Escola Poeta Foix

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'organitzacióEscola Poeta Foix
Edifici Escola Poeta Foix.jpg
Dades
Tipus centre educatiu
Organització i govern
Seu 
Modifica les dades a Wikidata

L'escola Poeta Foix ofereix educació infantil i primària. Està situada al barri del Farró del districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona. L'escola Poeta Foix garanteix una educació pública.[1][2]

Història[modifica]

El 1986, es va inaugurar el centre amb l'estructura actual, una ampliació important de superfície que respectava la torre modernista, on va començar l'escola l'any 1941, com a Grup escolar de nenes i pàrvuls Argentina, una escola pública municipal.[3] El curs 1989-90 l'escola República Argentina es va fusionar, de forma progressiva, amb l'escola Uruguai, situada al c/ Vallirana n.2 i es va anomenar República Argentina-Uruguai.

A partir de la Resolució del 13 d'abril de 1999 (DOCG[4] 9/12/1996) es va anomenar Escola Poeta Foix.

Història de l'edifici[modifica]

Una mica més amunt de la plaça Molina als números 298-304 del carrer de Balmes, dins el recinte de l'Escola “Poeta Foix”, hi destaca un gran casal –una mena de castell- la historia del qual us expliquem.[5][6]

1895: La torre dels marquesos de Julià[modifica]

El matrimoni format per Camilo Julià i Vilasendra, enginyer barceloní, i Josefa Vilar i Juera, filla d'uns americanos que a Cuba havien fet una immensa fortuna(1), l'any 1895 van decidir complementar la seva casa –situada a la zona més burgesa de l'Eixample- amb la construcció d'una senyorial torre d'estiueig a Sant Gervasi.

Aquest casal, edificat seguint l'estil eclèctic-romàntic de finals del XIX, amb l'entrada pel que aleshores era un ampli camí que vorejava la riera de Sant Gervasi (ara el carrer de Balmes), estava envoltat d'una gran finca amb jardins, magnòlies, palmeres, tarongers, llimoners i una espaiosa zona –a tocar del carrer de Sant Guillem- ombrejada per nombrosos i alts plataners.

No sabem, tot i que hem intentat esbrinar-ho, qui va ser l'autor del projecte d'aquesta senyorial vil·la.

El 27 de març de 1901, el papa Lleó XIII, concedí a Camilo Julià i Vilasendra el títol nobiliari de Marquès de Julià, corresponent als anomenats títols pontificis(2); aquest primer marquès morí el 1911. El segon marquès de Julià va ser el seu fill, Camilo Julià i Vilar advocat de Barcelona nascut el 1879 i afusellat al cementiri de Montcada, el 17 de novembre de 1936, en una de les terribles “sacas” que s'efectuaren els primers mesos de la Guerra Civil(3). El tercer marquès fou en Camilo Julià i de Bacardí nascut el 1907, advocat, general auditor de l'Exèrcit de l'Aire i Grande de España, casat amb Mª Dolores Díez de Ribera, setena contesa d'Almodóvar, mort a Madrid el maig de 1999.

L'actual titular i quart marquès és Camilo Javier Julià y Díez de Ribera marqués, també, de Someruelos nascut el 1941.

L'entranyable cronista del Farró i el Putxet l'Elvira Farreras i Valentí ens explica -amb la seva punyent ironia-, en relació amb aquesta gran vil·la, una simpática anècdota: “... la marquesa de Julià pujava moltes tardes a prendre la fresca al jardí d'aquesta torre. Sobretot a l'estiu. Arribava en un cotxe de cavall, amb el seu cotxer i lacai corresponent. Després de passejar una estona per la part del jardí que hi havia al davant de la casa s'asseia en una poltroneta junt amb la seva acompanyant i passaven el rosari. Conten que mentre la marquesa estava fent les seves oracions un fill seu entrava per la porta del darrere de la finca que donava als carrers de Francolí i de La Gleva amb la seva amiga, que sembla que era una marquesa molt maca a qui deien que el seu marit posava banyes, i ella per no ésser menys, li feia també el salt. Pujaven al pis de dalt de la torre i, mentre la mare passava el rosari, ells passaven... l'estona.”(4).

1930: La institució cultural “Pedagogium”[modifica]

Quan el 1929, als 79 anys, morí Josefa Vilar i Juera–que tenia una veritable passió per la seva torre de Sant Gervasi- els Julià decidiren llogar el casal i els jardins –que llavors arribaven fins l'actual carrer Santjoanistes, des dels números 296 al 306 del carrer de Balmes- a un grup 'intel·lectuals progressistes que volien posar en marxa una nova escola i institució cultural. Aquest col·lectiu de catedràtics i professors d'institut i universitaris, mestres i persones vinculades al món de l'educació, el mes d'abril de 1930 tenien ja enllestit el que anomenaren Institución Cultural “Pedagogium” i iniciaren una campanya publicitària -amb fulletons, anuncis i conferències- per tal de donar- la a conèixer. L'objectiu era començar les classes,després de l'estiu, el curs 1930-31.

