Dingo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Dingo
Dingo2.jpg
Dingo3.jpg

Black Paw.svg Accediu al Portal:Mamífers

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Ordre: Carnivora
Família: Canidae
Gènere: Canis
Espècie: C. lupus
Subespècie: C. l. dingo
Nom trinomial
Canis lupus dingo
(Meyer, 1793)
Distribució geogràfica.
Distribució geogràfica.
Sinònims
  • Canis dingo (Blumenbach, 1780)[2]
Dingo
Possibles rutes migratòries que van dur el dingo a Austràlia.
Cadells
Primera il·lustració d'un dingo feta pels europeus l'any 1789.
Primer pla d'un dingo

El dingo (Canis lupus dingo o Canis familiaris dingo), subespècie del llop, és un tipus de cànid australià, descendent probablement del llop del sud-est asiàtic (Canis lupus pallipes).[3] Normalment se'l considera un gos salvatge australià, però, ni està restringit a Austràlia, ni s'hi va originar. Els dingos contemporanis es troben per tot el sud-est asiàtic, principalment en petits reductes de selva, i també a Austràlia, sobretot al nord. Tenen trets en comú tant amb els llops com amb els gossos moderns, i es consideren descendents amb més o menys canvis d'un ancestre dels gossos moderns. El nom "dingo" prové de la llengua Eora dels aborígens australians, que eren els habitants originals de l'àrea de Sydney. El gos cantant de Nova Guinea està classificat també com a Canis lupus dingo.

Origen[modifica | modifica el codi]

Els primers cranis de dingo foren trobats a Vietnam i tenen aproximadament 5.500 anys d'antiguitat. Restes de dingos d'entre 5.000 i 2.500 anys d'antiguitat foren trobats en altres parts del sud-est asiàtic i les troballes més recents de dingos a Austràlia daten de 3.500 anys enrere.

L'origen precís del dingo és desconegut, però es troba clarament relacionat amb els llops del sud-oest asiàtic i probablement hagin començat a aparèixer per aquesta àrea al mateix temps que els humans començaven a desenvolupar l'agricultura. El dingo modern sembla ser un parent proper d'una de les primeres races de gossos domesticats. És probable que alguns ossos de gos de 14.000 anys d'antiguitat trobats a Israel i ossos de 9.000 anys d'antiguitat a Amèrica siguin prova de la relació propera que es va desenvolupar entre llops i persones.

El dingo és l'únic animal que ha passat per un període de domesticació en l'antiguitat i ha tornat al seu estat salvatge, cosa que el fa una raresa vivent en termes de la relació de les espècies amb l'home. Es creu que els aborígens australians foren els responsables de la primera domesticació del dingo com a animal de companyia i guàrdia. Avui, més com a curiositat que com a utilitat, se sol domesticar certes criatures de dingos; tanmateix és un animal inquiet quan està en zel o en presència de gossos o d'altres espècies canines. L'encreuament amb gossos domèstics està posant en perill la puresa genètica del dingo.

Descripció[modifica | modifica el codi]

  • Amb entre 10 i 24 kg de pes, els dingos són més petits que la majoria dels llops de l'hemisferi nord i posseeixen cossos atlètics.
  • Tenen una altura d'entre 44 i 63 cm a l'espatlla i una longitud d'entre 86 i 122 cm de cap a cua.
  • El seu color és normalment gingebre, tot i que alguns tenen un to vermellós i d'altres un groc sorra. Tenen la part inferior més clara. La majoria dels dingos tenen marques blanques sobre el pit, potes i la punta de la cua; alguns tenen també el musell fosc.
  • El seu crani és distintiu amb un musell més estret i ullals canins més grossos.

Reproducció[modifica | modifica el codi]

A diferència del gos domèstic no borden, tenen una sola ventrada a l'any i la femella no és receptiva fins que ha criat els seus cadells i es valen per si mateixos.

Alimentació[modifica | modifica el codi]

La dieta del dingo australià es compon en un 60% de mamífers, mentre que el 40% restant és format per ocells i rèptils. A vegades, pot menjar cangurs, ualabis, ovelles i vedells però la major part de la seva dieta es compon d'animals petits, especialment el conill de bosc (Oryctolagus cuniculus) introduït pels europeus.[4][5] El dingo asiàtic viu en estreta associació amb els éssers humans, per la qual cosa gran part de la seva dieta es compon de deixalles domèstiques, incloent-hi l'arròs cuit, les fruites, el pollastre, el peix o la carn de cranc. També han estat observats caçant sargantanes i rates.[6]

Depredadors[modifica | modifica el codi]

Són depredats pels éssers humans (Homo sapiens), els cocodrils (Crocodylus) i altres espècies de cànids (xacals -Canis aureus-, gossos domèstics -Canis lupus familiaris- i dingos d'altres grups). Els cadells poden ésser atacats per les aus rapinyaires (Accipitridae).[7]

Distribució geogràfica[modifica | modifica el codi]

Viu a Austràlia, Cambodja, la Xina, l'Índia, Indonèsia, Laos, Malàisia, Birmània, Papua Nova Guinea, les Filipines, Tailàndia i el Vietnam.[8]

Costums[modifica | modifica el codi]

Tenen un temperament més independent que el dels gossos. Són lleials ràpids i intel·ligents.

