Vés al contingut

Mas Sau

Infotaula edifici
Infotaula edifici
Mas Sau
Imatge
Dades
TipusMasia Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaSanta Maria d'Oló (Moianès) Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 50′ 43″ N, 2° 02′ 27″ E / 41.8452°N,2.0409°E / 41.8452; 2.0409
Bé integrant del patrimoni cultural català
Id. IPAC17163 Modifica el valor a Wikidata

El Mas Sau o Vilarassau és una masia de Santa Maria d'Oló (Moianès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.[1]

Descripció

[modifica]

Gran masia fortificada formada per un bon nombre d'edificacions, d'entre les quals destaca la central pel seu caire senyorial i per les grans voltes de pedra.[1]

Als baixos, en les antigues quadres, hi ha disset arcs apuntats, distribuïts en quatre sales. Al cantó nord-est, adossada a la casa, hi ha una torre quadrada de quatre pisos; i a tramuntana es conserva una antiga cisterna. La casa està envoltada per un barri.[1]

Aquest mas té un pati interior porxat, obrat majoritàriament amb totxo. A la banda de migdia-ponent hi ha un petit porxat i uns contraforts que donen fermesa a la construcció. L'aparell és regular i força ben disposat en filades. Es creu que antigament havia estat un convent, però és una possibilitat no demostrada.[1]

Història

[modifica]

Correspon a l'antiga vila Ansaldi, documentada des de l'any 957 i lligada a l'església de Sant Vicenç de Vilarassau, que es troba al seu costat. L'estructura originària de la domus o casa forta que és la base de la masia actual, i que inclou un gran nombre d'arcs apuntats, devia seer construïda en època baix-medieval, tot i que algunes fonts apunten als segles xv-xvi.[2] Als segles xvii-xviii, es va ampliar i remodelar, tal com indiquen les diverses inscripcions.[2] Segons un inventari de béns del 1631, el mas tenia una mula, un burro i una burra. A la cuina hi havia les eines per a conrear les vinyes: parpal, aixades, magalles, magall i palafangues. Tenia també un alambí per destil·lar el vi dolent i obtenir aiguardent. Al celler tenia una tina de pedra i una de fusta; 5 bótes grans, 3 de 2,5 cargues, i dues bótes petites; 4 portadores, 2 barrals i 2 cèrcols de bótes grosses. Tenia, a més, una arada, un jou i 4 relles i 4 garbells.[3] També consta que havia tingut un molí d'oli o trull.[2]

El 1608, Jaume Vilarassau va encarregar al pintor Joan Belill un retaule per a l'església de Sant Vicenç, que no s'ha conservat.[4][2] El següent propietari conegut fou Francesc Vilarassau, que devia néixer a mitjans de segle, casat amb Teresa Gumà.[2] El succeïren Valentí Vilarassau i Gumà, casat amb Margarida Portabella, Francesc Vilarassau i Portabella, casat amb Rosa Espaniella, Isidre Vilarassau i Espaniella, casat amb Raimunda Barnils, i Bernardí Vilarassau i Barnils (1790-1847), casat amb Francesca Casamitjana i Torres (1793-1846).[2] Bernardí ja no residia al mas, sinó al carrer del Forn de Moià, i el 1834 era regidor de l'Ajuntament.[2]

L'hereva d'aquest matrimoni fou Anna Vilarassau i Casamitjana (1814-1850), que es casà el 1834 amb Silvestre Soler Errando (1815-1875), procedent d'una família de paraires enriquits.[2] El seu oncle era Fèlix Torres i Amat, bisbe d'Astorga.[2] En aquesta època, la residència habitual de la família era la casa del cal Perxer, a la cantonada del carrer de les Joies de Moià.[2] El matrimoni va tenir cinc fills, i l'hereu fou el notari Joan Soler i Vilarassau (1836-1917), que es casà amb Rita Torrens i Jové (1851-1934), de Sarrià, on es va instal·lar el matrimoni.[2] El seu germà Sebastià Soler i Vilarassau (1839-1888) fou un destacat farmacèutic militar i metge, i exercí a Cuba i Filipines, essent mereixedor de diverses condecoracions.[5][2]

L'hereu de Joan i Rita fou el metge Joan Soler i Torrens, que s'establí al Prat de Llobregat i es casà amb Àngela Feu i Rodes. Era una persona liberal i freqüentava els ambients artístics i bohemis de la Barcelona dels primers decennis del segle xx.[2] Va tenir certes desavinences amb les seves germanes, que tenien el mas en usdefruit; també es diu que hi portava alguns dels seus pacients de tuberculosiperquè es recuperessin.[2] L'hereu fou Joan Soler i Feu, nascut el 1920 i també metge com el seu pare. Es casà amb Mercè Hewitson i Espanyol, d'ascendència anglesa però nascuda a Barcelona.[2] L'usdefruit del mas continuava en mans de les seves tietes i hi residien els masovers.[2]

Cap al 1976, un cop acabat l'usdefruit i quan els darrers masovers, la família Rabat i Roca, van marxar, Joan va començar a restaurar la masia.[2] El seu hereu fou Joan Soler i Hewitson, l'actual propietari, que va continuar les obres i cap al 1980 s'hi instal·là definitivament. Des d'aleshores ell i el seu fill han tirat endavant l'explotació agropecuària.[2]

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 «Mas Sau». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 2,16 2,17 «Vilarassau». Diputació de Barcelona.
  3. Ferrer, 1991, p. 93.
  4. Galobart, 1996, p. 71-81.
  5. Riera i Fonts, 2018, p. 8-13.

Bibliografia

[modifica]
  • Ferrer, Llorenç et al. «poca moderna i contemporània». A: Oló, un poble, una història. Santa Maria d'Oló: Associació Castell d'Oló, 1991. 
  • Galobart Soler, Josep. Els retaules barrocs de les esglésies del terme de Santa Maria d'Oló (1607-1781). Manresa: Centre d'Estudis del Bages, 1996) (Monogràfics, 16). ISBN 978-8487618253. 
  • Riera i Fonts, Carles «Sebastià Soler i Vilarassau, farmacèutic militar i metge». Modilianum [Moià], 59, 2018, pàg. 5-43.

Enllaços externs

[modifica]
  • «Mas Sau o Vilarassau». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.