Escola Massana

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'organitzacióEscola Massana
Nou edifici de l'Escola Massana.jpg
Dades bàsiques
Tipus entitat edifici, institució educativa i institució cultural
Història
Fundació 14 gener 1929
Organització i govern
Seu central Vista-down.png

Modifica dades a Wikidata
Entrada de l'antic edifici de l'escola

L'Escola Massana és el centre municipal d'arts visuals, arts aplicades i disseny de la ciutat de Barcelona, adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona. En l'actualitat oferta estudis de Batxillerat Artístic, Cicles Formatius de Grau Superior (Arts Aplicades al Mur, Art Tèxtil, Gràfica Impresa, Il·lustració, Joieria Artística, Modelisme Industrial, Projectes i Direcció d'Obres de Decoració, i Tècniques Escultòriques), Grau Universitari en Arts i Disseny (Mencions en Art, Arts Aplicades, Comunicació Visual, Disseny d'Objecte i Espai, i Narració Visual), Postgrau en Arts Aplicades Contemporànies, i Massana Permanent (formació de segona oportunitat).

Història[modifica]

Els inicis (1929-1939)[modifica]

Va ser fundada el 1929 gràcies al llegat del filantrop barceloní Agustí Massana i Pujol,[1] que va donar a l'Ajuntament de Barcelona una important biblioteca especialitzada en indumentària, una dotació per a un premi de recerca sobre indumentària i 500.000 pessetes per a la constitució d'una escola d'art.

"Lega, por último, a la Ciudad de Barcelona y, en representación de la misma a su Excelentísimo Ayuntamiento, quinientas mil pesetas en mil obligaciones de la Deuda Municipal, para la creación de una Escuela de Bellas Artes aplicadas a la Indumentaria y Artes Suntuarias, en la que, además de admitirse y darse enseñanza gratuita a un número de alumnos que carezcan de todo recurso, puedan estudiar y aprender por módico estipendio, los jóvenes obreros y demás personas dedicadas a especialidades industriales, deseosas de adquirir una preparación y cultura artísticas."

(paràgraf del tretzè article del testament originalment en castellà, Fons Escola Massana)

El 14 de gener de 1929 inicia les seves classes gràcies a la direcció i responsabilitat del FAD (Foment de les Arts Decoratives),[2] que en aquells moments tenia com president a Santiago Marco, sens dubte l'ànima mater d'aquesta acció pedagógica, molt important en aquell moment a Barcelona (havia estat tancada per la dictadura de Primo de Ribera, l'Escola Superior dels Bells Oficis de la Diputació de Barcelona).[3] En l'equip fundacional van ser-hi Bonaventura Sabaté (retaule), Xavier Corberó (repujat de metall), Joan Muntasell (talla de vidre), Joan Albiol (curs d'orientació d'oficis), Josep F. Ràfols (historiador de l'art), Francesc Vidal Gomà (dibuix i color), Miquel Soldevila (esmalts al foc) i Jaume Busquets (pintor decorador). Va ser aquest darrer el que va actuar com a director, aspecte rellevant, ja que era l'alumne predilecte de Francesc d'Asís Galí director de l'esmentada Escola Superior dels Bells Oficis, mantenint així una continuïtat en la nova pedagogia dels oficis artístics.

En aquesta primera etapa està instal·lada en la propia seu del FAD (c/ Avinyó 30), però ràpidament (donat el seu creixement) es traslladada a la Casa de l'Ardiaca a l'any 1931 (edifici en el que es mantè a dia d'avui la biblioteca d'indumentària Agustí Massana), amb el nom d’Escola Massana Conservatori d’Oficis d’Art. A l'any 1935 ocuparà la que serà la seva seu més reconeguda, a l'antic Hospital de la Santa Creu (es dóna la circumstància que va ser aquí on va morir Antoni Gaudí, el 10 de juny de 1926), on conviurà anys més tard amb la Biblioteca Nacional de Catalunya i altres institucions rellevants. Durant la Guerra Civil, sota l’aixopluc de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya, un grup d’estudiants col·lectivitza l’Escola, tot mantenint una “certa” normalitat, fent, entre d’altres accions, joguines pels infants del soldats (amb evident paral·lelisme amb la situació del FAD confiscat pel Sindicat de Decoradors i de Bells Oficis de l’UGT, i dedicats a accions en benefici dels damnificats pel conflicte).

