Àugur

Àugur fou un sacerdot especial romà encarregar d'interpretar el vol o les visceres de les aus abans de cada actuació pública.

La paraula derivava d'un antic mot llatí perdut "augo" que vol dir "que diu".

Segons la llegenda Ròmul va establir el col·legi romà d'àugurs. Un àugur posseïa els coneixements necessaris per interpretar els auspicis i fer l'auguri.

El col·legi original el van formar tres patricis un dels quals era el rei, i ja durant la monarquia el nombre va doblar; amb la república es va mantenir dos segles estable però vers el 300 aC va ser elevat a nou (4 patricis i 5 plebeus). Sul·la els va augmentar a 15 i Juli Cèsar a 16, nombre que va romandre sense canvis tot l'imperi. Va existir fins al final del segle IV.

Per ser àugur calia ser persona notable i de mèrit i s'exercia vitalíciament cobrint-se les vacants per cooptació; a partir del 104 aC el càrrec fou electiu pels comicis tribunats, però entre persones prèviament designades; el més vell dels àugurs era el president. La seva insígnia era la tràbea, una vestimenta especifica amb vora de porpra, i el lituus, un pal amb el cap en espiral o caragol (els posteriors bastons de bisbe).

Els auguris es basaven en la tradició escrita. Els Libri Augurales, recollien una sèrie d'indicacions; bàsicament s'estudiava als ocells i les senyals fora del temple i del espai en que l'observació es feia. Al final del dia, a la mitjanit, l'augur es col·locava en un lloc amb la màxima vista possible i feia unes cerimònies traçant unes línees paral·leles de nord a sud i d'est a oest que formaven una figura rectangular i acompanyat d'un oració religiosa; a partir de allí feia les observacions, en un casos per la manera de volar de determinats ocells, d'altres pels seus crits, i d'altres per la seva simple aparició (en aquest cas se suspenia l'auguri fins un altra dia).

Els àugurs eren importants perquè se'ls consultava els afers d'estat, i per celebrar comicis havien de donar el seu informe, i fins i tot podien impedir la construcció d'edificis que els tapés la vista. Si un acte polític de caràcter públic era posat en qüestió el col·legi podia decidir si era vàlid o no, i en el seu cas es procedia a l'anul·lació.

Cap al final de la república havien perdut tota credibilitat, encara que van seguir existint més per costum que per creences.