Juan José Porto Rodríguez

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Juan José Porto)
Infotaula de personaJuan José Porto Rodríguez
Biografia
Naixement1945 Modifica el valor a Wikidata (78/79 anys)
Granada (Espanya) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector de cinema, guionista de cinema, productor de cinema Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0692475 Allocine: 227275 Allmovie: p761580 TMDB.org: 100924 Modifica el valor a Wikidata

Juan José Porto Rodríguez (Granada, 1945) és un guionista i director de cinema espanyol.

Biografia[modifica]

Carrera periodística[modifica]

En els seus inicis va ser periodista, treballant en els diaris franquistes El Alcázar, Arriba i Patria.[1] En 1976 fou nomenat director de La Voz de Almería,[2] encara que va estar poc temps al capdavant d'aquesta publicació. Seria l'últim director del diari granadí Pàtria, abans de la seva desaparició.[3] Posteriorment va passar a dirigir El Defensor de Granada,[3] de nova creació —fou fundat en 1983—, i més endavant participaria en la fundació d'un periòdic gratuït, el Mediodía Express,[3] que va acabar sent un fracàs.

Trajectòria cinematogràfica[modifica]

Porto es va iniciar al cinema espanyol mediada la dècada dels 70. Va col·laborar en diversos llargmetratges amb l'actor i director especialitzat en el gènere terrorífic Paul Naschy (Jacinto Molina). Porto participà en el guió de Todos los gritos del silencio (1975), El transexual (1977) i El francotirador (1977), protagonitzades per Naschy, a qui dirigiria posteriorment a El último guateque II (1988). També participà com a productor executiu a El huerto del francés (1977), dirigida i protagonitzada per Naschy.

Com a realitzador, Porto obtindria el seu major èxit amb El último guateque (1978), una crònica de la joventut espanyola dels anys 60 entre nostàlgica i sentimental. Davant el seu èxit de públic, Porto reincidiria en temes similars en posteriors pel·lícules, com El curso en que amamos a Kim Novak (1980) -en la qual van tenir un dels seus primers papers importants les actrius Kitty Manver i Cecilia Roth-, Crónicas del bromuro (1980), amb Miguel Ayones i Paco Maldonado, entre altres intèrprets, o la ja esmentada continuació d' El último guateque. També provaria sort en altres gèneres, com el terror -a Morir de miedo (1980) i Regreso del más allá (1982)- el melodrama -Las trampas del matrimonio (1982)- o la comèdia eròtica -El violador violado (1983)-.

A mitjans de la dècada dels 80, la política cinematogràfica adoptada per Pilar Miró, nomenada pel govern socialista de Felipe González, va reduir el volum de la producció espanyola en honor d'una suposada major qualitat, i realitzadors com Porto van passar a treballar de manera més intermitent o van abandonar el cinema. El treball de Porto s'espaiaria més des de llavors i pel·lícules com La hermana, amb Fernando Fernan-Gómez i Silvia Tortosa, a penes van arribar a exhibir-se.[4] En 2002, Juan José Porto adaptà per al cinema El florido pensil, pel·lícula estrenada en 2002.

Filmografia parcial[modifica]

Premis[modifica]

Medalles del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics[5][6]
Any Categoria Labor premiada Resultat
1971 Millor labor periodística Treballs a El Alcázar
i Pyresa
Guanyador
1972 Millor labor periodística Treballs a El Alcázar
i Pyresa
Guanyador

Referències[modifica]

  1. Benavent, 2000, p. 287.
  2. Blanco Martín, 2014, p. 420.
  3. 3,0 3,1 3,2 Checa Godoy, 1991, p. 451.
  4. Guía del video-cine. C.Aguilar. Cátedra. ISBN 84-376-0922-4
  5. «Premios del CEC a la producción española de 1971». CEC. Arxivat de l'original el 2021-05-06. [Consulta: 23 novembre 2018].
  6. «Premios del CEC a la producción española de 1972». CEC. Arxivat de l'original el 2021-02-25. [Consulta: 23 novembre 2018].

Bibliografia[modifica]

  • Blanco Martín, Miguel Ángel. Cultura, periodismo y transición democrática en Almería (1973-1986). Universidad de Almería, 2014. 
  • Benavent, Francisco María. Cine español de los 90: diccionario de películas, directores y temático. Mensajero, 2000. 
  • Checa Godoy, Antonio. Historia de la prensa andaluza. Fundación Blas Infante, 1991.