La postguerra: Miquel Soldevila (1940-1956)[modifica]

Instaurada la dictadura franquista, el 1940 Miquel Soldevila (1886-1956) és anomenat director. Pintor i esmaltador, Soldevila havia format part del primer equip de professors de l’Escola i havia participat al Pavelló d’Artistes Reunits a l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929. Fugint de la Guerra Civil (com altres professors de l’escola) va fer una estada molt exitosa professionalment al Vaticà que li va proporcionar un gran renom internacional.[4]

Soldevila lidera una etapa acadèmica caracteritzada per una atenció al desenvolupament tècnic dels oficis artístics i per una vida interna de l’escola molt discreta: eren temps complicats, amb clares dificultats econòmiques (tema recurrent al llarg de tota la vida de la institució), i amb quasi una única temàtica per sobreviure: l’Art Sacre (el mateix FAD al final dels anys 40 incorpora la nova secció de “Orientación Litúrgica” impulsada per Pilar Marco i Manuel Capdevila,[5] el qual crearà la secció de joieria de la Massana al 1959). En aquesta etapa l’escola es diu “Conservatorio Municipal de Artes Suntuarias Massana”. Es creen les especialitats de pintura, escultura i ceràmica, aquesta darrera gràcies a la incorporació de Josep Llorens Artigas[6] a l’any 1942. Durant aquesta etapa també s’adeqüen nous espais per a aules i s’inicia l’anomenada manufactura: tallers on es realitzaven principalment encàrrecs per a l’Ajuntament (tot i les seves contradiccions, va ser un intent de relacionar la pedagogia amb el treball professional, mínimament remunerat).[7] Serà Soldevila qui donarà nom a un enfocament autònom del llenguatge de l'esmalt al foc, l'anomenada Escola de Barcelona, generant un grup numeròs i reconegut de deixebles. Un primer reconeixement vindrà a l'any 1947 quan l’Escola obtindrà la Medalla d’or i el Diploma d’Honor a la Exposición Nacional de Artes Decorativas a Madrid. L’any 1956 Miquel Soldevila mor i Lluís M. Güell (1909-2001), pintor i decorador, es fa càrrec de la direcció de l’escola fins a la seva jubilació a l’any 1976.

L'expansió (1957-1979)[modifica]

Aquest és un període de gran expansió: l’escola arriba a tenir 3000 alumnes (en torns de matí, tarda i vespre), i les especialitats s’amplien amb els estampats tèxtils, tapissos i catifes, porcellana, argenteria, joieria, laca japonesa, i la incorporació dels dissenys als finals dels 50 i inicis dels 60: plàstica publicitària (que després pasaria a dir-se disseny gràfic), disseny industrial i disseny d’interiors. També en el creixement de l’alumnat: de 398 a l’any 1956, fins a 3.025 a l’any 1968. La memòria del curs 1970-71 és molt ilustrativa:

"En este desenvolvimiento, en este dar cabida a diversas profesiones nuevas, todas ellas presididas por el común denominador de la concepción artística, la Escuela Massana no ha hecho otra cosa que equipararse al desarrollo y evolución seguido por las Escuelas que de tipo análogo existen en toda Europa (Bauhaus, Folkwang, Alphauser, Stuttgart, Hannover, Berlin, Novara, Pforzheim, etc.). Al crear unas nuevas secciones o disciplinas tales como las de Estampados, Joyería, Laca, Escultura, Procedimientos murales, Grafismo, Plástica Publicitária, Diseño de Interiores o decoración, Diseño Industrial, etc. la Escuela Massana solamente ha satisfecho unas canales pedagógicas en la que se puedan formar unos especialistas cuya necesidad social es incuestionable y que eran olvidadas por los demás centros oficiales. Con esta directriz actualizante de la Escuela, ésta no solo no ha cumplido sus principios fundacionales sino que ha logrado un prestigio de contemporaneidad y de avanzada (...)." (Fons Escola Massana)

L'any 1962 és la primera escola estrangera que premia la Kunstwerk Schule de Pforzheim amb la seva Gran Placa. Aquesta prestigiosa escola d'orfebreria i joieria havía presentat els seus treballs en una exposició a Barcelona a l'any 1962 (en el recinte de l'Antic Hospital) gràcies als bon oficis de l'impulsor de la recient creada secció de joieria: Manuel Capdevila, sens dubte el home clau en la renovació de la joieria catalana,[8] i en particular del paper de l'Escola Massana en aquest camp.

