Familystrip

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaFamilystrip
Fitxa
DireccióLluís Miñarro i Albero Modifica el valor a Wikidata
ProduccióLluís Miñarro i Albero Modifica el valor a Wikidata
GuióLluís Miñarro i Albero Modifica el valor a Wikidata
MúsicaGeorges Moustaki, Jimmy Fontana i Henry Purcell Modifica el valor a Wikidata
FotografiaPablo García Pérez de Lara
Christophe Farnarier
MuntatgeSergio Díes
Valentina Mottura
ProductoraEddie Saeta S.A
Dades i xifres
País d'origenEspanya Modifica el valor a Wikidata
Estrena28 maig 2010 Modifica el valor a Wikidata
Durada75 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalcastellà Modifica el valor a Wikidata
Coloren color i en blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredocumental Modifica el valor a Wikidata

IMDB: tt1512835 Filmaffinity: 343683 Allocine: 179025 Rottentomatoes: m/familystrip_2010 Letterboxd: familystrip Allmovie: v499364 TMDB.org: 98383 Modifica el valor a Wikidata

Familystrip és una pel·lícula documental catalana de caràcter intimista del 2009 dirigida pel productor Lluís Miñarro i Albero. El títol en anglès es va definir a correcuita quan es va prendre la decisió de dur-la a participar al Festival Internacional de Cinema de Karlovy Vary. Semblava fora de lloc usar el títol pensar originalment, Striptease familiar.[1] Està rodada en color i en blanc i negre, i parlada en espanyol.[2]

Sinopsi[modifica]

Amb un pròleg i un epíleg d'insultant bellesa, en què el moviment serè del mar i les fulles d'un bosc es converteixen en abstraccions visuals, es fa d'un doble retrat: el director grava els seus pares mentre els estava pintant un retrat el pintor Francesc Herrero amb la intenció de fer-los un regal familiar. en el seu 65è aniversari de noces. Poc a poc es converteix d'una forma inesperada en la crònica d'una generació que desapareix. Transmeten de forma oral les ressonàncies de l'Espanya marcada pel catolicisme i la guerra civil espanyola, ja que poc a poc ambdós pares van a començar a parlar espontàniament dels temes més inusitats. El rodatge va durar set setmanes i en acabar el quadre el pintor es va suïcidar (Miñarro li dedica la pel·lícula)[3] i els seus pares van morir abans de l'estrena de la pel·lícula.[4][5][6]

« No és una lloa a una família obrera, sinó una mirada d'amor, que és el que he sentit per ells. No hi ha res més. No hi ha cap referent »
— Lluís Miñarro

Nominacions[modifica]

Als Premis Gaudí de 2011 fou nominada al Millor documental.[7]

Referències[modifica]