José María Huet y Allier
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 4 febrer 1804  Sanlúcar de Barrameda (Província de Cadis) |
| Mort | 17 maig 1868 (64 anys) Madrid |
_Pillars_of_Hercules_Variant.svg&lang=ca){kind=small} Diputat al Congrés dels Diputats | |
| 13 de desembre de 1838 – 1 de juny de 1839 | |
| Circumscripció | província de Cadis |
| 10 de març de 1840 – 11 d'octubre de 1840 | |
| Circumscripció | província de Huelva |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Madrid |
| Ocupació | Advocat |
| Partit | Partit Moderat |
| Membre de | |
Premis | |
José María Huet y Allier (Sanlúcar de Barrameda, 4 de febrer de 1804 - Madrid, 17 de maig de 1868) fou un polític espanyol, diputat a Corts i membre de la Reial Acadèmia de la Història.
Biografia[modifica]
Era fill d'un brigada del Cos d'Enginyers, estudià lògica i metafísica al Reial Seminari de San Bartolomé de Cadis, i en 1823 es graduà en lleis a la Universitat de Sevilla. El 1824 començà a treballar com a advocat a la Reial Audiència de Sevilla i com a Censor de Teatre, assessor del Govern Militar de Sanlúcar, ajudant militar de marina del districte de Chipiona i auditor de guerra en 1833. El 1834 fou nomenat Fiscal de Guerra de l'Audiència de Sevilla i en 1835 ministre de l'Audiència, però en 1836 fou destituït en negar-se a reconèixer la Junta Revolucionària i en gener de 1837 fou destinat a Oviedo. Tanmateix, de maig de 1837 a abril 1838 treballà a l'Audiència de Barcelona. Fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de l'Ateneo de Madrid. En 1838 fou traslladat a l'Audiència de Granada i fou elegit diputat al Congrés dels Diputats per la província de Cadis, com en 1840 ho fou per Huelva.[1]
En setembre de 1839 fou destinat a l'Audiència de Madrid i en 1840 va marxar a València per donar suport la regent Maria Cristina de Borbó i oposar-se als progressistes, raó per la qual fou destituït. De 1843 a 1851 fou fiscal del Tribunal Suprem de Guerra i Marina i l'abril de 1845 fou nomenat gentilhome de cambra amb exercici per Isabel II d'Espanya. En 1844 fou escollit senador per Canàries i en 1845 fou nomenat senador vitalici.[2]
En gener de 1851 fou nomenat fiscal del Tribunal Suprem d'Espanya, càrrec que ocupà fins a agost de 1854, quan es va jubilar. El 1857 va rebre l'Orde de Carles III, el 1866 ingressà a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando i en 1867 a la Reial Acadèmia de la Història.[3]
Referències[modifica]
- ↑ Fitxa del Congrés dels Diputats
- ↑ Fitxa del Senat
- ↑ Diego Caro Cancela (dir). Diccionario biográfico de parlamentarios de Andalucía, 1810-1869: H-Z. Centro de Estudios Andaluces, 2010, p. 39-43.
| Premis i fites | ||
|---|---|---|
| Precedit per: Serafín Estébanez Calderón |
 Medalla 12 1867 - 1868 |
Succeït per: Juan Facundo Riaño y Montero |