El curs 1966-67 l’Escola passa a denominar-se Escuela Massana Centro Municipal Superior de Enseñanzas Artísticas, a partir del moment en què és reconeguda per l’Estat: títol oficial, pla especial d’estudis (BOE 31 mayo 1966). Tot i estar reconeguda, els seus alumnes havien de revalidar oficialment el seu títol amb un examen a l’Escola Llotja.[9]

Com a mostra del reconeixement de l’Escola en aquella època, és interessant aportar aquesta selecció de ressenyes de diferents diaris i revistes:

Desde entonces, el número de alumnos fué paralelo a la fama de sus enseñanzas, al valor pedagógico de las mismas. El prestigio de sus profesores fue aireado a los cuatro vientos por los alumnos destacados que resultaron maravillosos artistas.(Del Castillo, 1959:5)

La Escuela Massana se queda pequeña: 400 alumnos sin matrícula.(Valera, 1968)

Institución única en su género en España tanto por las técnicas que en ella se enseñan como por su educación artística integral que da a sus alumnos.(Buesa, 1962:25).

Brillantez y eficacia de la Escuela Massana.(La Vanguardia, 7-VIII-1966)

A l’Escola Massana, Tradició i renovació es donen la mà. (Sala, 1969:14-17)

La Escuela Massana su proyección europea y mundial.(Asua, 1974).

La renovació incloia també, no només els dissenys i les arts aplicades (particularment la ceràmica, el tapis i la joieria) sino les arts plàstiques, creant-se a l'any 1974 l’Aula Oberta, un espai lliure on s'incorporen les noves experiències multidisciplinars amb noves aportacions teòriques[10]

Durant els anys 1976-1979 l'Escola pateix la seva pròpia transició durant la direcció del pintor Joaquim Sabater (1918-2012), període convuls que conclou amb la incapacitat del claustre per elegir un nou director amb motiu de la jubilació del Sr. Sabater. D’acord amb el reglament de la Fundació, aquesta nomena per dos anys director a l’historiador Sr. Francesc Miralles (1945), el qual, amb dues votacions per part del claustre, es mantindrà al capdavant de l’escola fins a l’any 1989.

Una escola interdisciplinar[modifica]

Sota la direcció de Francesc Miralles s’unifiquen els estudis de l’Escola amb un únic pla d’estudis que es basa en uns primers cursos generalistes i interdisciplinars que donen pas a una especialització progressiva. Això es fa gràcies a l’estudi dels currículums d’escoles europees que permet dissenyar un nou pla d’estudis de l’Escola Massana de quatre anys i amb vocació de diplomatura universitària i model europeu. A l’any 1982 s’incorpora el taller dels procediments contemporanis de la imatge, així com el taller anomenat pla/volum (hereu de l’Aula Oberta), obrint-se als territoris de la tecnologia de la imatge i de la interdisciplinarietat com a territori, no fronterer, sinó comú. Igualment s’oferten els tallers d’oficis tradicionals com espais optatius per a totes les especialitats, generant-se una contaminació entre art, disseny i artesania que serà definitòria del tarannà de l’Escola. Com a exemple d’aquesta nova vitalitat la sèrie d'exposicions d’artistes rellevants (Tàpies, Moisés Vilella, Leandre Cristófol, Josep Royo), la convocatòria de dos premis internacionals (joieria i esmalts) així com un premi nacional de disseny de mobiliari (Massana-Manbar), i l’obtenció de la “Italia’s Cup” (1986) premi internacional promogut per la Domus Academy en competència amb escoles de tot el món, reben el segon premi a la convocatòria del 1989. Finalment, l’any 1988, el propi FAD li concedeix la Medalla, juntament amb el BCD i amb en Xavier Rubert de Ventós.

