Josep Mèlich i García

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaJosep Mèlich i García
Retrat bo Pineda.JPG
Dades biogràfiques
Naixement 14 de gener de 1946 (71 anys)
Activitat professional
Ocupació Poeta, escriptor i actor
Modifica dades a Wikidata
L'Argentera ..quan anàvem amb avarques. de J. Mèlich Editat per Cossetània. 2003

Josep Mèlich (n. el 1946 a L'Argentera) és un escriptor català.

Biografia

Josep Mèlich i García va néixer el 14 de gener del 1946 a l'Argentera (Baix Camp). Va estudiar enginyeria tècnica, Belles Arts i Humanitats. Va exercir d'empresari Flequer (Forn Bolet). Escriu prosa, poesia i obres teatrals. Col·labora a la premsa i a la ràdio. Ha fet teatre professional (La Invenció), cinema i televisió. És director de teatre. Imparteix tallers d'interpretació. Va estudiar amb Joan Gibert, Mercè Mariné, Enric Nolla, Josep P. Peirò, Boris Patxenko, John Strasbek. Tallers de la Sala Becket. També ha exposat Pintura i Dibuix en diverses ocasions. Actualment viu a Calafell (Baix Penedès).

Llibres[modifica | modifica el codi]

Teatre

  • Talió de fons, teatre, SetzeVents Editorial, Urús 2009, ISBN 978-8492555192
  • L'anella negra, drama
  • La dansa de l'escorpí (Adaptació)
  • L'Auditor, comédia (Adaptació)
  • RIP, comèdia (Adaptació)
  • Per molts anys Drama (Adaptació)
  • Peces curtes i guions, etc.

Prosa i poesia

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Un llibre peculiar: L'Argentera... quan anàvem amb avarques.[modifica | modifica el codi]

El text de la presentació del llibre a càrrec de Lluís M. Montcunill i Cirac, a Calafell el setembre del 2003.    

L'autor

·        El títol

·        El llibre

·        El lector

1r, L'Autor: tres punts del seu cos

El cap

(segons ell, pg.  22). 1a constatació: les sospites de subnormalitat  s'han esvaït pel domini d'una ment ricament dotada i, sense dubte, amb una forta tendència a l'entestament. Si el cap és la seu de la veritat i de la llum, el cor ho és de la voluntat: cap i cor són assimilables (bonum et verum convertuntur) A un gran cap li correspon un gran cor enfervorit: "la fam absorbent al pit de la mare, també pot ser fam insaciable d'oferta i d'acció.

Les mans

Segons la seva filla Glòria (pg.  11). Mans de forner que fan el pa de cada dia, però mans de forner que cada dia fan el "pa consubstancial" el pa de la vida total: el pa del "Retruc", de, del disseny, de l'article compromès, del teatre, del memorialista... (avui). "De  l'home mira sempre les mans...". El cap dóna sentit a les mans (l'acudit del judici italià).

Els peus

Jo dic, peus que no són de terra, però que sí que hi toquen.  (Daniel, 2, 31-35). Els peus de terra no podran ser mai la base de la història. La macro història sense la micro història és una història sense peus. (Aplicacions amplíssimes sobre l'universal i el particular, la globalitat i la realitat propera: fugida de compromís, justificació d'interessos no confessables, invencions de fantasies, evasió de les realitats que ens comprometen).

Tenir els peus a terra (Fra Marc Vallès, Visita Guiada al monestir de Santa Maria de Poblet, pg. 14 –15). Fer una història que comença per l'Argentera, per Calafell, per Valls, per Cervià. Només així ens encaminem correctament vers el camí de la gran història. Els pobles són el microcosmos i per això fan de model i matriu del macrocosmos, de la macrohistòria. (La meva experiència a Cervià: la sornagueria del pagès davant els setciències de ciutat). Tocar de peus a terra esdevé per al Mèlich una condició tan exigent i urgent que fins i tot la mateixa realitat l'arrossega a la cruesa i fins a la frontera de l'impúdic. Ell pressuposa que també els seus lectors tenen els peus a terra. 

