Estilística
L'estilística[1] és una escola crítica en lingüística i teoria de la literatura que analitza l'estil d'un text qualsevol, intentant determinar els trets formals emprats amb relació a la intenció de l'autor i la resposta del públic. Així, considera la coherència i cohesió de l'escrit, l'estructura, els recursos literaris, el gènere a què pertany i les convencions que aquest li imposa, el tipus de lèxic emprat i la mena de frases usades.[2][3] Es pot centrar en un autor en concret o en una època.[4]
Es pot centrar en l'estudi d'un element d'estil concret o d'una obra completa, però sempre s'ha de partir del text, de la forma (en oposició a la crítica ideològica marxista o sociològica) i cal tenir un coneixement del lector ideal, per jutjar com aquest interpretarà els artificis del text. Es tenen en compte tots els nivells d'anàlisi lingüística (fonètic, sintàctic, etc.) per arribar a comprendre la unió entre la forma externa i el contingut o significat que es vol transmetre.[5]
El màxim exponent de l'estilística és Charles Bally.[6][7] Segons els seguidors tant de Bally com de Leo Spitzer, l'estil en el llenguatge sorgeix de la possibilitat d'elecció entre formes alternatives d'expressió, com per exemple, entre «nens», «xiquets», cadascun dels quals té un valor evocador diferent.[2] Aquesta escola va tenir gran acceptació entre els filòlegs hispanistes a mitjans del segle xx, amb figures com Alarcos o Amado Alonso.[8][9] La primera estilística està influïda pel formalisme rus.[10][11]
Concepte
[modifica]L'estilística analitza tots els elements d'una obra o del llenguatge parlat i l'efecte que l'escriptor o parlant desitja comunicar al lector o receptor del discurs parlat, així com els termes, girs o estructures complexes que fan que aquests efectes guanyin o perdin eficacitat. Intenta establir principis capaços d'explicar els motius que porten un individu o un grup social a seleccionar expressions particulars en el seu ús del llenguatge, la socialització d'aquests usos i la producció i recepció de significats. Comprèn la crítica literària i l'anàlisi del discurs crític.
Un gènere literari es pot observar com un grup de característiques que marquen l'estil i el diferencien; per exemple, la prosa i la poesia. Altres aspectes considerats per l'estilística són el diàleg, la descripció d'escenes, l'ús de veu passiva o veu activa, la distribució i extensió de les oracions, la utilització de registres dialectals, les figures de dicció i les figures de pensament, el predomini d'una categoria morfològica o gramatical, l'ús de les comparacions, la selecció o predomini d'uns determinats trops, metàfores o imatges.
Estilística lingüística i estilística literària
[modifica]
Hi ha dos enfocaments diferents de l'estilística que sovint es consideren antagònics: l'estilística lingüística i l'estilística literària.
Charles Bally, en el seu Traité de stylistique française, s’interessà per l'estilística de la llengua i la definí així: l'estilística «estudia el valor afectiu dels fets del llenguatge organitzat i l'acció recíproca dels fets expressius que contribueixen a formar el sistema de mitjans d'expressió d'una llengua. L'estilística pot ser, en principi, general, col·lectiva o individual, però actualment el seu estudi només es pot basar en la llengua d'un grup social organitzat; ha de començar amb la llengua materna i la llengua parlada. […] L'estilística pot, en principi, centrar-se en l'estudi d'una llengua morta o d'un estat de la llengua que ja no existeix; però no pot ser en cap cas una ciència històrica. La raó és que els fets del llenguatge es fan expressió només en la relació recíproca i simultània que existeix entre ells».[12]
L'estilística literària, per la seva banda, s'interessa més per les particularitats de l'estil d'un autor. Per a Georges-Louis Leclerc de Buffon, per tant, l'estil és l'home mateix, és a dir, l'estil és la desviació de la norma lingüística. Aquesta bretxa pot ser de diferents ordres, però té com a objectiu produir un efecte en el lector (o en l'oïdor). Georges Mounin distingeix l'estil com a desviació, l'estil com a elaboració (tanmateix, precisa, no tota desviació o elaboració constitueix necessàriament estil) i l'estil i la connotació.
Michael Riffaterre defensa la idea que l'«estilística» estudia els missatges com portadors de la petjada de la persona del parlant.