L'escola acollia pàrvuls, en classes mixtes de nens i nenes, seguint en aquesta etapa escolar els mètodes Montessori i Decroly. A partir de la primera i la segona ensenyança (els sis cursos de batxillerat) s'aplicava el que llavors anomenaven coeducació –les clases es feien amb separació de sexes, però fomentaven, amb total normalitat, un seguit d'activitats mixtes (les sortides d'esbarjo als patis, jocs, esports, excursions a la natura, visites culturals i totes aquelles tasques pedagògiques que poguessin ser comunes per a nois i noies).

El “Pedagogium” funcionava a partir d'un Consell Directiu que periòdicament convocava als pares en assemblea. El primer president d'aquest Consell va ser José Mur Ainsa, que alhora era catedràtic i degà de la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, i el director del centre, el pedagog, periodista i professor de llengua i literatura castellana, Isidoro Enriquez Calleja. L'escola propiciava l'ensenyança activa incorporant a les aules mètodes didàctics com laboratoris, pràctiques i horts d'experimentació, excursions, visites culturals, música, esports, l'ensenyament d'idiomes (a les classes, formalment, es feia servir el castellà –alguns professors eren originaris d'altres llocs d'Espanya- però es tingué especial cura en l'ensenyament en 'altres idiomes, català i llengües estrangeres), mecanografia i taquigrafia com assignatures opcionals. El “Pedagogium” efectuava, així mateix, activitats que avui classificaríem com immerses dins la pedagogia social: concerts musicals a la pròpia escola o per mitjà de les ones de Radio Barcelona; conferències i xerrades –públiques, els dissabtes a la tarda o els diumenges al matí- d'ampliació científica, divulgatives o sobre temes d'actualitat(5) i cursets adreçats a pares i mestres sobre psicopedagogía o mètodes i recursos educatius.

Possiblement aquesta institució-escola –laica, activa,que centrava l'educació en la persona i les seves necessitats i usava l'experiència (personal i contextual) com a recurs per l'aprenentatge- funcionà, amb tota plenitud i normalitat, fins a acabar el curs 1935-36; pocs dies abans de l'esclat de la Guerra Civil. Després, el franquisme, prohibí, perseguí i silencià totes les iniciatives –com les del “Pedagogium”- basades en aquests referents pedagògics.

Els primers anys trenta, especialment després de l'obertura -el 1929- del carrer de Balmes des de la plaça Molina fins a l'Avinguda del Tibidabo, el traçat dels carrers contigus a la finca i el creixement immobiliari que això provocà, generaren un important increment en el valor dels terrenys. Per aquesta raó, els Julià anaren venent algunes parcel·les, en els extrems de la propietat, per tal de que s'hi construïssin blocs de pisos reduint, progressivament, la superfície de lagran finca.

1941: El grupo escolar “República Argentina”[modifica]

El 12 d'octubre de 1941, per al règim el “Dia de la Raza”, l'Ajuntament de Barcelona –al qual els Julià havien llogat la finca- inaugurà oficialment, juntament amb dues escoles més, la “Perú” i la “Uruguay”, el Grupo Escolar “República Argentina”(6).En l'educació, d'aleshores, era obligatòria la separació per sexes. Per això aquesta escola estatal era només de nenes però hi acceptaven, en aules separades, pàrvuls d'ambdós sexes. Per aquesta raó vàrem ser molts els infants del barri, jo entre ells, que hi aprenguérem a fer el primers gargots i les primeres lletres.

Recordo l'escola formada pel gran casal, amb planta baixa i dos pisos –el primer amb una gran balconada, de ferro fos i forja, que feia de porxo a l'entrada – i coronant l'edifici, com si fos un castell, la gran torre mirador i les dues galeries laterals rematades amb prominents pinacles. Entravem pel carrer de Balmes a un gran pati. Crec recordar que hi havia unes palmeres i unes rengleres de tarongers bords que, quan eren carregats de fruit feien molt bonic i ens proveïen -un cop queien les taronges- d'abundant “munició” per als nostres jocs. En aquest pati, cada matí, abans de començar les classes, del 1939 fins aproximadament el 1951 (els “anys blaus” –pel colors de les camises falangistes- però “negres” -per a molts- del primer franquisme) hi formaven, agrupades per aules, les alumnes. La directora, crec recordar que li dèiem “senyoreta” Baró, sortia dalt del gran balcó i hissava la bandera espanyola mentre, pels altaveus, sonava un himne – ara no recordo si era el “nacional” o el “Cara al sol”...-. Les nenes, mestres, personal de l'escola i pares presents feien –o millor dit- havien de fer, al so de la música, la salutació feixista aixecant el braç dret amb la palma de la mà estesa. Potser per això, molts pares, un cop els seus fills havien traspassat el portal del recinte de l'escola, s'acomiadaven marxant tot seguit, sense ni tan sols trepitjar el pati. Els més menuts formàvem davant del parvulari, un edifici annex de planta baixa –potser ocupat originàriament pels masovers o “colonos” de la finca dels marquesos de Julià- situat entre la tanca que donava al carrer de Balmes i la gran torre dels senyors. El meu germà i jo que hi vàrem anar uns anys, com a pàrvuls, -ell a partir del curs 1950-51 i jo del 1952-53- no recordem, francament, haver tingut ja “d'aixecar el braç” al so de l'himne.

