Immigració

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Immigrants)
Salta a la navegació Salta a la cerca
Taxa neta de migració al 2011: positiva (blau), negativa (taronja), estable (verd), sense dades (gris).

La immigració és l'entrada a un país o regió per part de persones que van néixer o són procedents d'un altre Estat o regió.[1] Representa una de les dues opcions o alternatives del terme migració, que és aplicat als moviments de persones d'un lloc a altres i aquests desplaçaments comporten un canvi de residència ja sigui temporal o definitiu. Les dues opcions dels moviments migratoris són: emigració, que és la sortida de persones d'un país, regió o lloc determinats per dirigir-se a altres diferents i immigració, que és l'entrada a un país, regió o lloc determinats procedents d'altres parts, de forma que una emigració comporta una posterior immigració al país o lloc d'arribada.

Així doncs, resulta vàlid estudiar la immigració des del punt de vista del país d'acollida o més bé d'entrada, puix que la situació és molt diferent i fins i tot a vegades oposada a la del país o lloc d'emigració. Un dels problemes que planteja la immigració és la quasi sempre inevitable diferenciació cultural, econòmica i social existent entre les poblacions immigrades i les del país de recepció, i fins i tot entre els mateixos immigrants quan procedeixen de països de diferents continents.

Països amb més immigració[modifica]

El país amb més immigrants és els Estats Units, que concentra un 20% dels residents estrangers del món, atrets per les oportunitats de treball i pel prestigi de la universitat i empreses d'alta qualificació. Segueixen Rússia i Alemanya, amb més de 10 milions d'immigrants al seu territori. Espanya ocupa el desè lloc de la classificació, amb arribades creixents per la seva situació geogràfica a prop d'Àfrica i la proximitat cultural amb Amèrica Llatina. Els països amb més percentatge de població estrangera són el Vaticà i Andorra.

Els punts del planeta amb més pressió de la immigració il·legal són: la frontera entre Mèxic i els Estats Units, Espanya i el nord d'Àfrica; els Balcans i Malàsia.

El Mar Mediterrani és un dels llocs de pas per a moltes persones que marxen dels seus països i volen entrar a la Unió Europea. La majoria d’aquestes persones, demandants de dret d’asil o immigrants, provenen de diferents països d’Àfrica (Nigèria, Somàlia, Líbia, Sudan, Gàmbia, Mali,...) i del Pròxim Orient (Síria, Afganistan, Iraq, Pakistan, Palestina,...). Des de l’any 2000, 30.000 persones han perdut la vida al mar.[cal citació] En els darrers anys, la Guerra Civil de Síria i la situació que es viu a Líbia, han incrementat el flux de persones que creuen el Mar Mediterrani. Així, l’any 2015, 3.770 persones hi van perdre la vida intentant arribar a terres segures. Durant els mesos gener i febrer de l’any 2017, s’han comptabilitzat 13.924 arribades a Europa a través del Mar Mediterrani; mentrestant, 366 hi han mort.[cal citació]

Política d'immigració de la Unió Europea[modifica]

La lliure circulació de persones, la immigració i l’asil són els aspectes fonamentals del procediment legislatiu a la Unió Europea. La llibertat de circulació és un dret essencial que assisteix als ciutadans de la Unió Europea en virtut als Tractats Consecutius.

Segons els articles 79 i 80 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE). Respecte a la Migració Legal, la Unió Europea estableix, per ella mateixa, les seves condicions per a la entrada i sortida de persones de països tercers a qualsevol Estat membre. Els Estats de la Unió Europea poden establir els percentatges d’admissió de nacionals de països tercers que desitgin buscar feina dins del territori. La Unió Europea té el dret de donar suport a noves mesures per a la integració favorable per part dels Estats membres als nacionals dels països tercers.

La immigració irregular és una de les grans preocupacions de la Unió Europea. Un immigrant irregular és la persona que arriba a la UE sense cap mena de permís o visat. En aquests casos, la UE té com a obligació preveure i reduir aquest tipus d’immigració, mitjançant una política de retorn, respectant però, els drets fonamentals de les persones i de la lliure circulació.

