Germania (llenguatge)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

La germania és l'argot usat per presos, criminals, etc. El terme germania prové de la paraula catalana germà, la qual té al seu torn etimologia en el llatí germānus, que significa ‘germà gran’. El nom es remunta a certes comunitats valencianes destacades per llur rebel·lió contra la noblesa local en el segle XVI (de manera paral·lela, en aquest mateix segle xvi i en el Lazarillo de Tormes, per exemple, els cecs usaven un argot fosc anomenat jerigonza (galimaties), que Sebastián de Covarrubias emparenta amb la germania), que després esdevingué el nom de llur argot.[1] L'argot parlat pels delinqüents d'altres països rep altres noms; per exemple, el lunfardo a l'Argentina o el coa a Xile.

S'ha de tenir en compte que la germania, originalment, ni ha de ser considerat argot ni prové directament del llatí (encara que sí d'una llengua d'arrel llatina) i la seva trajectòria és molt més àmplia, i acaba per derivar en el caló gitano.

La primera dificultat que existeix en acostar-se a aquest terme és d'esbrinar els límits que presenta amb el caló o la llengua pròpia dels gitanos. La germania és definida com a argot especial dels delinqüents i, encara que abans del segle xviii els dos llenguatges es mantinguessin diferenciats, a partir de llavors es confonen.

Procedència del terme germania[modifica]

No és cap invenció argòtica, perquè és ben conegut l'aixecament de les Germanies a València i Mallorca durant el regnat de Carles I; així, doncs, la paraula és clarament vinculada a la paraula germà de les llengües de la Corona d'Aragó, com el català i l'aragonès. La idea de germanor hi és molt forta; per aquest motiu es digué d'aquesta manera l'associació de rufians, lladres i qualsevol mena de delinqüents en els segles segle xv i segle xvi. Com en el cas de l'argot francès, que de designar la comunitat de malfactors, arriba a ser usar el 1680, per Richelet, com a designació del llenguatge utilitzat per aquests, la germania espanyola va denominar no ja el grup social, sinó també la llengua pròpia d'aquests, un llenguatge «definidor de les seves condicions socials», com diu Rafael Salillas.

Pot fixar-se l'existència d'un argot delinqüent a Espanya anterior al segle xvi. Llegint el Romanç de Perotudo, inclòs en aquells publicats per Juan Hidalgo en el segle XVII, trobem aquests quatre versos: «Habla nueva germanía / Porque no sea descornado / Que la otra era muy vieja / Y la entrevan los villanos»; això prova que aquest argot antic ja era tan difós que no podia complir la seva fi primària, i en aquest cas fonamental, d'ocultació. Rodríguez Marín, en la seva edició crítica del Rinconete i Cortadillo cervantino, opina que cap a l1580 la vella germania dequeia.

En 1612, Rodrigo de Reinosa publica en germania Coloquio entre la Torres-Altas y el rufián Corta-Viento, en dialecto jácaro, de 140 versos:[2]

Vida, pague lo muflido / tu nante de godería / o entruje tu partido / que el borce no haya entendido / el garlo de Germanía / y echa más una charnela / y por la gomarra torna, / que no hallará mi suela / que también te saque muela / allá a boca de sorna..

L'element gitano va provocar més tard la dissolució de la germania. Quan aquest poble arriba a Espanya, entra en contacte amb les comunitats delinqüents que viuen al marge de la societat comuna, els seus llenguatges s'influeixen mútuament i si en la germania dels segles segle xvi i segle xvii els gitanismes són gairebé desconeguts, en l'actual predominen. Encara que no s'hagi format una societat única, gitano-delinqüent, la llengua assenyala aquesta unió, puix que en l'actualitat es pot afirmar que la germania no es coneix amb un tal nom, sinó amb el de caló argòtic. Són exemples de termes usats indistintament: birlesca (junta de lladres), garfiñar (furtar), erdicha (pobresa), etc.

Fonts d'estudi[modifica]

El 1609 es publica a Barcelona, per Sebastián de Cormellas, el conegut Romancero de germanías compilat per Juan Hidalgo, a la fi del qual apareixen els mots recollits per aquest autor amb la finalitat de «ajudar a la justícia». Roman el Vocabulario d'Hidalgo, que va aconseguir en la seva època molta difusió, el més interessant per a l'estudi de les veus germanesques; se'n van fer diverses edicions al llarg del segle xvii. Ja en el segle xviii, concretament el 1737, Mayans i Siscar ho recull en els seus Orígenes de la Lengua Española. Ja abans de l'obra d'Hidalgo Cristóbal de Chaves, procurador sevillà, va publicar la seva Relación de lo que pasa en la cárcel de Sevilla, on apareix la denominació de trena per a "presó" que sobreviu fins als nostres dies en l'argot delinqüent. Però és, sobretot, en la literatura espanyola del Segle d'Or, on trobem abundants termes de germania; Cervantes, Mateo Alemán o Quevedo són una bona raó perquè aquests vocables apareguin en el Diccionari de la RAE malgrat els «pudors» d'alguns filòlegs, com Mac Hali, que opinen haurien d'ometre's absolutament.