Al costat d'aquest pati, al llarg d'una gran tanca que donava al carrer de Sant Guillem, n'hi havia un altre, en un nivell més baix, amb nombrosos i grans plataners que era on, principalment, hi jugaven les nenes grans. El pati de dalt, el feien servir algunes classes i especialment nosaltres els pàrvuls, els “caganers”.

El nom del grup escolar “República Argentina” propicià, aquells anys, nombrosos actes “socials” i propagandístics entre aquest país i Espanya. En el context d'aïllament internacional del règim, va ser vital l'ajuda política i econòmica de molts governs sud-americans i especialment del de la República Argentina presidida per Juan Domingo Perón. Així, el 21 de desembre de 1943, l'escola va rebre a una delegació d'alumnes de l'escola “España” de Buenos Aires i es van intercanviar “salutacions” i “records” d'un costat i l'altre de l'Atlàntic. El 25 de maig del 1960, commemorant els 600 anys de la independència de la República Argentina -la nación hermana segons les cròniques de la premsa de l'època–, se celebrà a l'escola un important acte amb l'assistència d'autoritats locals, el cònsol i membres de la colònia argentina a Barcelona: hi hagué parlaments, lliurament de rams de flors, d'una bandera argentina, recitals poètics a càrrec de les alumnes, “vino español” i refrescos(7).

A primers de 1972, uns fets -del tot esperpèntics- generaren un important trasbals a l'escola. S'efectuaren al centre importants obres: s'eliminaren diverses habitacions de la planta baixa i del primer pis per tal de convertir-ho en grans espais; es reduïren, amb falsos sostres, l'alçada de les sales; es construí, en un dels patis, una pista de basquet i s'hi instal·laren diverses fonts. Tot això -agafeu-vos!!!- sense haver demanat la preceptiva autorització als propietaris de l'edifici i de la finca, ni haver tramitat ni obtingut cap permís d'obres del mateix Ajuntament. Però això no és tot.

Com a conseqüència d'aquestes obres, i el corresponent moviment de runes i materials, el pas de camions per damunt la vorera del carrer de Balmes la va malmetre. Incomprensiblement, millor dit “comprensiblement”, el mateix Ajuntament denuncià els danys produïts a la voravia i pretengué cobrar –torneu a agafar-vos!!- als propietaris de l'edifici (els Julià), el cost de la reparació d'aquests desperfectes.

Via crucis judicial.- La reacció dels amos del casal i solar(8), fins a cert punt lògica i comprensible, va ser ràpida i contundent: presentaren una denúncia judicial contra l'arrendatari –l'Ajuntament- per incompliment del contracte d'arrendament i per haver efectuat obres a la finca sense llicencia ni l'autorització de la propietat. El 28 de març de 1973, el Jutjat de Primera Instància Nº 6 de Barcelona, donà la raó als propietaris –considerant provats els fets enunciats- i donant per rescindit el contracte d'arrendament amb l'Ajuntament. A partir d'aquí, s'inicià tot un seguit de recursos, judicis, noves sentències i pròrrogues que anaren allargant el procés judicial fins al febrer de 1976(9).

A la fi, amb la sentència al seu favor, els hereus Julià veieren l'oportunitat de desempallegar-se de l'escola i recuperar, més que el noble edifici i el jardí, el solar que –pel seu emplaçament en una zona d'alt valor immobiliari- valia una fortuna. Demanaren llicència d'edificació a l'Ajuntament, amb la intenció d'edificar-hi 7 senyorials blocs de pisos (penseu que el solar dóna a dos carrers: Balmes i Sant Guillem).

Aquest no podia negar-la doncs a la revisió del 1974 del Pla Comarcal (del 1953) el solar era qualificat d'edificable. Un fet també sorprenent, doncs es va declarar edificable un solar en el qual, des del 1939 –en què va ser arrendat a l'Ajuntament-, hi venia funcionant una escola pública.

El permís d'edificació es concedí, en ple curs escolar, el 13 de gener de 1976. L'endemà, la directora del centre, Carmen Navarro, comunicà –verbalmentals pares que l'escola no obriria les portes el proper curs 1976-77. Fins aquest moment, tot i la demanda d'informació davant els rumors de tancament, mai els havia dit rés; és més, la direcció de l'escola sempre havia negat, als més recelosos, l'existència de cap amenaça que motivés la clausura del centre(10). S'obrí, a partir d'aquell moment, un nou capítol –de lluita i reivindicació- en aquesta història.

1976: Pares/Mares i veïns en peu de guerra : “Salvem el col·legi nacional República Argentina!”[modifica]

La reacció dels pares de les alumnes no es va fer esperar. Si ningú no hi posava remei 420 nenes, les seves filles, al final de curs -en un barri amb un important dèficit d'escoles públiques- es quedarien sense escola. Les primeres reunions van ser entre els propis pares i la direcció de l'escola, astorats i sense aconseguir cap garantia de continuïtat de les classes.