La UE té com a objectiu marcar l’equilibri per abordar l’equilibri entre la immigració legal i la ilegal, aportar i garantir el tracte per igual de les persones provinents de països tercers als Estas membres pels fluxos migratoris i penalitzar qualsevol acte denigrant o racista, així com fomentar les relacions entre Estats membres i països tercers.

D’acord al Tractat de Lisboa, les polítiques de immigració seran regides pel principi de solidaritat i la repartició equitativa de responsabilitat per parts del Estats membres, també en aspectes econòmics.

Immigració a Espanya[modifica]

Article principal: Immigració a Espanya

Des de 1998 el nombre d'immigrants empadronats a Espanya no va parar de créixer fins al 2013.[2]

L'article tercer de la Llei 16/2003 de Cohesió permetia que immigrants tenien l'accés garantit a la sanitat finançada públicament fins a la reforma feta amb el Reial Decret Llei 16/2012 que exclogué als immigrants empadronats i sense permís de residència (immigrants en situació irregular).[3]

El 2015 les Corts valencianes aprovaren un decret que permetia l'accés universal a l'assistència sanitària. Arribà a tindre 20.000 usuaris immigrants baix aquesta norma. El Tribunal Constitucional d'Espanya el declarà inconstitucional, anul·lant-lo a finals del 2017.[4] A Catalunya va ocórrer un cas similar amb una llei aprovada el 2017 que fou suspesa pel Tribunal Constitucional el 2018.[5]

L'ajuntament de València no podia admetre a tràmit les sol·licituds d'ajudes per a pagar el servei de guarderies per als fills dels immigrants sense papers el 2017. La regidora d'educació explicava la causa per la Llei de Subvencions d'Espanya.[6]

Història de la immigració als Països Catalans[modifica]

Els buits demogràfics generats als Països Catalans per les epidèmies del s. XIV no foren omplerts del tot fins al s. XVI, en part per migracions internes, en part per l’entrada d’occitans, sobretot gascons, iniciada al s. XV durant la qüestió remença i que assolí el punt màxim a la segona meitat del XVI. Després de la pau dels Pirineus (1659) s’inicià un canvi: si fins aleshores gascons, llenguadocians i alvernesos representaven un 10-15% de la població de les ciutats litorals i prelitorals de la Catalunya Vella i fins d’algunes de la Nova (Lleida), des d’aleshores els occitans preferiren el Rosselló, mentre que immigrants aragonesos repoblaren terres deixades pels moriscs al País Valencià i per catalans a la regió de Lleida.

Durant una bona part del s. XVIII, i com a conseqüència de la derrota de la guerra de Successió, el país esdevingué terra d’emigració. La immigració es reduí a comarques concretes: murcians al Baix Segura; gent de la Manxa a l’Alt Vinalopó i a la Vall de Cofrents; aragonesos a les regions de Sogorb, València i terres veïnes; estrangers (occitans en primer lloc), a la Catalunya Vella a la fi del segle. Durant el s. XIX la immigració aragonesa s’endinsà de Lleida i València cap a Manresa i Barcelona. Al decenni 1877-87 hi arribaren els primers murcians, i només el Barcelonès registrà una immigració de 3.000-4.000 persones de llengua castellana l’any. El primer vicenni del s. XX clou aquest període de signe positiu, bé que encara moderat. La principal regió receptora (la segona és la regió litoral de València) s’escampà del Barcelonès i el Vallès Occidental a tota la regió de Barcelona i l’eix del Llobregat, amb les comarques discontínues del Segrià i el Baix Ebre i el Montsià, amb uns 256.000 immigrants nets (a més d’aragonesos i murcians, occitans, francesos, alemanys i italians, afluència deguda a la guerra europea). En 1920-70 els Països Catalans reberen l’allau immigratòria més grossa de la seva existència, estimable en uns dos milions de persones. El primer decenni, els dels anys vint, un cicle econòmic expansiu en la indústria i els transports coincidí amb crisis agràries i mineres a les regions mediterrànies de llengua castellana, fet que provocà la primera immigració a gran escala (322.000 persones només al Principat). El quinquenni 1931-35 coincidí amb una crisi econòmica general que revalorà el camp i retornà emigrants d’Amèrica (sobretot al País Valencià).

