano, Pedro Laín Entralgo, José Luis López-Aranguren, Julián Marías i Paulino Garagorri.

Filosofia[modifica]

L'objectiu de la filosofia és trobar l'ésser fonamental del món. Aquest «ésser fonamental» és radicalment diferent a qualsevol ésser contingent o intramundà; i també és diferent a «allò donat» (expressió amb la qual Ortega es referia als continguts de la nostra consciència = «allò donat» en la nostra consciència). Tot contingut de consciència és, per definició, fragmentari, i no serveix per oferir el sentit del món i de l'existència. Aquest sentit només es troba en l'«ésser fonamental» o «el tot». La filosofia és el saber que s'encarrega d'apropar-nos a aquesta qüestió.

«Filosofia» en Ortega es troba unida a la paraula «circumstància», que Ortega fa famosa amb la seva expressió: «Jo sóc jo i la meva circumstància, i si no la salvo a ella no em salvo jo». (Meditacions del Quixot, 1914). Manté els principis essencials del seu perspectivisme en períodes posteriors del seu pensament.

A partir d'El tema del nostre temps desenvolupa el «raciovitalisme», teoria que funda el coneixement en la vida humana com la realitat radical, un dels components essencials del qual és la pròpia raó.

Per a Ortega, la vida humana és la realitat radical, ço és, aquella en què apareix i sorgeix tota altra realitat, incloent-hi qualsevol sistema filosòfic, real o possible. Per a cada ésser humà la vida pren una forma concreta.

Denomina «raó vital» un nou tipus de raó —en rigor, el més antic i primari—, i «raciovitalisme» a la manera de pensar que es recolza en el seu nou concepte de raó. La raó vital és una raó que es va realitzant constantment en la vida a la qual és inherent.

Etapes del pensament oreguià[modifica]

El pensament d'Ortega sol dividir-se en tres etapes:

  • Etapa objectivista (1902-1914): influït pel neokantisme alemany i per la fenomenologia de Husserl, arriba a afirmar la primacia de les coses (i de les idees) sobre les persones.
  • Etapa perspectivista (1914-1923): s'inicia amb Meditacions del Quixot. En aquesta època Ortega descriu la situació espanyola a Espanya invertebrada (1921).
  • Etapa raciovitalista (1924-1955): es considera que Ortega entra en la seva etapa de maduresa, amb obres com El tema del nostre temps, Història com sistema, Idees i creences o La rebel·lió de les masses.

El perspectivisme[modifica]

El perspectivisme o «doctrina del punt de vista» és una doctrina filosòfica que sosté que tota percepció i ideació és subjectiva. L'individu mira des d'un punt de vista concret, en una direcció pròpia.

Per a Ortega, la perspectiva és la forma que adopta la realitat per a l'individu. Això no el fa caure en el subjectivisme, car per a ell cada subjecte té la seva pròpia forma d'accedir a la realitat, la seva pròpia part de veritat, que pot ser àdhuc contradictòria amb la de la resta.

La veritat absoluta, omnímoda, pot ser la suma de les perspectives individuals o d'aquestes més una part fora de la perspectiva (no vista), que, per això mateix, són vertaderes parcialment. Aquesta veritat absoluta es trobaria en el que s'anomena Déu.

Raó vital[modifica]

La raó vital és la raó plantejada per Ortega, en substitució de la raó pura cartesiana de la tradició filosòfica. Aquesta raó integra totes les exigències de la vida, ens n'ensenya la primacia i les categories fonamentals. No prescindeix de les peculiaritats de cada cultura o subjecte, sinó que fa compatible la racionalitat amb la vida. És el principi clau del raciovitalisme.

Jo i la meva circumstància[modifica]

Amb la frase «Jo sóc jo i la meva circumstància i si no la salvo a ella no em salvo jo», que apareix a Meditacions del Quxiot, Ortega insisteix en allò que hi ha al voltant de l'home, tot el que l'envolta, no només allò immediat, sinó allò remot; no només físic, sinó històric, espiritual... L'home, segons Ortega, és el problema de la vida, i entén per vida quelcom concret, incomparable, únic: «la vida és allò individual»; és a dir, jo en el món; i aquest món no és pròpiament una cosa o una suma de coses, sinó un escenari, perquè la vida és tragèdia o drama, quelcom que l'home fa i li passa amb les coses. Viure és tractar amb el món, dirigir-s'hi, actuar-hi, ocupar-se'n. En altres termes, la realitat circumdant «forma l'altra meitat de la meva persona». I la reimpressió d'allò circumdant és el destí radical i concret de la persona humana.

L'home és un ésser que es troba immers, submergit en una circumstància (o natura), la qual li presenta diferents concepciosn del seu estat físic i mental. Per tant deixa a l'home la missió de satisfer-les. En el compliment d'aquesta tasca, afegeix Ortega, és que l'home crea la tècnica, que, segons ell, es pot definir com «la reforma que l'home imposa a la natura en vista de la satisfacció de les seves necessitats». Ortega definia l'home com un «ésser compost de realitats circumstancials creades per l'opacitat en la forma de pensar i en el sedentarisme com a font inspiradora de les cultures neopensants incapaces d'oblidar la tibantor que usurpa el conjunt de la saviesa».

Bibliografia[modifica]

Referències[modifica]

  1. «José Ortega y Gasset». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. de los Ríos, Fernando. Obras completas: Libros (en castellà). Anthropos Editorial, 1997, p. vol.1, p.xxvii. ISBN 847658511X. 

Enllaços externs[modifica]


Premis i fites
Precedit per:
Emilio Alcalá-Galiano y Valencia
Coat of Arms of the Spanish Royal Academy of Moral and Political Sciences.svg
Reial Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques
Medalla 20

1914-1918
Succeït per:
Julio Puyol y Alonso