Quinze dies després, cap a la fi de gener del 1976, una comissió dels pares i l'Associació de Veïns de Sant Gervasi –que s'havia constituït, amb tots els requisits legals feia poc, el 15 de desembre de 1975- es reuniren amb l'alcalde de Barcelona, Joaquim Viola (nomenat nou alcalde el 9 de setembre de 1975), i els Delegats Municipals de Cultura i d'Urbanisme. Els demanaren que intercediren per tal que l'escola es mantingués en el seu actual emplaçament, no es derruís l'edifici i no es construïssin, en el seu lloc, pisos. Amb la mateixa intenció, s'entrevistaren amb la Delegada del Ministeri d'Educació i Ciència, Mª Teresa López del Castillo, que “en un dialogo abierto y sincero del cual se dedujo que el Ministerio haría cuanto esté a su alcance para salvar la escuela y su edificio actual” els deixà una mica més esperançats. Paral·lelament, pares i veïns iniciaren una campanya de sensibilització del problema, per mitjà de cartes als diaris, d'una recollida de signatures –que farien arribar al Ministeri d'Educació- i difonent fulls informatius i adhesius amb el lema: “Salvem el Col·legi Nacional República Argentina!” per tot el barri i la ciutat. Organitzacions i entitats com la Federació d'Associacions de Veïns, “Amics de la Ciutat” i l'Associació de Veïns de Sarrià s'adheriren, solidaritzaren i col·laboraren en la campanya i mobilització(11).

A mitjans de maig de 1976, l'Associació de Veïns de Sant Gervasi, davant la proximitat del final de curs acadèmic (el 23 de juny) i amb el problema encara sense cap solució ni resposta per part de les autoritats, celebrà una assemblea extraordinària per a tractar la qüestió. En la mateixa, un nombrós grup de pares de les alumnes manifestaren la seva perplexitat, preocupació i indignació davant l'imminent tancament de l'escola i la falta –després de quasi 5 mesos des que esclatà el conflicte- de propostes, solucions o alternatives per part de les autoritats competents: del centre, el Ministeri d'Educació, i del solar i edifici, l'Ajuntament. Per unanimitat, s'acordà fixar el següent 31 de maig com a termini màxim per tal de que les negociacions es reactivessin i els responsables municipals donessin una solució per a la continuïtat de l'escola en el seu actual emplaçament.

Tancament, de pares i veïns, a l'escola.- El dimecres 2 de juny de 1976, exhaurit el termini acordat a l'assemblea del mes de maig, un grup de pares es tancà a l'escola, com a mesura de pressió, per tal d'evitarne la clausura. Penjaren pancartes, a l'exterior de l'edifici, que tothom podia veure des del transitat carrer de Balmes, una d'elles deia: “Viola diu no a l'escola; volem l'escola i diem no a Viola”. Enlairaren un globus monumental amb una pancarta de 20 metres amb el lema de la campanya: “Salvem el Col·legi Nacional República Argentina”. Al vespre eren més de 500 les persones que s' hi havien concentrat. Després d'una assemblea on s'acordà seguir plantejant a les autoritats la necessitat de continuïtat -en aquell lloc- de l'escola, uns 150 pares i veïns es quedaren a passar la nit dins del centre. L'endemà, les nenes assistiren normalment a les classes fins que, a les tres de la tarda, es presentà un cotxe patrulla de la Policia Municipal i un vehicle del Cos de Bombers amb ordres expresses del Sr. Viola de retirar les pancartes. Al cap de poc, pares i veïns, ja n'havien penjat unes altres: “Estudiamos en el colegio “República Argentina”, ¿dónde estudiaremos si nos lo quitan?”, “Barcelona plora, 400 nenes sense escola, gràcies Viola”. Al llarg d'aquells deu dies que durà el tancament, el grup anà creixent, uns anaven rellevant als altres i noves pancartes s'afegien o substituïen les existents: “La escuela unida no será movida”, “Queremos salvar la escuela”, “Volem solucions concretes, ara mateix!!”.

Durant el cap de setmana que coincidí amb aquest període s'efectuaren un seguit d'actes lúdics i festius adreçats als alumnes, pares i veïns: partit de basquet, dinar de germanor, cinema còmic, ballada de sardanes, xocolatada, pallassos, concurs de pintura, xerrada de Marta Mata sobre pedagogia,... Les alumnes de 8è, que havien anat recollint diners per al viatge de final de curs, els lliuraren per a contribuir a les despeses de la campanya. S'anaven rebent visites i adhesions de persones –el pintor i veí Antoni Tàpies va lliurarlos una carta de suport (que encara avui es conserva a l'Escola)-, grups politics, sindicals i entitats de tota mena: Associació de Veïns de la Vila de Gràcia, Coordinadora d'Escoles Bressol que hi acudí amb tres cotxes carregats de menjar que provocaren la corresponent alegria entre els pares i veïns tancats-, l'Associació de Veïns del Turó de la Peira, l'Agrupament Escolta Sant Josep de Calassanç-Santa Agnès, l'Associació de Pares d'Alumnes de l'Institut Menéndez i Pelayo, la federació de banca de la USO, l'Associació de pares del Grup Escolar Uruguai, el Col·legi de doctors i llicenciats de Catalunya, el Consell de Forces Polítiques de Catalunya,els Alumnes dels Instituts Montserrat i Menéndez i Pelayo, els Grups de la Parròquia de la Bonanova, l'Esplai Santa Agnès, la Federació Diocesana de Pares de Família, entre molts d'altres(12).

