Hasta

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

Hasta era el terme llatí que designava una varietat de llança en la Roma clàssica. Inicialment fou l’arma típica dels legionaris romans i donà nom als soldats anomenats hastati. En època de la república els hastati anaven armats amb pilum, però els soldats del tercer rengle, els triarii, conservaren la seva hasta tradicional.

A diferència d’altres armes llargues de git (lancea, pilum, verutum), una hasta es mantenia a la mà dreta del soldat per a ferir de forma directa. En cas de emergència es podia llançar.

Dibuix d’una llança nòrdica semblant a una hasta romana.

Característiques[modifica]

Una hasta era una llança amb asta[1] de freixe[2] d'una llargària de l'ordre de 2-2,5 metres. La punta o ferrussa[3] era de ferro o acer, d'uns 30 centímetres de llarg. Disposava d'un aristol[4] metàl·lic en la part inferior, que permetia clavar-la a terra o usar-la en combat si l'asta es trencava. El pes total variava entre 1,2 i 2 kg.

Hasta i ascona muntera[modifica]

Una hasta era molt semblant a l'ascona muntera que portaven els almogàvers.

Terminologia romana[modifica]

  • Punta o ferrussa (cuspis, spiculum, aichmê, epidoratis)
  • Asta (hastile, doru)
  • Aristol (spiculum, sauroter, sturax)

Variants[modifica]

Flavi Renat Vegeci escrigué sobre algunes varietats de llances.[5]

  • Hasta amentata. Llança amb un amentum per a llançar-la
  • Hasta ansata. Llança amb una baga per a llançar-la.
  • Hasta velitaris. La llança que portaven els velites, guerrers d'infanteria romans (en singular Veles).[6]
  • Hasta pura. Llança sense ferro emprada com a condecoració.[7]
  • Hasta praepilata. Llança amb un botó o una bola a la punta, usada perquè la ferrussa no punxés en els entrenaments.[8]
  • Hasta publica (vegeu subhasta)
  • Hasta centumviralis i hasta decemviralis. Usades com a símbols de jerarquia dels jutges.[9][10](Vegeu Centumvir i Decemvir).[11]

Documents[modifica]

  • 8dC. Ovidi, a Les Metamorfosis parla de les fustes d’un dard excepcional.[12]
  • 1128. “...Allata est hasta fraxinea, ferrum pictavense praetendens...”[13]
  • any 1283. Desclot dóna el preu de les llances, en descriure el Combat de Malta. Una llança amb asta de freixe i amb el ferro fabrit (polit) costava un morabatí d’or. Els triaris romans havien de pagar cadascun el seu equip. És interessant poder estimar, per comparació, el preu d'una hasta.
« Aquesta batalla dura tro a mig jorn; si que la huna part ne l'altra no sabia qual ne havia milloria; tant que les galeres dels Prohençals hagueren despeses les llances e les pedres e la calcina, e meseren mans a gitar los boxos dels morters. E quant los Catalans veren quels boxos e los morters los gitaven, conegueren que totes llurs armes havien despeses; e adonch cridaren: «Arago! Arago! via sus!». E prengueren vigoria, e combateren los molt forment; e gitaven los llances de frexa ab ferres febrits, que cascuna valia hun morabatí d'aur, e escones munteres; e donaven los de tals colps que nols valia guarniment ne cuyraces. Si que la galera de Berthomeu Bovi de Massella, qui era almirall, nol poch soferir; e axi com poch exis de la batalla ab set galeres de les sues, e fogiren fora del port. »
— Capítol CXIII. Crònica de Bernat Desclot
« ...sed hastae cuspide, et ense districto... »
— ...ans amb la punta de la llança i l’espasa a la mà... , Dialogistica linguae latinae exercitatio. Joan Lluís Vives. .


  • 1551."Per hastae cuspidem currere". Expressió comentada per Desiderius Erasmus.[16]
  • 1792. "Per hasta cuspidem currere" (Passar un gran perill).[17][18]

Referències[modifica]

  1. DCVB: Asta.
  2. DCVB: Freixe.
  3. DCVB: Ferrussa.
  4. DCVB: Aristol.
  5. Flavio Vegecio Renato. Epitoma Institutorum REI MILITARIS: Sobre la Institución Militar. Antonio Diego Duarte Sánchez, p. 80–. GGKEY:2H0LPW8SP8E. 
  6. Jane DeRose Evans. A Companion to the Archaeology of the Roman Republic. John Wiley & Sons, 29 març 2013, p. 168–. ISBN 978-1-118-55716-7. 
  7. Valerie A. Maxfield. The Military Decorations of the Roman Army. University of California Press, 1981, p. 85–. ISBN 978-0-520-04499-9. 
  8. Anthony Rich. The Illustrated Companion to the Latin Dictionary and Greek Lexicon: Forming a Glossary of All the Words Representing Visible Objects Connected with the Arts, Manufactures, and Every-day Life of the Greeks and Romans, with Representations of Nearly Two Thousand Objects from the Antique. Longmans, 1849, p. 330–. 
  9. Decimus Iunius Iuvenalis; Aulus Persius Flaccus; Martin Madan A new and literal translation of Juvenal and Persius: with copious explanatory notes, by which these difficult satirists are rendered easy and familiar to the reader : in two volumes. Tegg, 1829, p. 70–. 
  10. Charles Anthon. A Manual of Roman Antiquities. Harper & brothers, 1862, p. 165–. 
  11. Johann Hartmuth Rays. Ex Jure Romano Et Germanico De Usu Hastae Juridico. Lammers, 1739. 
  12. Ovidi. Les metamorfosis (vol. II): Llibres VI-X. Fundació Bernat Metge, p. 2–. ISBN 978-84-7225-963-8. 
  13. Cesare Cantú; Imprenta de Gaspar y Roig (Madrid) Historia universal: Épocas VIII, IX, X y XI. Imprenta de Gaspar y Roig, 1855, p. 853–. 
  14. Juan Luis VIVES. Dialogos de Juan Luis Vives traducidos en lengua castellana por Cristobal Coret y Peris. J.F. Piferrer, 1817, p. 390–. 
  15. Orazio Toscanella. Flores italici, ac latini sermonis. Spineda, 1614, p. 257–. 
  16. Desiderius Erasmus. Adagiorum Chiliades quattuor, 1551, p. 639–. 
  17. Pere Torre. Dictionarium, sev Thesavrvs catalano-latinus verborum ac phrasium. ex officinâ typographicâ Raphaelis Figueró, 1653, p. 488–. 
  18. Jerónimo Martín Caro y Cejudo. Refranes, y modos de hablar castellanos: con los latinos que les corresponden, y la glosa, y explicación de los que tienen necesidad de ella : Con un indice de los adgios latinos, á los quales corresponden los castellanos, que van puestos en el libro por el órden de A. B. C.. en la Imprenta Real, 1792, p. 425–.