Greuge
Un greuge és una ofensa, un perjudici o un tracte injust causat a una persona, un col·lectiu o una institució.[4] El terme pot emprar-se en un sentit general, referit a qualsevol dany o afront, però també ha adquirit significats específics en determinats contextos jurídics i polítics.
En el dret històric dels territoris de la Corona d'Aragó, i particularment en el dret català, el mot adquirí un sentit tècnic relacionat amb les reclamacions contra abusos de poder o vulneracions de drets. A Catalunya aquestes reclamacions originaren un procediment propi en el marc de la Cort General de Catalunya. Aquest ús específic es tracta a l'article Greuge (dret català).
Sentit general
[modifica]El Diccionari català-valencià-balear recull greuge amb el sentit de dany, perjudici o ofensa causada a algú.[5] En aquest sentit, el terme no implica necessàriament l'existència d'un procediment jurídic ni d'un abús de poder.
Un exemple antic de l'expressió «fer greuge», amb el sentit de causar un perjudici, apareix al Llibre dels fets:
| « | Capítol 564. E tot açò dit, dixem a ell e el pregam que ell que partís d'aquí e que faés establir los castells del Regne de València de vianda, e d'altres coses, e que degués be e enfor- tidament menar la guerra, e senyaladament que gitàs tots los moros del dit Regne de València, per ço com eren tots traïdors e havien-nos-ho donat a conèixer moltes vegades que, nós faent bé a ells, punyaren tots temps de fer a nós greuge, e a nós decebre si poguessen; e açò mateix farien a ell si romanien ... | » |
| — Llibre dels fets | ||
Usos jurídics i polítics
[modifica]Dret català
[modifica]En el dret català històric, un greuge era una reclamació presentada davant la Cort General de Catalunya per denunciar un abús, una actuació il·legal o una vulneració de drets i obtenir-ne reparació. Amb el temps es desenvolupà un procediment específic per examinar aquestes reclamacions, en el qual intervingueren els anomenats provisors de greuges.
Aquesta accepció jurídica específica és també a l'origen de la denominació moderna del Síndic de Greuges de Catalunya, tot i que les seves funcions són diferents de les de les institucions històriques.
Aragó
[modifica]A les Corts d'Aragó també existiren mecanismes per examinar i resoldre els anomenats greuges. Entre els càrrecs vinculats a aquest procediment hi havia els recogedores de greuges i els examinadores de greuges.[6]
Altres contextos històrics
[modifica]El terme greuge també s'utilitza en català per designar reclamacions o queixes contra actuacions del poder polític en altres contextos històrics, sense que això impliqui l'existència d'una institució equivalent a la del dret català.
Entre els antecedents de la Carta Magna anglesa hi havia les reclamacions contra diversos abusos atribuïts al poder reial.[7]
La Declaració d'Independència dels Estats Units d'Amèrica inclou igualment una enumeració de queixes contra l'actuació del govern britànic, sovint descrites com a greuges en la historiografia.[8]
Ús contemporani
[modifica]En l'ús contemporani, greuge conserva principalment el sentit general de perjudici, ofensa o tracte considerat injust. Quan el perjudici té conseqüències reconegudes per l'ordenament jurídic, la persona afectada pot disposar de diferents vies legals de reclamació segons la naturalesa del cas.
L'expressió greuge comparatiu s'utilitza per referir-se a la percepció d'un tracte desigual o desfavorable en comparació amb altres persones o col·lectius en circumstàncies semblants.
Altres significats
[modifica]Agreujar pot significar causar un greuge o empitjorar una situació.[9] Desgreujar significa reparar o compensar un greuge.[10]
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Museu d'Història de Catalunya (sales)
- ↑ La memòria d'un país. Guia del Museu d'Història de Catalunya, Generalitat de Catalunya, 2018, pàgines 38-39
- ↑ «Corts Generals de Catalunya», Parlament de Catalunya. Imatge de l'Arxiu de la Corona d'Aragó.
- ↑ greuge a Optimot
- ↑ DCVB: Greuge.
- ↑ Jerónimo de Blancas y Tomás. Coronaciones de los Serenissimos Reyes de Aragon. por Diego Dormer, 1641, p. 125–.
- ↑ Ralph Turner. Magna Carta. Taylor & Francis, 17 setembre 2016, p. 142–. ISBN 978-1-317-87394-5.
- ↑ Barry Alan Shain. The Declaration of Independence in Historical Context: American State Papers, Petitions, Proclamations, and Letters of the Delegates to the First National Congresses. Yale University Press, 10 juny 2014, p. 487–. ISBN 978-0-300-15874-8.
- ↑ agreujar a Optimot
- ↑ desgreuge a Optimot