El desenllaç.- El divendres 11 de juny –desè dia del tancament-, al matí, el Governador Civil de Barcelona, Salvador Sánchez-Terán Hernández(13), convocà una reunió, al Govern Civil, de totes les parts implicades en el conflicte: una representació dels pares de les alumnes i de l'Associació de Veïns de Sant Gervasi; la Delegada del Ministeri d'Educació i Ciència, Mª Teresa López del Castillo; la Delegada d'Acció Social de l'Ajuntament, Rosa M. Muñoz i el Delegat Municipal dels Serveis d'Urbanisme, Luís M. Cosculluela –el qui després, el 1982, seria ministre d'Administració Territorial amb el primer govern de la UCD-, amb l'únic objectiu de trobar una solució definitiva al problema de l'escola “República Argentina”.

L'endemà es feia pública una nota del Gabinet de Premsa del Govern Civil anunciant que s'havia acordat la continuïtat del centre mitjançant l'expropiació -per la via d'urgència- d'un solar adequat on es puguin continuar desenvolupant les funcions educatives de l'escola tal com s'havien vingut efectuant fins aquell moment. El que es tractà a la reunió degué satisfer al pares i representants veïnals doncs la mateixa nota deia que ... Los padres y la Asociación de Vecinos de Sant Gervasi han hecho constar su agradecimiento al señor gobernador por la gestión desarrollada en la búsqueda de esta solución.

Quan a primera hora de la tarda, després de la reunió, els pares comissionats tornaren a  l'escola i comunicaren com havia anat la mateixa, l'alegria i les mostres de satisfacció de tots els presents esclataren.

Al finalitzar les classes, quan les nenes van sortir, allò es convertí en una gran festa(14). A les deu de la nit, en una assemblea multitudinària, s'acordà donar per acabat el tancament dins l'escola ratificant-ho amb un “comunicat”(15) d'agraïment a tots aquells que havien participat en la solució del conflicte.

Encara no feia set mesos que havia mort el dictador i l'efervescència social i política de la transició omplia els carrers. Molts politics que procedien del Movimiento, un cop mort Franco, havien descobert que el futur era la democràcia i estaven disposats a jugar-hi.

Els moviments veïnals tenien, també un protagonisme creixent; va ser la Federació d'Associacions de Veïns qui va organitzar bona part de les manifestacions per l'Eixample barceloní del 1 i del 8 de febrero d'aquell mateix any, als crits de Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia; van ser les concentracions de protesta més massives des del 1939 i la policia hi va actuar amb gran duresa. El 2 d'abril, l'Assemblea de Catalunya inicià una campanya pro ajuntaments democràtics i el 14 de maig la Federació d'Associacions de Veïns demanà la dimissió de l'alcalde Viola. Tot això, sens dubte, degué influir en l'actitud d'aquests responsables polítics presents a la trobada amb els pares i veïns. Els fets demostren, com veureu tot seguit, que els reunits l'11 de juny –especialment els qui políticament hi podien fer quelcom-, en aquesta ocasió, van ser fidels i eficaços amb la sensibilitat social i els compromisos adquirits.

Tot i que la redacció de la nota del Govern Civil feia, només, referència a l'expropiació -per tràmit d'urgència- d'un solar adecuado... els pares i veïns pensaven que el solar que, fins aquell moment, ja ocupava l'escola podria ser considerat com destinat a equipaments en la revisió del Pla General Metropolità pendent d'aprovació definitiva, per l'Entitat Municipal Metropolitana que presidia el mateix Governador Civil (recordeu que en el Pla Comarcal encara vigent, del 1974, el solar constava com a edificable). Així es va fer; al nou Pla General Metropolità, que s'aprovà el 14 de juliol de 1976, el solar on hi ha l'escola “República Argentina” ja hi figurava qualificat com a espai d'equipaments.

Per un altre costat, el BOE número 196 del 16 d'agost de 1976, publicà una ORDEN del Ministeri d'Educació i Ciència por la que se dispone que se inicien los trámites de expropiación del inmueble donde está ubicado el Colegio Nacional “República Argentina” de Barcelona que donava una solució definitiva al problema: “… La desaparición del citado Centro docente plantea un grave problema social, al no existir otro Colegio Nacional femenino en la zona y dada la imposibilidad de disponer de terrenos que permitan una acción urgente de construcción. En consecuencia, con el fin de no desatender la escolarización de los 440 alumnos que cursan sus estudios en el referido Centro y ante las dificultades surgidas para la adquisición amistosa del edificio donde se encuentra ubicado, se ha considerado oportuno acudir al procedimiento expropiatorio, teniendo en cuenta el carácter de Servicio público que tiene la enseñanza.” Els propietaris reverien una indemnització d'acord amb la llei. El Grup Escolar “República Argentina”, ara sí, es podia considerar salvat. El curs es reprengué, normalment, el mes d'octubre d'aquell any. El 3 de desembre de 1976, Josep Mª Socias Humbert substituïa a Joaquim Viola –un alcalde molt ancien règim obligat a plegar, pel mateix govern de l'estat, per la seva gestió autoritària i hostil amb els moviments ciutadans-.

