Economia planificada

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

L'economia planificada o centralitzada és aquella en què les decisions de les autoritats (generalment les dels governs), determinen l'assignació dels recursos escassos i disponibles en tal economia. Suposa el concepte contrari al de les economies de mercat, en què l'assignació dels recursos té lloc mitjançant una presa de decisions descentralitzada dels milions de consumidors i productors que intercanvien béns i serveis en tal economia. És a dir, es prescindeix d'un mercat per a l'assignació de recursos.

Hi ha diversos models de planificació: des del que sorgeix del consens entre els actors econòmics a través de la socialització dels mitjans de producció en un entorn descentralitzat i de participació activa dels productors (planificació col·lectiva o comunitària) i ciutadans, fins a l'imposat per una autoritat central dirigida per tecnòcrates i buròcrates (planificació centralitzada).


Els sistemes econòmics dirigits o planificats[modifica | modifica el codi]

L'economia de mercat funciona mitjançant un procés en què els agents econòmics, de manera individual, decideixen quins productes comprar i en quines quantitats, i les empreses al seu torn, decideixen quins béns i serveis produir. Per això, al seu torn, empren factors productius que els mateixos propietaris ofereixen amb les condicions que considerin oportunes. La totalitat de decisions d'aquests milions d'agents econòmics que es coordinen a través del mercat, constitueix l'anomenada economia de mercat.

En un sistema econòmic dirigit és una autoritat central la que determina el comportament de l'economia. L'autoritat en si s'encarrega d'establir quins béns i serveis produir, com produir-los (és a dir, quins factors productius s'empraran) i qui podrà tenir accés a tals béns i serveis. Economia dirigida i planificada se solen emprar com a sinònims, ja que els sistemes dirigits requereixen l'establiment de complexos plans on queda reflectit el comportament que es desitja imposar. Per una altra banda, tal com va senyala el Premi Nobel d'Economia Milton Friedman, pare del neoliberalisme i membre de l'escola de Chicago, aquest tipus de sistemes econòmics són contraris a la llibertat, i tendeixen a consolidar el poder coercitiu dels governants sobre els ciutadans.

Una bona planificació requereix la utilització d'una gran quantitat d'informació, per poder tenir en compte les necessitats de la totalitat dels agents econòmics prensets en la mateixa, i també per a poder anticipar tendències futures en els gustos o els desenvolupaments tecnològics. Com que això no és possible tal com ha demostrat l'evidència històrica, aquest tipus de sistemes econòmics no han aconseguit sobreviure al pas del temps, entre altres motius perquè no permeten una assignació eficient dels recursos (o almenys no tan bona com en altres sistemes). De fet si a mitjans del s. XX més d'una tercera part de la població mundial residia en països amb economies planificades, actualment aquest tipus d'economies constitueixen l'excepció. Inclús les poques economies que en l'actualitat es declaren com planificades (com per exemple la Xina), s'han vist obligades a obrir-se al mercat, encara que amb certa timidesa.

Planificació central i planificació indicativa[modifica | modifica el codi]

Amb caràcter general se solen diferenciar dos tipus de planificació. El primer rep el nom de planificació central. Té caràcter general coercitiu i en ella l'autoritat substitueix al mercat, no quedant lloc per a la iniciativa privada. El segon es denomina indicativa, en el qual l'autoritat accepta el paper del mercat, i estableix uns plans amb caràcter vinculant per al sector públic del qual depèn, i mínimament indicatiu per al sector privat. Per tant, en la planificació indicativa el sector privat no desapareix de l'economia.

La planificació central[modifica | modifica el codi]

Se sol identificar amb els règims comunistes, sent potser la més coneguda la de la Unió Soviètica. La seva característica principal és la inexistència de la propietat privada. En aquest tipus d'economies els habitatges no pertanyen a qui viuen en elles, ni els cotxes a qui els condueixen. Tots els béns i serveis, així com els recursos productius necessaris per produir-los, pertanyen a l'autoritat, generalment al govern, que representa la col·lectivitat. Amb això el que es pretén és impedir les injustícies que es produeixen a través del mecanisme del mercat. Tot i així, la història econòmica ens demostra que a la pràctica aquest tipus de sistemes econòmics van substituir aquestes injustícies per altres de caràcter polític. Si al capitalisme els agents econòmics s'enriqueixen intercanviant béns i serveis, en els sistemes comunistes la classe política es va enriquir a través dels favors que els ciutadans els hi procuraven per aconseguir el que necessitaven. És per això que actualment, exceptuant casos com el de la Xina comunista o Cuba, no existeixen sistemes econòmics d'aquest tipus.

La planificació indicativa[modifica | modifica el codi]

A la planificació indicativa, a diferència de la central, sí que es reconeix l'existència d'un sector privat (per tant existeixen drets de propietat privada), que actua al lliure mercat. La seva principal característica és que incorpora indicacions per als agents econòmics privats, així com mesures vinculants per al sector públic (construcció d'infraestructures, quins béns produïràn les empreses que pertanyen a l'Estat i a quin ritme i quant creixeran en un horitzó temporal a mitjà termini).

El fracàs de les economies planificades[modifica | modifica el codi]

A finals dels anys 80 del s. XX es va constatar el que molts economistes havien argumentat durant diverses dècades: l'economia de mercat constituïa un sistema més eficient que l'economia planificada (la de caràcter central). Generalment se solen identificar quatre factors per explicar aquest fracàs:

  • El fracàs de la coordinació: La gran dificultat de la planificació resideix en el fet que resulta impossible preveure totes les necessitats de la població i coordinar tots els recursos productius per a produir els béns i serveis planificats. Qualsevol imprevist pot acabar amb els objectius inicialment fixats.
  • Incentius inadequats: En les economies planificades no existeixen incentius no per als treballadors ni per a la innovació. El traballador té assegurat el seu lloc de treball, per la qual cosa l'incentiu per no perdre'l o per a percebre un major salari, no existeix. A més a més, l'absència de competència, a última instància, es tradueix en una falta d'innovació: les empreses no han de competir amb altres per a poder mantenir-se al mercat o aconseguir majors beneficis, per la qual cosa no resulta rendible invertir en investigació i desenvolupament.
  • Falta de qualitat: Les indústries soviètiques, preocupades per a complir amb les cuotes determinades pels planificadors, van oblidar que en la majoria de casos, havien de tenir, almenys, una qualitat mínima. Com que no compleix amb els requisits de qualitat dels béns dels països comunistes no podien competir amb les altres economies occidentals (de mercat), que eren de millors qualitats.
  • Planificació central i medi ambient: La degradació ambiental soferta pels països amb economies planificades va ser enorme. De nou, el compliment dels objectius del pla va primar sobre la protecció del medi ambient, la qual cosa va provocar importants mals en grans zones d'Àsia, que perduren en l'actualitat.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Economia planificada Modifica l'enllaç a Wikidata