Església dels Josepets de Gràcia

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'edifici
Església dels Josepets de Gràcia
Josepets façana.jpg
Dades bàsiques
Tipus església
Arquitecte Fra Josep de la Concepció "El Tracista"
Construït Segle XVII
Característiques
Estil Barroc
Ubicació
Municipi Barcelona
Localització Pl. Lesseps, 25 - av. República Argentina, 1C

41° 24′ 24″ N, 2° 08′ 56″ E / 41.406693°N,2.148858°E / 41.406693; 2.148858
Bé cultural d'interès local
Identificador IPAC: 40416
Diòcesi arquebisbat de Barcelona
Modifica dades a Wikidata

L'església de la Mare de Déu de Gràcia i de Sant Josep, coneguda popularment com els Josepets de Gràcia, és l'església de l'antic convent dels carmelites descalços de Santa Maria de Gràcia, situada a la part alta de la moderna plaça de Lesseps del districte de Gràcia, a Barcelona, on és l'edifici més antic. És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Descripció[modifica]

Estàtua de santa Eulàlia, a l'església dels Josepets

L'església de la Mare de Déu de Gràcia i de Sant Josep, coneguda popularment com els Josepets de Gràcia, va ser construïda entre el 1658 i el 1687 i projectada per fra Josep de la Concepció, anomenat el Tracista. Actualment és l'únic edifici conservat de l'antic convent dels carmelites descalços de Santa Maria de Gràcia.[1]

Aquest temple es localitza a la plaça de Lesseps del districte de Gràcia, a la ciutat de Barcelona. La seva disposició actual a sobre d'una mena de basament -conseqüència de la reforma urbanística de la zona- fa d'aquest edifici un dels més emblemàtics i representatius de la zona.[1]

L'església dels Josepets es configura com un temple de nau única, amb volta de canó amb llunetes, nàrtex sota el cor i cúpula al transepte. Entre els contraforts hi ha situades les capelles laterals, intercomunicades entre elles i cobertes amb cúpules dotades de lluerna.[1]

Pel que fa a la façana, la seva composició formal i estilística s'emmarca dins de les directrius estilístiques de l'ordre dels carmelites així com del període històric en què va ser projectada. Aquest frontis principal està obert a la Plaça Lesseps i sobre elevat respecte de la cota de circulació gràcies a un gran basament esglaonat; disposa d'una composició tripartida emmarcada per contraforts i amb frontó triangular central.[1]

Tot i les reformes realitzades a l'edifici, la planta baixa de la façana disposa actualment de cinc portes de dissemblant mida. Les de major alçària es disposen als trams laterals i al tram central, tot quedant aquesta darrera emmarcada per les dues obertures més petites. Es pot observar com les portes laterals que veiem avui dia no es corresponen amb les obertures del projecte arquitectònic original sinó que, aquestes són obra d'una reforma posterior.[1]

Sobre de la portalada central es disposen dos escuts que flanquegen la fornícula central on es disposa una escultura feta en pedra. A la clau de l'arc de la portalada d'entrada al temple se situa un rellotge solar. A sobre de la dita fornícula i delimitada per una cornisa de pedra, s'obre una finestra que com les rosasses medievals, dóna il·luminació a la nau del temple.[1]

Actualment el parament de la façana es troba revestit per una capa d'arrebossat pictòric de color ocre clar que imita carreus be escurats, de tal forma que només es conserva vist la pedra emprada en les obertures, els contraforts i els cornisaments.[1]

Història[modifica]

Construcció[modifica]

Els frares carmelites descalços, coneguts com "els Josepets", es van establir el 17 de gener del 1626 prop del camí que anava de Barcelona a Sant Cugat del Vallès i hi van fundar el convent de Santa Maria de Gràcia, construït gràcies al generós donatiu de Josep Dalmau -conseller de la ciutat de Barcelona i benefactor l'any 1586 del primer monestir de l'Ordre dels Carmelites Descalços a Barcelona-, i de la seva esposa, Lucrècia Balcells, que van passar pel dolor de perdre els seus set fills: foren sebollits en l'església de la fundació. El convent acabaria donant nom a la vila que hi va néixer al voltant;[2] entorn del convent, de fet, inicialment van anar sorgint-hi una sèrie de masies, la més important de les quals era Ca n'Alegre (1688). El nou convent es va fer sota l'advocació de Sant Josep i de Nostra Senyora de Gràcia.[1]

En un principi es va considerar la possibilitat d'habilitar una torre que Josep Dalmau tenia a Sarrià, però davant la complexitat i impediments de l'operació, finalment va adquirir a començaments del 1626 la finca anomenada Torre Guinardó. Aquesta era propietat de Mariagna Mitjà i es localitzava a tocar la riera de Vallcarca però, en el terme municipal de Sant Vicenç de Sarrià, entre el camí Ral i la riera que baixava del Tibidabo.[1]

La construcció d'aquest nou convent fou confiada a fra Josep de la Concepció, conegut per ésser un excel·lent "tracista" i arquitecte de l'orde que havia construït també els temples de Mataró, Vilanova i la Selva del Camp. Les obres començaren el 1628 i el 1630, el convent -que acollia frares novicis- ja estava prou avançat.[1]