Els problemes, però, continuaren.- Disconformes, els propietaris del solar presentaren un recurs contenciós- administratiu contra la resolució del 14 de juliol de 1976, referent a la qualificació del terreny al Pla General Metropolità. El 30 d'octubre de 1979 (tres anys i mig després!!!), l'Audiència Territorial de Barcelona dictà una sentència on, parcialment, donava la raó als propietaris(16) anul·lant la qualificació i instant “a rectificar el que fos menester per tal de donar una nova qualificació”. En compliment de la sentència, l'11 de novembre de 1982, el Consell Metropolità de la Corporació Metropolitana de Barcelona va prendre l'acord de donar conformitat a la proposta de canviar la qualificació donada al solar, passant de “7a” (zona d'equipaments) a “7b” (zona d'equipaments de nova creació). Hi ha qui hi vol veure, en aquesta nova guerra jurídica entre els propietaris i les autoritats, una lluita per tal de millorar l'import de la indemnització -a la que els de Julià hi tenien dret i que consideraven insuficient- i sobre la qual, fins aleshores, no havien arribat a cap acord.

Paral·lelament, primer el Ministeri d'Educació y Ciència i després la Generalitat de Catalunya(17) estaven treballant en un nou projecte per a –respectant l'edifici històric- ampliar el “República Argentina” fins a 600 alumnes (nens i nenes), amb 16 unitats d'EGB i 4 de Preescolar. El juliol de 1978, el Ministeri encarregà estudis geotècnics i topogràfics del terreny a l'empresa EDAFOSA; l'abril de 1980 l'arquitecte Carles Fochs i Álvarez elaborà, també per al Ministeri, el projecte arquitectònic; el 17 d'octubre de 1980, es convocà concurs per a adjudicar les obres i el 23 de març de 1981 –El Ministeri i la Generalitat- assignaren la rehabilitació i noves construccions a l'empresa constructora ECISA, iniciant-se el procés de sol·licitud de la Llicencia Municipal d'Obres Majors.

El tema de la llicència d'obres mereix un breu comentari.

No he pogut o sabut trobar la data en què aquesta es sol·licità a l'Ajuntament, però, el 22 de juliol de 1983 aquest “no concedeix” la llicència “en tanto no se apruebe definitivamente el Plan Especial que determine las condiciones de edificabilidad de la finca según las Normas del Plan General Metropolitano”.

Passaren tres anys de gestions burocràtiques entre l'Ajuntament i la Generalitat(18). El 8 de juliol de 1985, finalment, l'Ajuntament concedí a la Generalitat la Llicència d'Obres atorgada, però, “amb les condicions de què s'aprovés, definitivament, el Pla Especial d'ordenació volumètrica i el tractament de les parets mitgeres veïnes (números 296 i 306 del carrer de Balmes) com si de façanes es tractessin.”

Les obres que ja havien començat uns anys abans s'aturaren, al llarg del temps que durà la construcció de la nova escola, en diversos períodes (de 1983 a 1985), per necessitats d'ampliació del pressupost i, principalment, per la suspensió de pagaments de l'empresa constructora(19). Mentre duraren les obres, com a mesura provisional, les alumnes eren transportades en autocars a una torre del capdamunt del carrer d'Iradier, a Sarrià, on s'hi continuaren fent les classes.

1987: Nou curs i nova escola[modifica]

Un cop més els pares i mares de les alumnes –ara ja constituïts en associació- mogueren cel i terra, davant l'eternització de les obres i els entrebancs de tipus burocràtic i polític.

Acudiren, de nou, a les cartes als diaris, a reclamar l'atenció i solidaritat de les associacions veïnals –entre elles la Comissió de Festes del Farró-, dels responsables politics del districte i, fins i tot, del Síndic de Greuges d'aleshores, en Frederic Rahola(20). Finalment, amb l'inici del curs 1987-88, s'inaugurà la nova escola conservant l'antic nom de “República Argentina”.

Els alumnes, mestres i pares es trobaren –després de tants patiments- amb uns nous i moderns patis, edificis i instal·lacions, una nova escola, però també amb l'antic casal dels Julià rehabilitat. “... Estamos ante un caso particular en el que un cierto “urbanismo” ha agredido, progresivamente, a una obra arquitectónica de indudable interés...” “…Este edificio, testimonio del siglo XIX, añade a su interés formal un valor histórico como recuerdo de lo que fue el antiguo Sant Gervasi…” diu l'arquitecte Carles Fochs, sobre la vella torre, a la memòria del projecte. La intervenció arquitectònica, reutilitzà l'edifici existent i el convertí en el centre de la nova composició, nucli dels serveis generals de l'escola i de comunicació de tot el conjunt. “...