Segons Marcel Cressot, qualsevol externalització del pensament, sia a través de la parla o de l'escriptura (és a dir, la comunicació), és un procés subjectiu i retòric destinat a actuar sobre el receptor. El parlant fa aleshores una elecció entre les possibilitats que li obre la llengua i que afecten diferents nivells lingüístics, com la morfologia, la sintaxi, l'ordre de les paraules, la lexicologia o els temps verbals.[13]
Per a Jules Marouzeau, l'estil és «l'actitud que adopta l'usuari, escrivint o parlant, envers el material que el llenguatge li proporciona»,[14] mentre que per al lingüista alemany Leo Spitzer, l'estil és «la implementació metòdica dels elements proporcionats pel llenguatge».[15]
Història
[modifica]
Aristòtil s'ocupà d'analitzar el llenguatge figurat en la seva Retòrica i també en part en la seva Poètica. Els erudits hel·lenístics aplegats a Alexandria hagueren d'estudiar el llenguatge figurat per entendre i comentar bé els poemes d'Homer que pretenien editar. D'altra banda, els romans estudiaren el llenguatge literari també en la Retòrica a Herenni, i Quintilià li dedicà algunes línies en la seva Institució oratòria. L'estilística en un principi es considerà una branca de la retòrica i de la crítica literària. Durant l'edat mitjana s'establí un model estilístic que reflectia la divisió tripartida dels estaments en plebeus, nobles i clergues: la «Roda de Virgili» o Rota Virgilii, dita així perquè el poeta romà cultivà els tres en la seva poesia (Bucòliques, Geòrgiques, Eneida).[16]
- Estil sublim:
- Condició social dels personatges: militar, capitostos.
- Personatges heroics típics: Hèctor, Àiax.-
- Animal associat: el cavall.
- Arma: l'espasa.
- Esfera d'acció: la ciutat o el campament.
- Arbre simbòlic o significatiu: el llorer o el cedre.
- Estil humil:
- Condició social: pastor ociós (pastor ociosus).
- Personatges representatius: Títir, Melibeu.
- Animal associat: l'ovella.
- Arma o utensili: la gaiata.
- Lloc: la devesa.
- Arbre: el faig.
Al segle xviii, Buffon afirmà que «l'estil és l'home»: és a dir, el fet individual, personal o subjectiu que es plasma en la seva escriptura literària. Al segle xix es desenvolupà aquesta visió subjectiva de l'estil mitjançant el romanticisme. Una visió existencial i historicista d'aquest corrent afirmava que l'obra literària havia de reflectir l'experiència vital dels individus i que l'obra no podia ser perfecta ni acabada, sinó oberta a evolució, per estar realment viva: Wilhelm von Humboldt afirmava que el món interior i creatiu, èrgon, es manifestava mitjançant el llenguatge, energia;[17] l'idealisme lingüístic alemany begué d'aquest postulat, i els seus autors (Wundt, Hugo Schuchardt, Benedetto Croce, Karl Vossler i Leo Spitzer) defensaren una concepció del llenguatge purament individual centrada en l'anàlisi de l'energia o poder creador cristal·litzat en el llenguatge literari particular d'un autor o d'una època.
Tanmateix, l'enfocament predominant en l'ensenyament acadèmic fou analitzar l'estil de manera general i atomitzada, poc unitària, a causa de la gran influència que encara exercia la retòrica clàssica. El desenvolupament de les teories del formalisme rus (que feu aportacions com la noció de desautomatització) i el descobriment de la funció poètica per Roman Jakobson i de la teoria de la desviació foren molt importants en aquest sentit. Grans teòrics de la retòrica feren avenços importants en recollir i codificar tot el material de la retòrica clàssica, com per exemple feu Heinrich Lausberg. Tres grans corrents dominaren l'estilística al segle xx:
- Estilística descriptiva, d'àmbit principalment francès, inspirada per l'estructuralisme de Ferdinand de Saussure i desenvolupada per Charles Bally.
- Estilística genètica o generativa, que prolonga l'estilística de l'idealisme alemany i deriva de Benedetto Croce. Al segle xx continuà desenvolupant-se amb l'obra de Dámaso Alonso i Amado Alonso, hereus igualment de la tradició filològica de Ramón Menéndez Pidal; alguns l'anomenen «estilística de l'individu» o «crítica estilística» o «ciència de la literatura», segons Dámaso Alonso.
- Estilística funcional o estilística estructural. La planteja Eugenio Coseriu en afegir el concepte de norma a la dicotomia de Saussure entre llengua i parla i introduir el paper operatiu de la funció poètica segons Roman Jakobson. La desviació de la norma té un paper creatiu en la literarietat i, de fet, considera l'estil com la desviació d'una norma en allò que té d'aspecte creatiu. Es desenvolupa als Estats Units i compta entre els seus estudiosos Michael Riffaterre i S. P. Levin.
Estil
[modifica]La llengua és, en termes generals, el material de l'artista literari. Es pot dir que tot autor escull d'aquell els components i trets que han de servir el seu propòsit, així com l'escultor elegeix el marbre amb el qual vol esculpir la seva estàtua. La impremta o segell de l'autor constitueix l'estil.
La paraula estil prové del llatí. Deriva del mot stilus (‘estil’).[18]
L'estil, com a concepte, es refereix a un conjunt de trets específics de tota composició artística, determinat per la unió de diferents formes que en conjunt proporcionen l'obra d'art. En les obres literàries l'estil es relaciona amb la riquesa i precisió del lèxic, així com la seva adequació o inadequació; també fa referència a l'estructura de les oracions, als girs idiomàtics,[19] al ritme del llenguatge…
El concepte d'estil fou utilitzat, primàriament, per a l'art literària, i a partir del segle xviii es desplaçà cap a les arts plàstiques.