Entre els anys 1990 i 1993 el Sr. Lluís Doñate, escultor i dissenyador, dirigeix l’escola mantenint la dinàmica expansiva del centre, i consolidant el propi pla d’estudis, que és aprovat pel Departament d’Ensenyament el 1992. En aquest període s'experimenta amb la creació de dues noves titulacions pròpies: Opcio Intermèdia i Dibuix.

Des de l'any 1993 fins al 2000, s’incorpora a la direcció l’equip coordinat pel Sr. Jesús-Àngel Prieto, teòric d’art i realitzador audiovisual. Aquesta és una etapa que s’inicia marcada per la possibilitat de la dissolució de l’escola.[11] Però la comunitat escolar respon reafirmant la seva voluntat d’un model d’escola superior, tot i les dificultats que suposaran l’acceptació dels nous plans d’estudis (1998-99, Cicles Formatius de Grau Superior d’Arts Plàstiques i Disseny, Batxillerat Artístic) provocats per l’entrada en vigor de la LOGSE.

L'escola s'implica a nivell europeu en ELIA (European League of Institutes of the Arts), així com és membre co-fundadora de la Coordinadora d'Escoles Públiques d'Art i Disseny de Catalunya, plataformes que varen contribuir a normalitzar el reconeixement d'aquestes branques artístiques.

A l’any 2000 va rebre (ex-aequo amb les escoles Eina i Elisava) el Premio Nacional de Diseño.[12]

Actual seu[modifica]

Nou edifici en construcció

El setembre de ll'any 2017 va obrir les portes la nova seu d'11.000 m2 de l'Escola Massana a la plaça de la Gardunya. El nou edifici acolli els estudis d'art i disseny d'aquesta històrica escola de la ciutat, permetent així l'homologació d'el cicle d'estudis superiors.[13]

Referències[modifica]

  1. Arxiu Històric de la Ciutat (Barcelona). Sílvia Domènech (dir.); Rafel Torrella; Montserrat Ruiz. Barcelona fotografiada: 160 anys de registre i representació. Guia del fons i les col·lecions de l'arxiu fotogràfic de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (CC-BY-SA-3.0). Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Arxiu Municipal de Barcelona/Institut de Cultura de Barcelona, 2007, p. 176. ISBN 978-84-9850-029-5 [Consulta: 10 gener 2014]. 
  2. Fondevila, Mariàngels. «1903-1936 El FAD. Una lectura des de la història». A: FAD: Més d'un segle d'arquitectura, disseny i creativitat (en català). Barcelona: FAD, 2005, p. 27-67. 
  3. Escola Superior dels Bells Oficis. [Consulta: 29/6/2018]
  4. Cortada, Francesc Xavier. Miquel Soldevila i Valls: el gran mestre de l'esmalt (en català). Prats de Lluçanets: Ajuntament de Prats de Lluçanets, 2003. 
  5. Verrié, Frederic-Pau. «1937-1959. La resistència apassionada d'un període de transició». A: FAD: Més d'un segle d'arquitectura, disseny i creativitat (en català). Barcelona: FAD, 2005, p. 68-111. 
  6. Josep Llorens i Artigas. [Consulta: 29-6-2018]
  7. Herranz, José Luis. Esmalte sobre metal. Un nuevo enfoque hacia la creación plástica a través de la obra de Francesc Vilasís-Capalleja (Tesi) (en castellano), 2002. Madrid: Universidad Complutense de Madrid, 2002. 
  8. Vélez, Pilar. «Manuel Capdevila i Massana: l'orfebre que volia ser pintor». A: Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Vol. XXI (en català). Barcelona: RACBASJ, 2007, p. 177-179. 
  9. Escola de la Llotja. [Consulta: 29-6-2018]
  10. Victòria, Combalia Aula Oberta, 1975.
  11. Josep, Playà «La falta de acuerdo entre el Ayuntamiento y la Generalitat amenaza a la Escola Massana». La Vanguardia, 8-VI-1994.
  12. «Premios Nacionales de Diseño 2000» (en castellà). Idi.mineco.gob.es, 2000. [Consulta: Maig 2016].
  13. «Balanç de mandat 2011-2015». Web. Ajuntament de Barcelona. [Consulta: 26 juliol 2015].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Escola Massana Modifica l'enllaç a Wikidata