Vés al contingut

Fusell Martini-Henry

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'armaMartini-Henry
Un Martini-Henry Mark I.
Tipusfusell Modifica el valor a Wikidata
País d'origenRegne Unit Regne Unit
Història de servei
En serveiDes de 1871 Modifica el valor a Wikidata
OperadorsExèrcit britànic
GuerresSegona Guerra Anglo-afganesa
Guerra Anglo-Zulu
Primera Guerra Bóer
Història de producció
DissenyadorRoyal Small Arms Factory (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Quantitat1.000.000 Modifica el valor a Wikidata
VariantsCarabina Martini-Henry
Escopeta penal Greener
Fusell Gahendra
Especificacions
Pes4,82 kg
Longitud1,26 m
Munició. 557/450 Martini-Henry (11,43 x 60 R)
Calibre11,43 mm
Sistema de tretForrellat llevadís
Cadència de tir12 trets/minut
Velocitat de la bala410 m/s
Abast efectiu910 m (eficaç fins a 370 m)

Els Martini-Henry van ser una sèrie de fusells britànics produïts entre 1871 i 1889. Concebuts per reemplaçar als antics Enfield model 1853 i Snider (1866) els Martini-Henry permetien una retrocàrrega més ràpida mitjançant un mecanisme d'acció de palanca amb el qual s'expulsava la beina metàl·lica d'un cartutx disparat just abans de recarregar el següent.

Els quatre models de Martini-Henry van ser el Mark I (de juny de 1871), el Mark II (1875), el Mark III (1879) i el Mark IV (1888). La producció del Mark IV, va ser aturada el 1889 però va romandre en servei a l'exèrcit britànic fins a la Primera Guerra Mundial.

El 1877, a més, aquesta família de fusells va ser eixamplada amb tres variants de carabines: carrabina de guarnició d'artilleria (Garrison Artillery Carbine), carrabina d'artilleria (Artillery Carbine), derivada dels models Mark I, Mark II i Mark III) i versions més petites que servien com a fusells d'entrenament per cadets militars.

Martini-Henry Mark I

[modifica]

Des del 1871 el Martini-Henry Mark II va substituir el Snider com fusell reglamentari de l'Exèrcit de l'Imperi Britànic. És un fusell monotirs de retrocàrrega i forrellat llevadís, amb un mecanisme simple que s'activa baixant una palanca situada darrere del guardamà. Això va baixar el forrellat i permetre inserir el cartutx en la recambra sobre la part superior del forrellat. El cartutx era del tipus Boxer de 0,45 polzades amb una bala de plom endurida de 480 grans (1 gra = 0,058 gram) però sense embolcall metàl·lic, que provocava ferides característiques (petits forats d'entrada amb grans forats de sortida). L'ànima tenia set estries i la bala sortia amb una velocitat inicial de 410 metres per segon. El seu abast màxim era 910 metres, però el seu abast eficaç era la meitat, i era particularment mortífer fins a 320 metres.

Comptava amb diversos defectes. Després de trets seguits, el canó arribava a escalfar-se i s'estrenyia, el que incrementava el ja de per si pronunciat retrocés. L'ungla de l'extractor podia trencar el casquet de bronze estovat del cartutx, i provocar que l'arma es bloquegi, i com el guardamans no envoltava completament el canó sobreescalfat, això podia causar cremades en els dits de la mà esquerra. El problema solia ser solucionat en cosir cuir al voltant del guardamans).

Bibliografia

[modifica]
  • Ian Knight, El ejército británico en Zululandia 1879 (castellà) traducció de British forces in Zululand 1879, Ediciones del Prado, 1994, 64 pàgines, ISBN 9788478384983 (en català: L'exèrcit britànic a Zululand)