Escafandre autònom
L'escafandre autònom[1] és un aparell de respiració autònom sota l'aigua utilitzat en la immersió amb les pròpies reserves d'aire i és independent de qualsevol mitjà de respiració dels emprats a la superfície. Porta un dispositiu que regula el subministrament d'aire d'acord amb la necessitat de cada moment.[2][3][4]
Molts bussejadors no l'anomenen «escafandre autònom» sinó que fan servir el terme general «equip de busseig», encara que en el cas del busseig amb regulador aquest equip de busseig comprèn habitualment com a mínim una o més ampolles d'aire comprimit (o altres gasos respirables), el regulador que permet descomprimir l'aire a la pressió de l'entorn (per fer-ho respirable per al bussejador), un vestit aquàtic (en general fet de neoprè), aletes de busseig, llast i les eines necessàries per al càlcul de la descompressió (en general un ordinador de busseig, encara que també és possible realitzar el càlcul mitjançant taules de descompressió, cronòmetre i profundímetre).[5]
Història[modifica]
El tema de permanència sota l'aigua durant un llarg espai de temps, es va resoldre molt abans en el busseig lliure fins a arribar a convertir-se en un esport. En el passat van ser dissenyats equips de busseig per permetre romandre sota l'aigua, com la campana de busseig i finalment l'equip dels bussos. En aquest darrer sistema però, el subministrament d'aire als bussos es feia des de la superfície, amb l'inconvenient que limitava la llibertat de moviment dels bussos, en haver de romandre connectats tota l'estona a l'equip de subministrament d'aire.
Els pioners del busseig, en els segles xviii i xix, van inventar diferents sistemes de respiració subaquàtica que tant podien dependre de la superfície (mitjançant aire bombat) com podien ser autònoms (amb reserva d'aire embarcada pel bus). Entre els primers sistemes autònoms d'exploració subaquàtica poden esmentar la bóta que l'anglès John Lethbridge va inventar el 1715, bóta que incloïa un llast que un cop alliberat li permetia tornar a la superfície, o la màquina hidrostatergàtica (machine hydrostatergatique) que el francès Fréminet[6] (un burgès de París) va utilitzar en els anys 1770 i 1780.
Tant els bussejadors com els atletes professionals necessitaven poder respirar a partir d'una reserva d'aire comprimit per assegurar la seva autonomia i llibertat de moviment sota l'aigua. Aquest objectiu es va assolir amb la invenció del regulador de busseig que va permetre fabricar un aparell de respiració autònom amb aire comprimit (l'escafandre autònom). Amb els anys aquesta unitat ha estat objecte d'addicions i millores contínues, el que garanteix d'avui en dia un alt nivell de seguretat i comoditat.
El primer regulador de busseig comercialment pràctic va ser dissenyat i construït per l'enginyer de busseig Henry Fleuss el 1878, mentre treballava per a Siebe Gorman a Londres. El seu aparell respiratori autònom consistia en una màscara de goma connectada a una bossa de respiració, amb un 50-60% d'oxigen estimat subministrat des d'un dipòsit de coure i diòxid de carboni netejat fent-lo passar per un feix de fil de corda amarat en una solució de potassa càustica.[7]
Tipus[modifica]
L'escafandre autònom pot ser de diversos tipus: de circuit tancat, de circuit obert, de circuit semi-obert, o de circuit mixt.
- De circuit tancat
Aquest terme designa en realitat als sistemes de respiració reciclada, o recicladors, en què el bussejador respira oxigen gairebé pur en un circuit tancat, és a dir que l'oxigen exhalat torna a ser respirat de nou. Això és possible perquè en el sistema de respiració reciclada l'aire exhalat passa, abans de ser respirat de nou, per un cartutx de sosa càustica que fixa i reté les molècules de diòxid de carboni i que alhora allibera oxigen. Quan el cartutx de sosa està saturat de diòxid de carboni i ja no té la propietat d'alliberar oxigen és quan el reciclador ha arribat al límit de la seva autonomia. L'oxigen és tòxic quan es respira comprimit a certes pressions, per això els recicladors moderns no permeten bussejar a profunditats superiors a uns 8 metres. En canvi els recicladors tenen dos grans avantatges: el primer avantatge és que permeten una gran autonomia, entre 4 i 6 hores sota l'aigua sense necessitat de tornar a la superfície. El segon avantatge és que no produeixen bombolles (la producció de bombolles és pròpia dels circuits oberts) i per tant cap observador de la superfície pot adonar-se de la presència d'un bus sota les aigües, tret que es trobi just a sobre i que l'aigua sigui molt cristal·lina. Aquests avantatges fan que els recicladors hagin estat sempre, des de la Segona Guerra Mundial, els aparells autònoms de respiració utilitzats sistemàticament pels bussos militars.
- De circuit obert
Aquest terme designa en realitat l'equip utilitzat per un submarinista que busseja amb un equip completament independent de la superfície (un regulador acoblat a una reserva d'aire comprimit, un reciclador, etc.). L'escafandre autònom és el dispositiu de busseig més habitual des que el 1943 els francesos Jacques-Yves Cousteau i Émile Gagnan van inventar el regulador.
Taules de descompressió[modifica]
L'eina de descompressió (ordinador o taules) és necessària per a un bussejador autònom perquè el seu regulador li proporciona en tot moment un aire que es troba a la mateixa pressió que l'aigua que l'envolta. El bussejador autònom es troba per tant en la mateixa situació de compressió de gasos que un bus tradicional amb casc i mànega d'aire a pressió, però diferent d'un bus que utilitzi un vestit atmosfèric.
Referències[modifica]
- ↑ «escafandre autònom». termcat. [Consulta: 7 desembre 2021].
- ↑ Tom Leaird. This Thing Called Scuba. Xlibris Corporation, gener 2010, p. 125–. ISBN 978-1-4500-3042-7 [Consulta: 18 març 2012].
- ↑ Francisco Verjano Díaz. El hombre subacuático: manual de fisiología y riesgos del buceo. Ediciones Díaz de Santos, abril 2000, p. 115–. ISBN 978-84-7978-396-9.
- ↑ Clay Coleman. Manual Del Buceador. Editorial Paidotribo, 18 gener 2008, p. 104–. ISBN 978-84-8019-980-3 [Consulta: 18 març 2012].
- ↑ Jean-Pierre Malamas. Aprender a bucear. Editorial Hispano Europea, 30 juny 1999, p. 66–. ISBN 978-84-255-1295-7 [Consulta: 18 març 2012].
- ↑ Mercure de France (en francès), 7 febrer 1784, p. 85 [Consulta: 7 desembre 2021].
- ↑ Davis, R. H.. Deep Diving and Submarine Operations. 6th. Tolworth, Surbiton, Surrey: Siebe Gorman & Company Ltd, 1955, p. 693.
Bibliografia[modifica]
- Luis Àvila Recatero, Per sota de la cota zero, Editorial Hispano Europea, Barcelona, 1989