Espècie introduïda o autòctona d'Austràlia[modifica | modifica el codi]

Es considera una espècie introduïda, ja que l'humà el portà al continent australià i provocà la desaparició del dimoni de Tasmània d'Austràlia i l'aïllà a l'illa de Tasmània (on el dingo no habita), però es pot considerar autòctona pels milers d'anys que ha viscut a Austràlia i la seva adaptació "harmoniosa" amb l'ecologia d'Austràlia.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Corbett, L.K. (2004). Canis lupus dingo. Llista Vermella d'espècies amenaçades de la UICN, 2007. UICN 2007. Consultat el 17 maig 2008.
  2. Catalogue of Life (anglès)
  3. The Cambridge Encyclopedia of Human Evolution, Cambridge University Press 1992
  4. Straham, R., 1983. The Australian Museum's Complete Book of Australian Mammals. Sydney, Australia: Angus and Robertson Publishers.
  5. Nowak, R., 1999. Walker's Mammals of the World, 6a. edició. Baltimore, MD: The John Hopkins University Press.
  6. Corbett, L., 1995. The Dingo in Australia and Asia. Ithaca, New York: Cornell University Press.
  7. Animal Diversity Web (anglès)
  8. UICN (anglès)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Baillie, J. i Groombridge, B. (eds). 1996. 1996 IUCN Red List of Threatened Animals. A: J. Baillie i B. Groombridge (eds), UICN, Gland, Suïssa.
  • Bino, R., 1996. Notes on behaviour of New Guinea singing dogs (Canis lupus dingo). Science in New Guinea 22: 43–47.
  • Brisbin Jr., I. L., Coppinger, R. P., Feinstein, M. H., Austad, S. N. i Mayer, J. J., 1994. The New Guinea singing dog: taxonomy, captive studies and conservation priorities. Science in New Guinea 20: 27–38.
  • Catling, P. C., Corbett, L. K. i Newsome, A. E., 1992. Reproduction in captive and wild dingoes (Canis familiaris dingo) in temperate and arid environments of Australia. Wildlife Research 19: 195–205.
  • Corbett, L. K., 1985. Morphological comparisons of Australian and Thai dingoes: a reappraisal of dingo status, distribution and ancestry. Proceedings of the Ecological Society of Australia 13: 277–291.
  • Corbett, L. K., 1995. The dingo in Australia and Asia. University of New South Wales Press Ltd, Sydney, Austràlia.
  • Corbett, L. K., 2001. The conservation status of the dingo (Canis lupus dingo) in Australia, with particular reference to New South Wales: threats to pure dingoes and potential solutions. A: C. R. Dickman i D. Lunney (eds), A symposium on the dingo, Royal Zoological Society of New South Wales, Mosman, Nova Gal·les del Sud, Austràlia.
  • Corbett, L. K., 2003. The Australian dingo. A: J. R. Merrick, M. Archer, G. Hickey i M. Lee (eds), Evolution and zoogeography of Australasian vertebrates, pàg. 639–647. Australian Scientific Publishing Pty. Ltd., Sydney, Austràlia.
  • Fleming, P., Corbett, L., Harden, R. i Thomson, P., 2001. Managing the impacts of dingoes and other wild dogs. Bureau of Rural Sciences, Canberra, Austràlia.
  • Jones, E., 1990. Physical characteristics and taxonomic status of wild canids, Canis familiaris, from the eastern highlands of Victoria. Australian Wildlife Research 17: 69–81.
  • Koler-Matznick, J., Brisbin Jr., I. L. i McIntyre, J., 2000. The New Guinea singing dog. A: S. J. Crockford (ed.), Dogs through time: an archaeological perspective, pàg. 239–247. British Archaeological Press, Oxford, la Gran Bretanya.
  • Newsome, A. E., 1971. Wild dog survey in the Mt Guluwe region of New Guinea. TPNG Government. Unpublished report by CSIRO Division of Wildlife Research, Canberra, Austràlia.
  • Newsome, A. E. i Corbett, L. K., 1985. The identity of the dingo III. The incidence of dingoes, dogs and hybrids and their coat colours in remote and settled regions of Australia. Australian Journal of Zoology 33: 363–375.
  • Olsen, S. J. i Olsen, J. W., 1977. The Chinese wolf: ancestor of the new world dogs. Science 197: 533–535.
  • O'Neill, T., 1997. Traveling the Australian Dog Fence. National Geographic, 191(4): 18–38.
  • Riddle, M., 1979. The Wild Dogs in Life and Legend. Nova York: Howell Book House, Inc.
  • Sillero-Zubiri, C., Hoffmann, M. i Macdonald, D. W. (eds). 2004. Canids: Foxes, Wolves, Jackals and Dogs. Status Survey and Conservation Action Plan. IUCN/SSC Canid Specialist Group, IUCN, Gland, Suïssa i Cambridge, la Gran Bretanya.
  • Troughton, E., 1957. A new native dog from the Papuan highlands. Proceedings of the Royal Society of New South Wales 1955–1956: 93–94.
  • Vila, C., Maldonado, J. E., Amorim, I. R., Wayne, R. K., Savolainen, P., Lundeberg, J., Rice, J. E., Honeycutt, J. L. and Crandall, K. A., 1997. Multiple and ancient origins of the domestic dog. Science 276: 1687–1689.
  • Woodall, P. F., Pavlov, P. i Twyford, K. L., 1996. Dingoes in Queensland, Australia: skull dimensions and the identity of wild canids. Wildlife Research 23: 581–587.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dingo
Wikispecies-logo-en.png
Podeu veure l'entrada corresponent d'aquest tàxon, clade o naturalista dins el projecte Wikispecies.