Des dels seus inicis s'habilità una petita capella per a ús de la comunitat i el 1658 col·locaren la primera pedra del nou temple, el qual va quedar enllestit l'any 1687.[1]

Tal com recullen algunes fonts, acabada la construcció de l'església dels Josepets, començaren les discrepàncies sobre qui tenia la potestat de fer la seva benedicció. Per una banda hi havia el rector de la parròquia de Sant Gervasi, que argumentant que com el nou temple es trobava en el seu territori volia ser ell el que tutelés la cerimònia de trasllat del Santíssim des de l'antiga capella del convent fins a la nova església. D'altra banda, estava la comunitat carmelitana, que defugia de les exigències del rector, fent valdre els privilegis de l'ordre que el permetia fer la seva consagració.[1]

Davant d'aquesta intransigència emparada fins i tot pel bisbat, els carmelites decidiren fer ús dels seus privilegis i feren la inauguració l'església el 3 d'abril de 1687, tres dies abans de la data assenyalada, sense convidar les autoritats civils ni parroquials. Dues hores després d'aquest acte, arribava al convent un escrit del bisbat prohibint la seva benedicció abans d'hora. Com a resposta, la comunitat va remetre al bisbe una còpia de l'acte notarial de la seva benedicció.[1]

El 1705 hi seria enterrat el príncep Jordi de Darmstadt, virrei de Catalunya del 1698 al 1701 i mort en combat durant la batalla de Montjuïc. No en queda res, ni de la tomba ni del cos, si bé a l'església hi ha una placa que ho commemora. En 1819, també hi fou sebollit, a la cripta, Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà, conegut aristòcrata i escriptor.

Segle XIX[modifica]

El segle XIX va ser un període molt convuls pel monestir, tot patint els estralls de la Guerra del Francès al 1808, moment en què els carmelitans es veieren obligats a abandonar el convent fins al 1814. Com a conseqüència dels intents de supressió durant el trienni lliberal entre 1820 i 1823, els frares es traslladaren a Barcelona. Finalment durant el procés de desamortització de Mendizábal, el monestir fou subhastat el 3 de gener de 1837 i adjudicat a Llorenç Amigó. El convent va ser enderrocat conservant-se únicament l'església.[1]

L'església restà mig abandonada durant molts anys. En el temple només hi celebraven culte esporàdicament alguns vicaris de la parròquia de Santa Maria de Jesús de Gràcia i un grup d'ex-carmelites. Davant l'abandó en què es trobava el temple, el 5 de maig de 1848, la Junta parroquial de Nostra Senyora de Gràcia, i el rector de la mateixa recolzaren i adreçaren el 18 de novembre una petició al Ministre de Gràcia i Justícia, sol·licitant la titularitat de parròquia per la vella església dels Josepets.[1]

Finalment, a partir del 1868 l'església va passar a tenir funcions parroquials i va prendre l'advocació de Sant Josep.[3] El 20 de juliol d'aquest any la reina Isabel II nomenà a Pere Jaume Carreny, com a rector de la nova parròquia de la Verge de Gràcia i Sant Josep.[1]

Els primers passos del nou rector s'encaminaren a arranjar l'edifici monumental, netejant-lo, restaurant-lo i envoltant-se d'un grup de prohoms que l'ajudaren a reconstruir-lo. Pel que fa al culte ben aviat es constituïren diferents confraries a associacions com: la confraria de Sant Isidre o les Filles de Maria Immaculada i de Santa Teresa, entre altres que dinamitzaren la nova parròquia, que a finals del segle XIX estava totalment consolidada.[1]

El 1899, any en què la plaça de l'església prengué el nom de Lesseps, hi arribà el tramvia elèctric.[1]

Segle XX[modifica]

Ja en el segle XX, el 1906, els rectors de Sant Josep de Gràcia i de Sants Gervasi i Pròtasi, i Nostra Senyora de la Bonanova van haver de recórrer al bisbat per marcar els límits d'ambdues parròquies. El 1909, durant la Setmana Tràgica, l'església de Josepets es va salvar de ser incendiada, en suposar els avalotats que aquesta estava defensada. En canvi el juliol del 1936, durant la Guerra Civil, si que fou incendiat, ensorrant-se la cúpula i la nau central. Restablert el culte en un magatzem del carrer Homer el 1939, les obres de recuperació de l'església acabaren el 1961.[1]

L'avinguda de la República Argentina fou urbanitzada el 1910. Els anys setanta, l'obertura del primer cinturó de ronda i la reordenació consegüent de la plaça de Lesseps fragmentaren definitivament el barri i l'entorn urbanístic de l'edifici.[1]

L'any 1998 es va restaurar l'exterior del temple, amb la seva fesomia actual.

Referències[modifica]

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 1,13 1,14 1,15 1,16 1,17 1,18 1,19 «Església dels Josepets de Gràcia». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 13 desembre 2017].
  2. Guia del Patrimoni Monumental i Artístic de Catalunya, vol. 1. Barcelona: Pòrtic, 2000
  3. Els Josepets, Parròquia de la Verge de Gràcia i Sant Josep: 300 anys d'història. Josep Maria Martí i Bonet et al. Barcelona: Arxiu Diocesà, 1987

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Església dels Josepets de Gràcia Modifica l'enllaç a Wikidata