En 1936-40 les dures pèrdues de població ocasionades per la Guerra Civil foren compensades —llevat del Principat, que saldà amb dèficit— per l’entrada de vençuts, durant la guerra, o de vencedors, després. La immigració arrencà de nou a partir de la fi dels anys quaranta i es refermà tant, que assolí, els anys 1963 i 1964, xifres superiors a les 100.000 persones, accelerada a partir del 1975, de tal manera que l’any 1983 els Països Catalans (sense les comarques administrativament franceses i aragoneses) reberen 26.348 immigrants, dels quals 23.128 eren de l’Estat espanyol. Des d’aleshores s’ha produït una certa inflexió. Les preferències immigratòries permeten de dibuixar una àrees de recepció: la regió de Perpinyà acull nord-africans, espanyols de llengua castellana i occitans; les del triangle Penedès-Andorra-Empordà, andalusos, extremenys, castellans i aragonesos; les de Lleida, Tarragona i Castelló, andalusos, aragonesos, extremenys i castellans; les de València i Xàtiva, castellans, andalusos, murcians i extremenys; les d’Alacant, Mallorca i Eivissa, andalusos, murcians, castellans i extremenys. O sia, després d’una majoria indiscutida d’andalusos i de gent de la Meseta, els immigrants més nombrosos són murcians a migjorn i aragonesos a la resta. Aquesta presència tan important dels immigrants ha desvetllat l’interès col·lectiu per aquest tema; les obres més representatives són les de J.M. Vandellòs (1935), de F. Candel (1964, 1973 i 1985) i de J. Pujol (1976).

Tot i que la Generalitat de Catalunya no té competències vinculades al títol d’immigració en sentit estricte, en el fenomen migratori sí que convergeixen tot un seguit d’àmbits sectorials de competència autonòmica (entre d’altres, ensenyament, sanitat, habitatge, llengua, assistència social, com també la coordinació de les competències locals en aquests àmbits) que han permès desenvolupar diversos aspectes normatius que afecten les persones immigrades. Fruit d’aquesta circumstància, és la Llei 10 ⁄ 2010, de 7 de maig, d’immigració de Catalunya, que regula aspectes de la gestió immigratòria i, en particular, els serveis de primera acollida i acollida especialitzada.[7]

Referències[modifica]

  1. «immigració». GDLC. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 29 abril 2018].
  2. «Baja el número de extranjeros empadronados en España por primera vez en quince años». ABC, 17-01-2013 [Consulta: 14 octubre 2017].
  3. López-Fernández, Luis Andrés et al. «¿Está en peligro la cobertura universal en nuestro Sistema Nacional de Salud?». Gaceta Sanitaria, 26, 4, juliol 2012, pàg. 298–300. DOI: 10.1016/j.gaceta.2012.06.001.
  4. «El Tribunal Constitucional anul·la el decret del Consell que garantia l'atenció sanitària universal». Diari La Veu, 19-12-2017 [Consulta: 29 abril 2018].
  5. «El TC suspèn la llei catalana que garanteix l'accés sanitari universal». Nació Digital, 28-04-2018 [Consulta: 29 abril 2018].
  6. «El ayuntamiento deja fuera de las ayudas de guardería a los inmigrantes sin papeles». Levante-EMV, 07-12-2017 [Consulta: 7 desembre 2017].
  7. «immigració | enciclopèdia.cat». [Consulta: 3 desembre 2019].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Immigració Modifica l'enllaç a Wikidata

Vegeu també[modifica]