Vés al contingut

Identitat de Mingarelli

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

En el camp de les equacions diferencials ordinàries, la identitat de Mingarelli[1] és un teorema que proporciona criteris per a l'oscil·lació i la no-oscil·lació de solucions d'algunes equacions diferencials lineals en el domini real. Estén la identitat de Picone de dues a tres o més equacions diferencials de segon ordre.

La identitat[modifica]

Considerem les solucions del següent sistema (desacoblat) d'equacions diferencials lineals de segon ordre durant l'interval :

on .

Fem que denoti l'operador de diferència cap endavant, és a dir,

L'operador de diferència de segon ordre es troba iterant l'operador de primer ordre com a

,

amb una definició similar per a les iteracions més altes. Deixant de banda la variable independent per conveniència, i suposant que en , hi ha la identitat:[2]

on

  • és la derivada logarítmica,
  • , és el determinant Wronskià,
  • són coeficients binomials.

Quan , aquesta igualtat es redueix a la identitat de Picone.

Aplicacions[modifica]

La identitat anterior condueix ràpidament al següent teorema de comparació per a tres equacions diferencials lineals,[3] que amplia el clàssic teorema de comparació de Sturm-Picone.

Fem que , , siguin funcions contínues de valor real en l'interval i fem que:

siguin tres equacions diferencials lineals homogènies de segon ordre en forma autoadjunta, on

  • per a cada , i per a tot en , i
  • són nombres reals arbitraris.

Suposem que per a tot en tenim,

,
,
.

Llavors, si en i , llavors qualsevol solució té almenys un zero en .

Referències[modifica]

  1. La locució va ser encunyada per Philip Hartman, segons Clark D.N., G. Pecelli, and R. Sacksteder (1981)
  2. Mingarelli, 1979, p. 223.
  3. Mingarelli, 1979, p. Teorema 2.

Bibliografia[modifica]

  • Clark, D.N.; Pecelli, G.; Sacksteder, R. Contributions to Analysis and Geometry (en anglès). Baltimore, USA: Johns Hopkins University Press, 1981, p. ix+357. ISBN 0-80182-779-5. 
  • Mingarelli, Angelo B. «Some extensions of the Sturm–Picone theorem» (en anglès). Comptes Rendus Mathématique. The Royal Society of Canada [Toronto, Ontario, Canada], 1(4), 1979, pàg. 223–226.