Emilie Kempin-Spyri
_AB.1.0518_Kempin-Spyri_01.jpg)  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 18 març 1853 Altstetten (Suïssa) |
| Mort | 12 abril 1901 (48 anys) Basilea (Suïssa) |
| Dades personals | |
| Formació | Universitat de Zúric - Juris Doctor |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Nova York |
| Ocupació | advocada, editora |
| Família | |
| Parents | Johanna Spyri (tia) |
Rmilie Kempin-Spyri (Altstetten, un barri de la comuna suïssa de Zúric, 18 de març del 1853 – Basilea, Suïssa, 12 d'abril del 1901) fou la primera dona llicenciada en Dret al seu país; en no ser-li permés exercir la professió, va emigrar a Nova York, on fundà una Escola de Dret per a dones; posteriorment, va tornar a Suïssa, i hi va exercir la docència; després es va radicar a Berlín, on va treballar com a traductora i advocada, militant tota la vida pels drets de les dones.[1][2]
Llicenciada en Dret[modifica]
Era filla d'un pastor i neboda de l'escriptora Joanna Spyri. Va treballar durant un any com femme au-pair[3] a Neuchâtel. Entre 1876 i 1879 va donar a llum a tres nens.
Va aprovar als 30 anys l'“examen de capacitat”, que li permetia realitzar estudis terciaris, malgrat l'oposició de la seua família, i entrà a la Universitat de Zúric i el 1887, després de dos anys d'estudi, fou la primera dona a obtenir el doctorat en dret a Suïssa.[1] Quan va pretendre exercir l'advocacia els tribunals no li van permetre actuar-hi al·legant que conforme al Codi Civil les dones tenien una capacitat civil disminuïda i que el principi d'igualtat de tracte no implicava la igualtat de drets entre persones de diferent sexe; va recórrer al Tribunal Suprem Federal de Suïssa per a una reinterpretació de l'Article 4 de la Constitució Federal en el sentit que el concepte "ciutadà suís" podria incloure les dones, i va ser rebutjat per "tan nou com audaç", perquè una interpretació diferent era contrària a totes les anàlisis històriques.[4]
Trasllat als Estats Units i retorn a Suïssa[modifica]
Després que la Universitat de Zúric es negàs a acceptar-la com a docent, emigrà amb el seu espòs i tres fills a Nova York, on obtingué un càrrec en la Facultat de Dret de la Universitat de Nova York i ensenyava medicina forense a l'Hospital i Escola de Medicina de Nova York. Fou secretària de la Societat Mèdica Legal de Nova York; fundà una escola de dret per a dones i es va involucrar en l'ajuda per a persones empobrides; però el seu espòs no s'adaptava a la vida del país i va tornar a Suïssa; ella el va seguir un any després. A Zúric va fundar una escola privada de dret en què donava cursos, però va trobar dificultats financeres. El 1891 feu una nova sol·licitud per a ser acceptada com a docent en la Universitat de Zúric i encara que el Senat de la Universitat la rebutjà, va rebre autorització com a mesura excepcional del Departament d'Educació. Tampoc allí era fàcil la seua faena; els estudiants estaven condicionats per un model paternalista que feia d'una dona professora una figura estranya, i molts li boicotejaven les classes. Fou la primera dona de l'Associació Suïssa d'Advocats i entrà en el consell de la Frauenrechtsschutzverein (Dret de les dones), des del qual proposava reformes a la legislació suïssa; i a l'Associació per a la Protecció de les Dones, l'objectiu de les quals era millorar la posició de les dones socialment.
Residència a Alemanya[modifica]
El 1894 s'oposà al projecte d'Eugen Huber en el que es referia al règim matrimonial del nou Codi Civil Suís, discriminador contra les dones. A l'any següent, es divorcià i emigrà a Berlín, on va ensenyar dret, va obrir un estudi d'assessorament jurídic, publicà amb èxit literatura legal i fou traductora oficial d'alemany-anglés per als tribunals del Margraviat de Brandenburg. S'interessà per la situació de les dones en el Codi Civil alemany i va participar al setembre del 1896 en el Congrés Internacional de Dones a Berlín, i al juny de 1897 en el "Congrés Social Evangèlic" de Leipzig. La seua posició que els drets de les dones havien d'avançar políticament i en el món professional i el mercat laboral, contradeia els principals representants del moviment de dones burgeses, i tampoc no eren acceptades per les feministes, sobretot per les més radicalitzades que rebutjaven el codi, la qual cosa la va portar a apartar-se del moviment alemany pels drets de les dones.[5] Els problemes familiars i econòmics la van conduir a l'esquizofrènia i a partir de la tardor del 1897 va estar internada a la Casa de Salut Berolinum, a Berlín. El 1898 la declararen incapacitada i la posaren sota tutela. L'any següent la traslladaren a la clínica psiquiàtrica Friedmatt de Basilea, on va morir sola i pobra, el 12 d'abril del 1901. La qüestió sobre si estava realment incapacitada des del punt de vista de la psiquiatria ha motivat controvèrsies sense resposta definitiva.