Caràcter lingüístic[modifica]

La germania, com qualsevol altre argot, és parasitària de la llengua comuna on creix i es desenvolupa; per això, a la demanda de l'autor de The Zincali / Els zíngars, George Borrow, de si tots els llenguatges rufianescos tenen un origen comú, seria prou difícil de respondre-hi que sí. Però cal assenyalar, no obstant això, que encara que no hi hagi un argot internacional, sí que passen termes de l'un a l'altre; així, la germania espanyola presta a l'argot francès (exemples d'això són: cabèche / caboche, usat ja familiarment amb el significat de "cabut, testarrut"). La germania substituent de l'anterior al segle xvi es va formar, segons Francisco Rodríguez Marín, amb termes castellans usats tropològicament i d'altres antigues perdudes per a la llengua comuna; cita almifora (mula) i criojero (carnisser), registrat en el Diccionari d'argot espanyol de Luis Besses.

Hom es podria demanar si, dins del camp dels argots la germania o l'actual caló argòtic, és més prop dels anomenats argots tècnics o dels argots críptics. Les primeres sorgeixen per necessitat de precisió, d'adequar terme a cosa, bé perquè aquesta és desconeguda per a la llengua comuna, bé perquè el seu aspecte que interessi un determinat grup professional sigui diferent del que veu el parlant corrent. En aquest cas, si la llengua no té sinó un terme, l'argot tècnic es veu en la necessitat de crear altres nous.

L'argot críptic, per contra, no es limita a termes d'ofici, sinó que substitueix els usuals per uns altres que designen la mateixa cosa. Existeixen bons exemples en l'espanyol col·loquial; tenir canguelo (tenir por), és una expressió fosca per a un parlant estranger que no hagi tingut un contacte molt directe amb l'espanyol. A una altra escala, és el mateix fenomen que ocorre amb els argots críptics.

Es pot afirmar que la germania participa de les dues característiques. Com a llengua pròpia d'un grup professional, distingirà operacions que per al parlar comú es designen amb un sol terme. P. ex., el lladre, segons la seva especialitat o manera de robar: alcatifero (roba en botigues de seda); chinador (talla la roba per a robar la bitlletera); percador o picador (roba amb espanyaportes); gomarrero (robagallines). Per a aconseguir la seva fi críptica, la germania usa l'alteració fonètica: lepar (pelar); els estrangerismes: grido (de l'italià grido, crit), alarse (del francès s'en aller, anar-se); però, sobretot a l'ús metafòric:

«Al procurador remedio / al letrado llama amparo / al procurador en contra / llama, con razón, padrastro»

La presó és anomenada madrastra, angustia, trabajo, temor, talego o saco; metàfores tan simples no demanen explicació. Per tant, la germania no sols tempta de ser un instrument de comunicació per als membres d'un cert tipus de societat, sinó que procura que aquest instrument sigui desconegut per a qualsevol parlant no pertanyent a aquesta. De tot això podem afirmar que la germania és un argot cripto-tècnic.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. "Comenzamos nuestro camino, y en muy pocos días me mostró jerigonza, y como me viese de buen ingenio, holgábase mucho", Lazarillo de Tormes, I. Sebastián de Covarrubias Horozco (Tesoro de la lengua castellana o española) la define así: "Un cierto lenguaje particular que usan los ciegos con que se entienden entre sí. Lo mesmo tienen los gitanos, y también forman lengua los rufianes y los ladrones que llaman germanía"
  2. Coloquio entre la Torres-Altas y el rufián Corta-Viento, en dialecto jácaro.

Bibliografia[modifica]

  • M. V. Romero Gualda, Germania (lingüística).
  • B. Barsealy Dávila i Pérez, Apuntes del dialecto “caló” o gitano puro, Madrid 1943.
  • L. Besses, Diccionario de argot español, Barcelona.
  • La vida del pícaro ed. crítica per a. Bonilla San Martín, París 1902.
  • J. Hesse, Romancero de Germanía, Madrid 1967.
  • J. Hidalgo, Romances de Germanía, Madrid 1779.
  • G. Mayans i Siscar, orígenes de la Lengua Española, Madrid 1737.
  • R. Salillas, El delincuente español, Madrid 1896.
  • J. M. Hill, Poesías germanescas, Bloomington 1945.
  • J. M. Hill, oces germanescas, Bloomington 1949.