Gran Desert de Victòria
(en) Great Victoria Desert  | |||||
| |||||
| Tipus | Desert, ecoregió WWF, bioregió i IBRA bioregion (en)  | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Epònim | Reina Victòria del Regne Unit | ||||
| Localització | |||||
| Entitat territorial administrativa | Austràlia Occidental | ||||
| |||||
| Dades i xifres | |||||
| Altitud | 353 m | ||||
| Mida | 700 ( ) km | ||||
| Superfície | 424.400 km² | ||||
| Mesures i indicadors | |||||
| Amplitud tèrmica anual | 18 i 23 °C ⇔ 32 i els 40 °C ºC | ||||
| Mitjana de precipitacions | 200 a 250 mm/any | ||||
El Gran Desert de Victòria és una regió àrida que es troba al sud d'Austràlia.[1] Ernest Giles, l'any 1875, va ser el primer europeu a travessar-lo i l'ecplirador li va donar el nom en honor de la reina Victòria d'Anglaterra. Està entre els estats australians d'Austràlia del Sud i Austràlia Occidental i consta de petites dunes, praderies i llacs salats. S'estén sobre 700 km d'oest a est en una superfície de 424.400 km².[2] És el més gran desert australià.[3]
Donada l'aridesa del territori no hi ha quasi activitat agrícola i és una àrea protegida de l'oest d'Austràlia. És una de les 12 reserves de la biosfera australianes,[4] codi ecoregió AA1305.[5]
Història[modifica]
El 1875, l'explorador britànic nascut a Austràlia Ernest Giles va ser el primer europeu a creuar el desert. El va batejar en honor de l'aleshores reina Victòria del Regne Unit. El 1891, l'expedició de David Lindseys el va travessar de nord a sud. Frank Hann hi va buscar or de 1903 a 1908. Len Beadell va explorar l'àrea els anys 1960.
Ubicació i descripció[modifica]
El Gran Victòria és el desert més gran d'Austràlia,[6] i consta de molts petits turons de sorra, planes d'herbassar, zones amb una superfície molt compacta de còdols (anomenades paviments desèrtics o planes gibber) i llacs salats. Són més de 700 km d'ample (d'oest a est) i cobreix una àrea de 348.750 km² des de la regió d'Eastern Goldfields d'Austràlia Occidental fins a les serralades Gawler al sud d'Austràlia.
L'ecoregió dels arbustos de mulga d'Austràlia occidental es troba a l'oest, el Petit Desert de Sorra al nord-oest, el desert de Gibson i els arbustos xèrics de les serralades centrals al nord, el desert pedregós de Tirari-Sturt a l'est i la Plana de Nullarbor al sud. La pluviometria mitjana anual és baixa i irregular, oscil·lant entre 200 i 250 mm per any. Les tempestes són relativament freqüents al desert de la Gran Victòria, amb una mitjana de 15 a 20 tempestes anuals. Les temperatures diürnes d'estiu oscil·len entre 32 i 40 C°, mentre que a l'hivern, cau entre 18 i 23 C°.
El desert de la Gran Victòria és una ecoregió del Fons Mundial per a la Vida Silvestre i una regionalització biogeogràfica provisional per a Austràlia amb el mateix nom.[7]
El 1875, l'explorador britànic Ernest Giles es va convertir en el primer europeu a creuar el desert. Va posar el nom al desert en honor a la monarca britànica que llavors regnant, la reina Victòria. El 1891, l'expedició de David Lindsey va viatjar per aquesta zona de nord a sud. Frank Hann va estar buscant or en aquesta zona entre 1903 i 1908. Len Beadell va explorar la zona als anys seixanta.
Flora[modifica]
Només les plantes més resistents poden sobreviure en gran part d'aquest entorn. Entre les carenes de sorra, les zones d'estepa boscosa consisteixen en arbustos d’Eucalyptus gongylocarpa, Eucalyptus youngiana i Acacia aneura (mulga) escampats per zones d'herbes resistents d'espinifex, especialment Triodia basedowii.
