Erich Schmid
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1r gener 1907  Balsthal (Suïssa) |
| Mort | 17 desembre 2000 (93 anys) Zúric (Suïssa) |
| Dades personals | |
| Formació | Conservatori Dr. Hoch |
| Activitat | |
| Ocupació | compositor, director d'orquestra |
| Obra | |
| Localització dels arxius |
|
   | |
Erich Schmid (Balsthal, cantó de Solothurn (Suïssa), 17 de desembre, 2000, Zuric) va ser un director i compositor suís.
Biografia[modifica]
Schmid va créixer com a fill del pastor protestant de Balsthal i va assistir a l'escola de professors de Solothurn de 1922 a 1926. Allà va rebre lliçons de Max Kaempfert. Després de treballar breument com a professor de primària, Schmid va assistir al Conservatori Hoch de Frankfurt del Maine (va estudiar amb Bernhard Sekles, Fritz Malata i Hermann von Schmeidel (1894–1953)). Del 1928 al 1932 va ser becari de la Fundació Mozart (Frankfurt), i les seves primeres obres es van emetre a la ràdio. Estimulat per aquests èxits, va decidir assistir a la classe magistral d'Arnold Schönberg a Berlín del 1931 al 1933. Després de tornar a Suïssa per motius polítics i financers, va assumir el càrrec de director musical a Glaris el 1934, succeint a Jacob Gehring, càrrec que va ocupar fins al 1949. A partir del 1940, la seva obra compositiva va passar a un segon pla a favor de la direcció l'any 1949 va poder assumir la direcció de l'Orquestra Tonhalle de Zuric, i del 1950 al 1974 també va ser director del Cor Mixt de Zuric (Gemischter Chor; Zuric). Va renunciar al lideratge de l'Orquestra Tonhalle el 1956 i després va dirigir la Beromünster Radio Orchestra fins al 1970. També va exercir una plaça de professor a l'Acadèmia de Música de la Ciutat de Basilea de 1963 a 1973 en l'assignatura de direcció. Nombrosos compromisos de direcció el van portar a Anglaterra, Israel, Hongria, Alemanya, Dinamarca i altres països. El 1990, la ciutat de Zuric li va concedir la Medalla Hans Georg Nägeli.[1]
Obra[modifica]
- Sonatina, op. 1 (1929) per a violí i piano
- Suite, op. 2 (1929/30) per a mezzosoprano i orquestra de cambra
- Tres moviments, op 3 (1930/36) per a orquestra; Document sonor Radio Symphony Orchestra Basel, director Mark Andreas Schlingensiepen; City Casino Basilea, 11 de setembre de 1993; a: Fonoteca Svizzera Lugano (BSFILE20887) https://www.fonoteca.ch/cgi-bin/oecgi4.exe/inet_fnbasedetail?REC_ID=20887.046&LNG_ID=DEU
- String Quartet, op. 4 (1930–1931/34) (In modo classico) per a quartet de corda
- Trio, op. 5 (1931) per a clarinet, violoncel i piano
- Sis peces, op. 6 (1932) per a piano
- Suite núm. 1, op 7 (1931) per a orquestra de vent
- Dos moviments (Sonatina II), op 8 (1932–1938) per a violí i piano
- Dedicacions, op. 9 (1933–1935). Cinc peces petites per a piano
- Notturno, op. 10 (1935) per a oboè, clarinet baix, violí i violoncel
- Rapsodia, op. 11 (1936) per a clarinet i piano
- Tres cançons, op. 12 (1938–1941) per a baríton i piano
- Concert de casa petita, op. 13 (1937–1940). Dotze peces per a diferents instruments
- Cinc Bagatelles, op 14 (1943) per a piano
- Quatre Cors, op 15 (1930–1940) per a cor a capella
- Mura, op. 16 (1955). Petit trio per a flauta, violí i violoncel
Fonts[modifica]
- Erich Schmid: Lebenserinnerungen (Hrsg.: Lukas Näf). Bd. 1: Autobiographie, Bd. 2: Briefe, Volum. 3: Konzertprogramme und Radioaufnahmen; Peter Lang, Berna 2014; (Zürcher Musikstudien, Volum 8); ISBN 978-3-0343-0533-4.