Al principi, l'estil era considerat objectiu, caracteritzat o modelat pel gènere literari elegit. Dins d'aquests límits es possibilitava cert marge de variacions individuals.
Les «maneres de dir» o classes d'estil provinents de la retòrica antiga o medieval eren fonamentalment tres: l'estil sublim, el mitjà i el baix. Cadascun tenia assignats continguts o temes específics.
Actualment, el context objectiu o preceptiu gravita menys. L’anàlisi estilística s'orienta preferentment cap al coneixement dels caràcters personals de l'autor. Encara en Friedrich Schiller l'estil era dipositari de l'objecte representat, i tota mena d'exposició «personal» d'un artista era vist com una peculiaritat «manierista».
Se sol parlar de «ruptura d'estil» quan l'autor llisca d'un nivell o estructura cap a un altre, de cop i volta. A vegades això pot respondre a una falta d'habilitat estilística de l'autor, però en altres casos és un procediment seguit expressament en la persecució de determinats efectes de l'obra literària.
Per «mitjà estilístic» s'entén cadascun dels elements que conformen una totalitat d'estil. Així es denominen les figures retòriques i qualsevol peculiaritat de la parla escrita que és volguda i no casual.
Entre les diferents modalitats d'estil es pot destacar un estil «nominal», en el qual preponderen els substantius, i un de «verbal», amb predomini de les accions o verbs.
També es reconeixen estils «encavalcats» i «no encavalcats»; en aquests casos, l'ús de l'«encavalcament» defineix les peculiaritats.
L'estil lacònic, concís, ha estat tradicionalment conegut com a «telegràfic»: se suprimeix bona part dels nexes. Es donava en l'expressionisme.
L'estil hieràtic és excessivament rígid i de gran solemnitat, molt vinculat a estructures arcaiques: és un estil poc espontani i viu.
Pel que fa a la relació amb el temps, es parla d'«estil individual» quan allò que predomina són les característiques d'un determinat autor; en l'«estil d'època» allò que pesa és supraindividual, propi d'un temps en la història de l'art i de l'art literari en particular.
Referències
[modifica]- ↑ «estilística». TERMCAT; Fundació Barcelona, 1992. [Consulta: 31 juliol 2026].
- 1 2 «Stylistics» (en anglès). Encyclopædia Britannica, 14 agost 2025. [Consulta: 31 juliol 2026].
- ↑ «Estilística» (en castellà). EcuRed, 11 agost 2019. [Consulta: 31 juliol 2026].
- ↑ «estilística». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 31 juliol 2026].
- ↑ Carmona, Verónica. «Descubre los niveles de Estilística en este completo análisis» (en castellà), 12-06-2023. [Consulta: 8 juliol 2026].
- ↑ «Stilistica» (en italià). Enciclopedia Treccani. [Consulta: 31 octubre 2022].
- ↑ «Definición de Estilística» (en castellà). [Consulta: 31 octubre 2022].
- ↑ «Amado Alonso García | Real Academia de la Historia» (en castellà). [Consulta: 30 gener 2024].
- ↑ Gómez Alonso, Juan Carlos. La estilística de Amado Alonso como una teoría del lenguaje literario (en castellà). Servicio de Publicaciones, 2002. ISBN 978-84-8371-322-8.
- ↑ Blanco Aguinaga, Carlos «Sobre Estilistica y Formalismo Ruso». Cauce, 20-21, 1997, p. 29-44. ISSN: 0212-0410.
- ↑ Lesley Jeffries, Daniel McIntyre, Stylistics, Cambridge University Press, 2010, p. 1. ISBN 0-521-72869-X
- ↑ Charles Bally, Traité de stylistique française, vol. 1, 1. (francès)
- ↑ M. Cressot. L. James, Le style et ses techniques, p. 15. (francès)
- ↑ J. Marouzeau, Introduction au Traité de stylistique latine, p. 14. (francès)
- ↑ Leo Spitzer, 1948, citat per Lexikon der romanistischen Linguistik, Volum 1, p. 158.
- ↑ Nelson, 2021.
- ↑ Alonso Casino, 2005.
- ↑ «estil». Gran Diccionari de la llengua catalana. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 31 juliol 2026].
- ↑ Alfred Malblanc, Stylistique comparée du français et de l'allemand : essai de représentation linguistique comparée et étude de traduction (1944), 3a edició, Paris, Didier, 1966.
Vegeu també
[modifica]Bibliografia
[modifica]- Alonso Casino, R. «El pensamiento lingüístico de Humboldt y su influencia en el siglo XX» (en castellà). Interlingüística, 16, 1, 2005, p. 125-135.
- Nelson, B. J. «‘para empresas más altas y de mayor importancia’». A: Kahn, A. M. The Oxford Handbook of Cervantes (en anglès). Oxford University Press, 2021. DOI 10.1093/oxfordhb/9780198742913.013.11.