Las nuevas edificaciones se han tratado como volúmenes simples con fachadas ciegas, excepto en las principales que disponen de ventanas verticales siguiendo un ritmo que recuerda algunas soluciones del edificio actual. Las uniones entre los tres volúmenes se proyectan con pasos cerrados por superficies acristaladas coronadas con bóvedas semicilíndricas que establecen una clara referencia formal con los huecos del edificio existente. El bloque de hormigón gris, visto, es el material que se utiliza como cerramiento, división interior i revestimiento de las medianeras de los edificios laterales…”, continua dient Carles Fochs(21).

L'efecte que segurament l'arquitecte buscava amb l'ampliació de l'antic habitatge residencial amb nous cossos, a llevant i ponent, era crear un cert contrast entre l'edifici existent -decorat amb una gran proliferació d'elements ornamentals prefabricats, estucs de color clar i ferro de forja- i les noves construccions i mitjaneres, fetes amb materials simples –blocs de formigó i vidrieres-, colors foscos –predomini del gris- i, evidentment, un estil més funcional i contemporani.

1999: L'escola “Poeta Foix”[modifica]

L'any 1989 es va produir la fusió entre les dues escoles públiques del barri, la “Uruguai” –situada entre els carrers de Guillem Tell,Vallirana i Princep d'Astúries- i la “República Argentina”, fusionant també els dos noms: “República Argentina-Urugai” un nom, que no agradava ni lligava amb la realitat del centre.

Finalment, el 1999, després de considerar diferents noms, des de la mateixa escola, triaren el nom de “Poeta Josep V. Foix”, el poeta, periodista, assagista i pastisser nascut i veí de Sarrià(22).

A l'escola, s'imparteixen classes des d'Educació Infantil 3 anys fins a 6è curs d'Educació Primària (de 3 a 12 anys). Segons el web de l'escola http://blocs.xtec.cat/ ceippoetafoix el projecte educatiu té una línia metodológica que té per centre a l'alumne/a, l'atenció individualitzada, l'orientació personal i el tractament de la diversitat. Treballen, continuen dient, per a formar infants com a ciutadans d'una societat moderna, democràtica i plural. Per molts anys ho puguin continuar fent.

Aquesta ha estat, fins avui, l'evolució d'aquest edifici singular del barri. Una història, amb algun episodi kafkià, que és també un bon exemple del que la suma de voluntats i la lluita solidària és capaç d'aconseguir.

Notes[modifica]

1.- Jaume Aymar : “Francesos, afrancesats, carlins i comerciants: els Sivatte-Vilar de Calonge”, Institut d'Estudis del Baix Empordà,núm. 18, Sant Feliu de Guíxols 1999. Per aquest autor, sabem que Josefa Vilar i Juera (l'Havana 1850-Barcelona 1929) era filla de la guixolenca Dominga Juera i Patxot i del calongí Josep Vilar i Puig, un americano que havia estat director de la “Societat de la Beneficència dels Naturals de Catalunya” a l'Havana. Donya Dominga, un cop vídua, posseí una gran fortuna; residia a la Rambla de Santa Mónica de Barcelona i es convertí en una caritativa i generosa benefactora. Fundà dues escoles religioses – amb el seu corresponent convent i capella-, per als nens i les nenes de Calonge i fou també presidenta de la “Junta de Senyores de les Sales d'Asil de Barcelona” del barri de la Barceloneta. En morir donya Dominga, l'any 1900, va llegar les finques que havia destinat a escoles a un Patronat format pel seu fill Martí Vilar, el seu gendre Camilo Julià i Vilasendra (? –Barcelona 1911) i el canonge Esteve Pibernat de la catedral de Barcelona. Els Julià, per un altre costat, eren una mportant família de comerciants tèxtils de la Barceloneta, molt vinculada amb les activitats portuàries elacionades amb les illes de Cuba i Puerto Rico. Tenien importants propietats i immobles en diferents llocs de la ciutat, però especialment en el nou Eixample, com la “Casa Julià Vilasendra” (1871-1874) al Passeig de Gràcia 80 xamfrà amb Mallorca (on ara hi ha la nova botiga de Louis Vuitton), projecte d'en Rafael Guastavino i d'en Antoni Serra Pujals o la “Casa del Marques de Julià” (1911), al carrer Mallorca 264, de l'arquitecte Enric Sagnier.

2.- Armant de Fluvià al seu blog http://www.armanddefluvia. com/articulos/detalle/127 : Els papes, com a sobirans temporals que són, han concedit sempre títols de noblesa i condecoracions a llurs súbdits i també a estrangers. Des de la Unitat Italiana (1860) i la creació de l'Estat Vaticà, els pontífexs han continuat concedint títols de noblesa. Aquests títols són generalment atorgats amb la denominació del cognom del concessionari o d'un sant o santa de l'Església. Els motius de la concessió són diversos, però generalment són per a premiar serveis benèfics a l'Església. El sistema de successió és generalment per línia primogénita masculina. Si bé a l'Estat Vaticà atorguen noblesa, a Espanya, almenys, si el concessionari no era noble, aquesta noblesa no li és reconeguda.