Fauna[modifica]
La fauna que es va adaptar a aquestes dures condicions incloïa pocs ocells o mamífers grans. No obstant això, el desert sosté molts tipus de llangardaixos, inclòs el vulnerable gran escinc del desert (Egernia kintorei), el taipan de les serralades centrals (descobert el 2007) i una sèrie de petits marsupials, inclòs el ratolí marsupial del desert (Sminthopsis psammophila) en perill d'extinció i el Dasycercus cristicauda. Una manera de sobreviure aquí és enterrar-se a la sorra, com ho fan alguns dels animals del desert, inclòs el talp marsupial del sud (Notoryctes typhlops) i la Cyclorana platycephala. Els ocells inclouen la cara blanca de pit castanyer (Aphelocephala pectoralis) que es troba a l'extrem oriental del desert i el talègol ocel·lat del Parc de Conservació de Mamungari.
Els depredadors del desert inclouen el dingo (ja que el desert es troba al nord de la tanca de Dingo) i dos grans llangardaixos monitors, el Varanus giganteus i el goanna de sorra (Varanus gouldii).
Conservació i amenaces[modifica]
Com que aquesta zona ha tingut un ús molt limitat per a l'agricultura, molts hàbitats romanen pràcticament inalterats. El 31% del desert es troba en àrees protegides,[8] inclòs el Parc de Conservació de Mamungari (antigament conegut com a Parc de Conservació Unnamed) al Sud d'Austràlia, una gran àrea de zones salvatges àrides, que té una importància cultural i és una de les 14 reserves mundials de la Biosfera[9] a Austràlia. L'hàbitat també es conserva a la gran àrea del govern local aborigen d’Anangu Pitjantjatjara Yankunytjatjara a Austràlia Meridional i a la Reserva Natural del Gran Desert de Victòria d'Austràlia Occidental. Les àrees protegides inclouen:[8]
- Àrea Protegida Indígena Antara-Sandy Bore
- Àrea Protegida Indígena Apara-Makiri-Punti
- Reserva Natural Serra de la Poer
- Parc Nacional Gawler Ranges
- Parc de conservació Gawler Ranges
- Reserva Natural del Gran Desert de Victòria
- Àrea Protegida Indígena Kalka-Pipalyatjara
- Parc Nacional del Llac Gairdner
- Parc de Conservació de Mamungari
- Àrea protegida indígena de Mount Willoughby
- Reserva natural de Neale Junction
- Àrea Protegida Indígena Ngaanyatjarra
- Reserva Regional de Nullarbor
- Reserva natural dels llacs Plumridge
- Parc de Conservació Pureba
- Reserva natural de primavera Queen Victoria
- Parc de Conservació de Tallaringa
- Àrea Protegida Indígena Walalkara
- Àrea Protegida Indígena Watarru
- Reserva Regional Yellabinna
- Àrea de protecció del desert de Yellabinna
- Reserva natural del llac Yeo
- Parc de Conservació de Yumbarra
Els assaigs d'armes nuclears realitzats pel Regne Unit a Maralinga i Emu Field als anys 50 i principis dels 60 han deixat zones contaminades amb plutoni 239 i altres materials radioactius.[10]
Clima[modifica]
La precipitació mitjana anual oscil·la entre 200 a 250 mm. Les tempestes hi són freqüents amb una mitjana de 15 a 20 per any. Les temperatures màximes mitjanes de l'estiu es troben entre els 32 i els 40 °C i a l'hivern entre 18 i 23 °C, no hi neva.
Població[modifica]
Escassa i dispersa amb diferents grups aborígens australians entre els quals els Kogara i els Mirning.
Referències[modifica]
- ↑ «Great Victoria Desert | Plants, Animals, & Facts | Britannica» (en anglès). [Consulta: 7 setembre 2022].
- ↑ Australia, c\=AU\;o\=Australia Government\;ou\=Geoscience. «Deserts» (en anglès), 15-05-2014. [Consulta: 7 setembre 2022].
- ↑ Great Victoria Desert – The Largest Desert in Australia. Birgit Bradtke. Consultat el 26 de març de 2013.
- ↑ «Protected Planet | Australia». [Consulta: 7 setembre 2022].
- ↑ «Places | Conserving Priority Places» (en anglès). [Consulta: 7 setembre 2022].
- ↑ «Great Victoria Desert, Australia - The Largest Desert In Australia». [Consulta: 3 setembre 2022].
- ↑ IBRA Version 7 data
- ↑ 8,0 8,1 "Great Victoria Desert".
- ↑ Australia's Biosphere Reserves.
- ↑ «Còpia arxivada». Arxivat de l'original el 2017-01-05. [Consulta: 7 setembre 2022].
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Gran Desert de Victòria |