2n -El Títol

El Lloc

És l'Argentera. No entraré en l'entranya del lloc, el trobareu descrit en el curs de la lectura. La concreció d'aquest espai físic, històric i humà, en tot cas, ens hauria de servir per a descobrir coses i fets potser nous com a anècdota, però sobretot com a referents de categories generalitzables i transportables a ambients que ens són propers i familiars. En aquest sentit, estic segur que, més d'un cop, el llibre ens suscitarà records i experiències que van més enllà de l'Argentera.

El Temps

És el temps de les avarques. Definicions innòcues: "calçat rústic de cuir, es lliga amb corretges al turmell (IEC, EC...). Si prescindim de la paraula "rústic", que situa l'objecte definit en un context rural i potser pobre, la definició no té connotacions especials a l'hora de descriure un tipus concret de calçat. Alcover-Moll fa una descripció summament detallada de la peça, cosa que li permet arribar a la comprensió de certes dites que encara es diuen a Mallorca i a Menorca: "estar cansat de dur varques" = estar tip de sofrir una cosa o persona molesta; "Fer la varca" = fer la guitza, fer una mala passada amb astúcia. Sebastià Martí, pagès i pare de la meva esposa, fullejant diumenge passat a Cervià el llibre del Mèlich em comentava la paraula avarca d'aquesta manera: "el material de l'avarca era fet amb retalls de pneumàtic vell, era una peça dura i dolorosa, amb gafes de ferro que ferien el peu més d'una vegada, només el portaven els treballadors i els mossos, però no els amos i benestants; duraven sempre perquè s'anaven apedaçant, malgrat els inconvenients que això comportava. Aquell temps era temps de pa negre, perquè el blat passava de llarg per a molts". Com podeu comprovar, a pagès, defineixen millor l'abast del títol del llibre. Llàstima que, a ciutat, no s'esforcin una mica més a investigar el misteri de les paraules. Per a ells és millor esborrar-les de l'ús quotidià quan se'ls n'escapa el sentit. La llei del mínim esforç els mena al maltractament de la llengua per simplificació i abusiva substitució forana. Aquest és el clima i el temps de la història descrita per l'autor.

Solatges de memòria

Maria Teresa Cabré, a la plana 7 dins "De la reconstrucció del passat", cita unes paraules de Gabriel García Márquez, tot parlant de la memòria: "La vida no es lo que uno vivió, sino la que uno recuerda y como la recuerda para contarla". Segons això, doncs, la vida mor, s'esfuma. Només en resta la memòria quan ve l'hora d'explicar-la, i encara en aquest cas sofreix  una metamorfosi sota la pressió de la manera com la volem contar. La vida només resta modificada en la memòria de qui l'explica. Però un altre autor va encara més lluny i afirma que l'home més culte és l'home que més ha oblidat. Segons García Márquez, de la vida només en resta la memòria; segons Cardó, l'home més culte és, en certa manera, l'home de més memòria perduda. Mèlich ha entès la doble sentència dels savis, sentències que relliga en un sol mot: de la memòria i de l'oblit n'extrau el solatge de la memòria, que no és altra cosa que el "pòsit" de les  coses viscudes i sabudes, com ho són les mares del vi dins la bóta del celler. Memòria i oblit de savis són, en definitiva, el solatge que resta de la vida i del molt saber, com les mares del vi són el pòsit de moltes collites que en el secret de la bóta fan el vi o ranci o agre. El vi destil·lat del llibre del Mèlich pot esdevenir ranciesa o agror segons el pòsit o solatge de la memòria i sensibilitat, acumulat en el cap i en el cor de qui escriu i de qui llegeix.

3r- El llibre

Segons Cabré, indiscutible autoritat, "el Josep Mèlich ha tingut l'encert d'escriure aquests records personals i d'oferir-nos-els". Parlem, doncs, inicialment d'encert.

El material bàsic són, doncs, records i vivències. El primer que fa el Mèlich és sincerar-se davant ell mateix en un clima de monòleg que l'obliga a implicar-se, no sense un cert grau d'humilitat que supera l'autopudor. No es justifica ni pretén justificar res de tot el que dirà per més heterodox que sigui. No pretén ser immoral ni induir-hi als altres. El Mèlich fa allò que atribueixen a l'escriptor d'Arbeca, Vidal Vidal: "fa literatura sense vergonya". Cosa que no vol pas dir que no en tingui, o que menyspreï la legítima vergonya dels altres.

