Jean-Frédéric Schall
.jpg) (1822, Bibliothèque nationale et universitaire (Strasbourg) (en)  )  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 14 març 1752 Estrasburg (França) |
| Mort | 24 març 1825 (73 anys) antic 10è districte de París (França) |
| Dades personals | |
| Formació | École royale des élèves protégés (en) |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Estrasburg |
| Ocupació | pintor |
| Activitat | 1767 – 1825 |
| Gènere | Pintura de gènere, nu, retrat pictòric i pintura d'història |
| Moviment | Rococó |
| Professors | Nicolas-Bernard Lépicié, Francesco Casanova i Nicolas-René Jollain |
| Influències | |
| Mecenes | Jean-Henri Eberts Jean-Baptiste, the younger Lemoyne Johan Georg Wille Nicolas Guy Brenet Georg Friedrich Meyer Sébastien Érard |
| Obra | |
Obres destacables
| |
Jean-Frédéric Schall (Estrasburg, 14 de març de 1752 - antic 10è districte de París, 24 de març de 1825), també Frédéric-Jean, Challe o Chall va ser un pintor francès especialitzat en escenes de gènere i retrats.
Biografia[modifica]
Va néixer a Estrasburg. El 1772, després de rebre la seva formació inicial a l'École publique de dessin d'Estrasburg, va marxar a París. Allà, va poder inscriure's a l’Acadèmia Reial de Pintura i Escultura sota el patrocini de Nicolas Guy Brenet, i va entrar als estudis de Francesco Casanova; va acabar els seus estudis el 1777. Va tenir diversos mecenes, entre ells Jean-Henri Eberts, Jean-Georges Wille i Jean-Baptiste Lemoyne. A més de Casanova, va estudiar amb Nicolas-René Jollain (1775) i Nicolas-Bernard Lépicié (1776 i 1779).[1]
El 1776, va produir les seves primeres obres importants, a l’estil galant de Fragonard i Debucourt. El 1778, van ser produïts com a gravats en color per Louis-Marin Bonnet. Ràpidament es va convertir en un pintor favorit de l'alta societat del seu temps. Moltes de les seves obres són fêtes galantes amb actors, ballarins i homes poderosos amb les seves amants, dedicats a activitats frívoles.[1]
Va entrar al servei de Christian IV, comte palatí de Zweibrücken, i va crear obres per al seu Museu secret. Molts eren de naturalesa arriscada o lasciva. Alguns van ser convertits en gravats per Gabriel Marchand (c. 1755-18?). Entre els seus posteriors mecenes d'Estrasburg hi havia el fabricant de pianos, Sébastien Érard. Malgrat la varietat de les seves obres i el seu enfocament, es va descriure a si mateix com un pintor d'història. Les seves obres també han estat comparades amb les de Watteau.[1]
de Paul Delaroche (1822)
El 1787 es va casar amb Marie-Catherine Naudé. Durant el Directori, a causa de la seva associació amb l’Antic Règim, ell, la seva dona i els seus fills vivien a l'escala d'una capella del Louvre. Més tard van viure al falansteri de les ruïnes de l’Abadia de Saint-Germain-des-Prés.
Un cop la Revolució Francesa va prendre una forma més assentada, va sorgir per continuar pintant, però va haver de dedicar-se a temes més austers i patriòtics. Aquests inclouen nens que besen els peus de Libertat i les accions heroiques de Guillem Tell.[2] La Revolució, però, no va canviar els gustos de la gent, així que va tornar als seus temes anteriors tan aviat com va poder. Aquesta vegada, va utilitzar la mitologia com a pretext per pintar dones nues en escenes bucòliques.[3]
Schall va tenir grans projeccions als salons de París de 1793, 1798 i 1806. Va morir a París el 24 de març de 1825.
Moltes de les seves obres estaven sense signar i, durant el segle xix, van ser atribuïdes de manera diversa a Fragonard, Antoine-François Callet i Jean-Baptiste Huet. Alguns dels seus primers treballs van ser signats Challe, possiblement per aprofitar la popularitat de Charles-Michel-Ange Challe. Finalment, aquests problemes es van resoldre i ara es creu que la majoria de les seves obres han estat degudament atribuïdes.[1]
Pintures seleccionades[modifica]
-
L'heroisme deGuillem Tell -
La por de la mare -
Els entremaliats -
Tocador matinal -
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Emmanuel Bénézit, Dictionnaire critique et documentaire des peintres, sculpteurs, dessinateurs et graveurs de tous les temps et de tous les pays, R. Roger et F. Chernoviz, 1919, Vol.3
- ↑ Société d’études et de publications économiques, Connaissance des arts, 1954, Vol.23-34.
- ↑ Petits Théâtres de l’intime: La Peinture de genre française entre Révolution et Restauration. Online, Toulouse, Musée des Augustins.
Bibliografia[modifica]
- André Girodie, Jean Frédéric Schall (Estrasburg 1752 París 1825): Un peintre de fêtes galantes, A. & F. Kahn, 1927
- Théodore Rieger, Jean Frédéric Schall, Nouveau Dictionnaire de biographie alsacienne, Vol.33, 1999,ISBN 978-2-85759-032-3