- Ein Jahr bei Arnold Schönberg in Berlin. a: Melos. Volum 4, 1974, S. 190–203.
- Studie über Schönbergs Streichquartette II. Streichquartett in fis-Moll Op. 10. a: Schweizerische Musikzeitung. 3, 1934, S. 84–91.
- Studie über Arnold Schönbergs Streichquartette. III. Streichquartett, Op. 30. a: Schweizerische Musikzeitung. 5, 1934, S. 155–163.
- Studie über Schönbergs Streichquartette. a: Schweizerische Musikzeitung. 1, 1934, S. 1–8.
Referències[modifica]
- ↑ Hans-Georg-Nägeli-Medaille 1990 (Memento des Originals vom 19. Juli 2018 im Internet Archive) Info: Der Archivlink wurde automatisch eingesetzt und noch nicht geprüft. Bitte prüfe Original- und Archivlink gemäß Anleitung und entferne dann diesen Hinweis. an Erich Schmid
Bibliografia[modifica]
- Kurt von Fischer: Erich Schmid; Kommissionsverlag Hug & Co., Zürich 1992, (Neujahrsblatt der Allgemeinen Musikgesellschaft Zürich, 176), 52 S., malalt.; ISBN 3-906415-06-6; conté: Biographisches S. 9–29; Der Dirigent und seine Programme S. 30–36; Der Komponist S. 37–46; Verzeichnis der Kompositionen von Erich Schmid S. 47–52, 3 Abb. und Notenbeispiele.
- Thomas Gartmann: «Weitergehen, den Weg, den man vorgezeigt bekommt …». Erich Schmid und die kulturpolitische Situation in der Schweiz 1933–1960. a: Ludwig Holtmeier (Hrsg.): Arnold Schönbergs «Berliner Schule» (Musik-Konzepte 117). München 2002, S. 20–36.
- Peter Gradenwitz: Erich Schmid – Chronist seiner Zeit. a: Arnold Schönberg und seine Meisterschüler. Berlin 1925–1933. Paul Zsolnay, Viena 1998, ISBN 3-552-04899-5, S. 74–86.
- Christoph Keller: Zum Tode Erich Schmids. a: Dissonanz. 67, 2001, S. 44–45.
- Roland Moser: Der Komponist Erich Schmid. a: Dissonanz. 3, 1985, S. 11–14.
- Roland Moser: Zu seiner Zeit. Über die späte Wahrnehmung von Erich Schmids Werken. a: Dissonanz. 97, 2007.
- Walter Reitz: Porträtskizzen Schweizerischer Tonkünstler. a: Schweizer Illustrierte, Bd. 24, 1920, S. 399–407.
- Rudolf Schoch: Erich Schmid. a: Rudolf Schoch (Hrsg.): Hundert Jahre Tonhalle Zürich. Festschrift zum hundertjährigen Bestehen der Tonhalle-Gesellschaft Zürich. Zuric 1968, S. 139–141.
- 150 Jahre Musik für Zürich: der Gemischte Chor Zürich 1863–2013; Aportacions de Martin Derungs, Margrit Eugster i altres; Editor Luzi Schucan; Comissió editorial Hug, Zuric 2013, ISBN 978-3-905847-74-1; (Festschrift 2013, conté la crònica de concerts del compositor, obres i actuacions dels anys 1863–2013; literatura; sobre Erich Schmid vegeu les pàgines 18–20).
- Michelle Ziegler: Weil wir für die Kunst das Beste wollen müssen", die Lebenserinnerungen des Schweizer Komponisten und Dirigenten Erich Schmid; a: Neue Zürcher Zeitung, Nr. 290, 13. desembre 2014, p. 63 (amb imatge).