3.- Miquel Mir : “Diario de un pistolero anarquista”, editorial Destino, Barcelona 2007. L'autor recull en aquest llibre el testimoni d'un patruller de la FAI on detalla –amb faltes d'ortografia incloses- la detenció i posterior execució d'en Camilo Julià i Villar: “Orden del 13 de noviembre de 1936.- Orden de Aurelio Fernández del departamento de patrullas, el parte hera reguistrar y detener a los que vivian en la casa de la calle Mallorca Nº 264, según los datos que nos había dado el propietario era el abogado Camilo Julian Vilar que hera el Marques de Julia de 57 años que había sido presidente del Circulo Ecuestre cuando llegábamos a la casa después de hacer el registro nos llevamos detenidos a Camilo Julia Vilar y su mujer Ana de Bacardi Ribas y a todos los sirvientes de la casa y la orden hera llevarlos detenidos a la casa Salillas que hera el cuartel de la patrulla de control Nº 3 en la calle Bruc, aquí se los quedaron detenidos hasta la noche en que tenian que degar en libertad a la mujer y a los servientes de la casa pero con la condición que no debían bolver a la casa que la aviamos confiscado. Al Marques de Julia lo teníamos que pasar a recojuerlo en este cuartel mañana para llebarlo al cuartel de San Elias / por la noche un viaje de nueve detenidos del cuartel  de San Elias al cementerio Moncada.”

4.- Elvira Farreras i Valentí : “El Putxet: Memòries d'un paradís perdut”. 3ª edició. Edicions La Campana. Barcelona, maig 1994 (pàg. 72 i 73).

5.- Aquests són alguns dels títols de les xerrades o conferències que he pogut localitzar, a l'espai Gacetillas o petits anuncis de La Vanguardia, entre els anys 1930 i el 1935: L'excursionisme i la història natural, La vida dels animals microscòpics, La lluita contra la tuberculosi, El dia i la nit en diferents punts de la Terra, Carles I d'Anglaterra i el seu regnat, La televisió, Anècdotes de la vida d'un catedràtic, Ètica i educació, Mesura de les distàncies, El llibre com a instrument educatiu i didàctic, El cicle del carboni a la natura, El Sol i la Terra, Política sanitària, El dubte geomètric, Un fet històric: la Declaració dels Drets de l'Home i el Ciutadà, La biologia dels mosquits i el paludisme, La combustió, Conceptes fonamentals de les ciències fisicomatemàtiques, La unitat de la matèria, Suggestions a la joventut, L'aigua: un element vital, Excursionisme: art i diversió, Diamants i brillants, Repoblació forestal, Perquè es trenca el vidre quan s'escalfa?, El problema del repartiment de la terra,...

6.- La Vanguardia española: “Inauguración de Grupos escolares bajo la denominación de paises  hispanoamericanos”, 11 d'octubre de 1941 (pàg.4) i “Con motivo del Día de la Raza, que se celebra solemnemente hoy, el Ayuntamiento de Barcelona ha dado el nombre de varios países hispanoamericanos a sendos grupos escolares”, 12 d'octubre de 1941 (fotos de portada).L'escola “Uruguay” –de nens- ocupava, aleshores,una torre del carrer Conde de Salvatierra amb grans patis i camps d'esports, a la part baixa del barri de Galvany i la “Perú” al carrer de Sagunt del barri de la Bordeta.

7.- La Vanguardia española: “Actos conmemorativos del aniversario de la independencia argentina”, 25 de maig de 1960 (pàg. 29)

8.- Els propietaris, en aquelles dates, eren Camilo Julià i Bacardi (3r Marqués de Julià), Mª del Carmen Julià i Bacardi (Duquessa de la Victoria), Isabel Julià i Bacardi i els hereus de Mª de las Mercedes Fuxà.

9.- Martí Anglada : “Trayectoria judicial del “Grupo Escolar República Argentina”. LA Vanguardia española 10 de juny de 1976 (pàg. 35). Per aquest detallat article sabem que, amb la sentència del 18 de març de 1973 en contra, l'Ajuntament presentà recurs a l'Audiència Territorial, la Sala Primera de la qual –el 20 de març de 1974- “por sus propios y acertados fundamentos procede a la confirmación de la sentencia recurrida” i, en consecuencia, desestimà el recurs. De nou, l'Ajuntament, presentà un recurs “de injusticia notoria”, en aquesta ocasió, davant el Tribunal Suprem que, el 22 de febrer de 1975, ratificà.

Referències[modifica]

  1. «Escola Poeta Foix» (en català). [Consulta: 5 novembre 2016].
  2. «Escola Poeta Foix» (en català). [Consulta: 5 novembre 2016].
  3. «Història de l'escola» (en català). Generalitat de Catalunya. [Consulta: 1r novembre 2016].
  4. «DOGC». Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 1r novembre 2016].
  5. «Revista "Coses del Farró"» (en català). [Consulta: 5 novembre 2016].
  6. «Revista "Coses del Farro" nº2» (en català). [Consulta: 5 novembre 2016].

Enllaços externs[modifica]