Aquí comença per a l'autor el gran repte: crear una incomoditat col·lectiva que pot servir com a matèria primera per als benintencionats i per als qui no ho són tant.

La temàtica s'emmarca en un lloc físic i en el grup humà que s'hi mou. La mirada de l'autor repassa la vida que s'hi escola rutinàriament: la feina, la gent del poble i forana, l'escola, les festes, la parròquia, l'oci... Si tot això forma quasi la totalitat del llibre, Mèlich hi enganxa un afegitó semblant a la zona reservada del Museu Arqueològic de Nàpols on s'exhibeixen certes pintures pompeianes que, com el capítol del Melich, formen un conjunt de "Matèria Reservada". La voluntat de l'autor es dolia de callar algunes coses que tothom ja sap, però, amb tot i això, no volia deixar ningú en evidència. El joc era d'alt risc que només l'imparable realisme del Mèlich podia assumir conscient del gran pes de responsabilitat que assumia.

El Mèlich, que és fill de ruralia, coneix prou bé la implacable llei del silenci que només permet parlar amb veu baixa de les històries que formen el patrimoni novel·lístic de tots els pobles. de la nostra geografia. I és precisament aquest el pecat agosarat del nostre autor. El Mèlich no és un pervertidor sexual ni un predicador de mals costums; el Mèlich, però, és en tot cas, un pervertidor perquè ha dit que existeixen moltes coses incofessades. És possible que l'autor hagi comès un error de càlcul: algú s'ha sentit al·ludit i potser massa tocat. Només aquesta raó, que precisament ell volia evitar, podria justificar el dolor d'algunes persones, agreujat encara més pels farisaics socors d'aquells periòdics que publiquen cada dia pàgines i pàgines de mercaderia sexual de tota espècie. Quan toquin a penitència, baixem doncs tots junts a la plaça vestits de sac i coberts de cendra. Però, per damunt de tot, el llibre conté un missatge que no podem deixar d'escoltar.

4t-El Lector

Però ara com ara, el llibre ja no pertany al Mèlich, ens pertany a tots: als de l'Argentera i als habitants de tots els pobles i ciutats. Pertany al lector simple no qualificat, pertany a l'antropòleg i al sociòleg, pertany al capellà i al pedagog, pertany al polític i al jutge, pertany al lingüista i al crític literari. El llibre és obert a tothom, i a tothom se sotmet per ser jutjat, acceptat o refusat. El que sí no mereix el llibre és que se'n parli sense haver-lo llegit...

El dia de les últimes eleccions municipals, un debat entre joves i gent gran posava sobre la taula l'obligació o l'oportunitat d'anar a votar. Tothom esgrimia els seus arguments en pro i en contra del fet. Però els més convençuts del no eren els joves que es resistien d'anar a les urnes perquè creien que era fer una paròdia democràtica davant el panorama de tants polítics més o menys camuflats de Gils i Gils. Finalment un dels més raonablement reticents digué que sí, que calia anar a votar. Quan ho féu, mentre dipositava el vot a l'urna, es va posar un nas de pallasso davant la mesa electoral.

Que el llibre del Mèlich serveixi per a dir a tantes noies i nois què vol dir la dictadura. Fins on ens arriba a calar. Com funciona tot sense llibertat. Com l'inconfessable esdevenia matèria de coacció. Com queda el cos social, polític, familiar, laboral d'un poble quan li treuen l'ortopèdia hermètica de quasi cinquanta anys sense llibertats. Que el llibre justifiqui davant les noies i els nois el caminar estrafet i esperpèntic de tants polítics, intel·lectuals, homes del teatre, de les lletres, dels sindicats, de l'església, de la pedagogia quan no poden donar passes segures i elegants pels camins de la llibertat. Que expliqui com es va enfonsant Catalunya, dia a dia, incessantment mutilada en l'ús dels seus drets i autodefensa. Que n'és de fàcil i cruel ridiculitzar tanta incapacitat de moviments de llibertat sense comprendre l'atròfia que a tots ens deforma encara avui per tants anys de coacció blasfema i antidivina.

Lluís M. Moncunill Cirac

Calafell, 17 de setembre 2003