Homenatges[modifica]
Gràcies a Emilie Kempin-Spyri, s'aprovà a Zúric el 1898 un nou estatut d'advocat vigent per al cantó, que permetia a les dones exercir d'advocades, malgrat mancar de ciutadania activa, i el 1923 aquest criteri s'estengué a l'estat. Anna Mackenroth fou la primera suïssa a convertir-se en advocada.
El 19 d'abril del 2004, l'Associació Gremial de Dones Gesellschaft zu Fraumünster de Zúric honorà a Emilie Kempin-Spyri com a ciutadana de Zúric que, malgrat els seus mèrits excel·lents, havia caigut en oblit; l'homenatge es realitzà amb el patrocini de la Universitat de Zúric i se'n col·locà una placa a l'edifici. Aquesta placa fou reemplaçada el 28 de maig del 2009 per una altra de definitiva al vestíbul de la Biblioteca de l'Institut de Dret.[6][7][8]
El 22 de gener del 2008, s'inaugurà a l'atri de la Universitat de Zúric un monument en forma de gran chaise longue creat per Pipilotti Rist; amb això, el paper d'Emilie Kempin-Spyris fou reconegut com la primera conferenciant universitària de la Universitat de Zúric i pionera en la igualtat de drets per a les dones.[9]
La vida d'Emilie Kempin-Spyris fou novel·lada per Eveline Hasler en Die Wachsflügelfrau. A Altstetten, el recorregut Emilie Kempin-Spyri fou anomenat en honor seu.
Bibliografia[modifica]
- Die Stellung der Frau nach donin zur Zeit in Deutschland gültigen Gesetzesbestimmungen sowie nach dem Entwurf eines bürgerlichen Gesetzbuches für dónes Deutsche Reich, 1892
- Die Ehefrau im künftigen Privatrecht der Schweiz, 1894
- Rechtsbrevier für deutsche Ehefrauen, 1897
- Evelyne Hasler, La Femme aux ailes de cire : histoire d'Emily Kempin-Spyri, edicions Zoé 1998, ISBN 978-2881821882
- Marianne Delfosse: Émilie Kempin-Spyri (1853-1901). Das Wirken der ersten Schweizer Juristin. Unter besonderer Berücksichtigung ihres Einsatzes für die Rechte der Frau im schweizerischen und deutschen Privatrecht. Zürich, Schulthess, 1994, 262 pàgs.
- Christiane Berneike, Die Frauenfrage ist Rechtsfrage, 1995 Zürich, Verein für feministische Wissenschaft.
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 Stolba, Barbara «Emilie Kempin-Spyri: juriste sans droit» (en francés). Le Temps, 23-07-2014. Arxivat de l'original el 2017-05-19 [Consulta: 24 agost 2019].
- ↑ Delfosse, Marianne. «Kempin-Spyri, Emilie» (en francés). HLS-DHS-DSS.CH. [Consulta: 30 agost 2019].
- ↑ Mot emprat a l'estat francés referit a una persona jove –molt sovint estrangera- acollida temporalment en una casa on rep manutenció i allotjament a canvi d'ajudar en les tasques domèstiques i sobretot com a mainadera.
- ↑ Tanner, Jakob «Frauen unter Diskriminierungsdruck Karrierebrüche im Leben von Emilie Kempin-Spyri» (en alemany). VSH-Bulletin, 01-04-2008. Arxivat de l'original el 2017-04-02 [Consulta: 27 agost 2019].
- ↑ Delfosse, Marianne «Emilie Kempin-Spyri (1853-1901). Das Wirken der ersten Schweizer Juristin. Unter besonderer Berücksichtigung ihres Einsatzes für die Rechte der Frau im schweizerischen und deutschen Privatrecht [» (en alemán). Revue Suisse d'Histoire band 46 Geschlecht und Staat = Femmes et citoyenneté, 1996 [Consulta: 30 agost 2019].
- ↑ «Ehrentafel für die erste Dozentin der Universität Zürich». Arxivat de l'original el 22 de desembre de 2015. [Consulta: 30 agost 2019].
- ↑ «Frauenehrungen» (en alemany). Gesellschaft zu Fraumünster. [Consulta: 30 novembre 2014].
- ↑ «Frauenehrungen der Gesellschaft zu Fraumünster» (en alemany). Gesellschaft zu Fraumünster. Arxivat de l'original el 7 de febrer de 2015. [Consulta: 30 novembre 2014].
- ↑ NZZ Eine Chaiselongue als Erinnerungsort.