Lavandula
  | |
| Dades | |
|---|---|
| Font de | olor de lavanda |
| Taxonomia | |
| Regne | Plantae |
| Ordre | Lamiales |
| Família | Lamiaceae |
| Subfamília | Nepetoideae |
| Gènere | Lavandula L., 1753 |
.svg){kind=icon}
Lavandula és un gènere de plantes que té 25-30 espècies dins la família Lamiaceae o labiades.[1] És un gènere originari de la regió mediterrània fins a l'Àfrica tropical i Índia. El gènere inclou plantes anuals, subarbusts o mates i arbusts.
Als Països Catalans les espècies més comunes són Lavandula stoechas, L. dentata, L. latifolia i L. angustifolia. Es conreen sobretot els híbrids entre Lavandula latifolia i L. angustifolia, que és un conreu típic de regions de moderada altitud a la Provença. Tenen usos medicinals com a tranquil·litzants, i en perfumeria. Sovint el "perfum de lavanda" però, és una imitació de síntesi química.
Descripció
[modifica]Són arbusts, perennes de tiges de secció quadrangular, generalment molt fulloses a la part inferior, amb fullas estretament lanceolades o àmpliament el·líptiques, enteres, dentades o diverses vegades dividides, amb pèls simples, ramificats i glandulars. La inflorescència és espiciforme, formada per verticil·lastres més o menys propers, amb freqüència amb escapaments llargs. Les bràctees són diferents de les fulles, sovint acolorides, les superiors, de vegades, molt diferents i sobresortints en plomall o corona. El calze té cinc dents triangulars petites, la superior generalment acaba en un apèndix més o menys el·líptic, en forma de petit opercle que tanca la gola del calze; el tub d'aquest últim presenta de vuit a quinze nervis i no té anell intern de pèls (carpostegi). La corol·la és bilabiada, de color lavanda, lila, blau o violeta, rarament blanc; el llavi superior té dos lòbuls i l'inferior tres, tots de mida semblant. Té quatre estams, didínams, els superiors més curts, en general no sobresortints del tub; l'estil és capitat. El fruit és una tetra-núcula, cadascuna de forma el·lipsoide, de color castany.[2]
Distribució
[modifica]La lavanda és nativa de la conca mediterrània, originalment de França (Alps, Vaucluse i Drôme) i Espanya. Creix principalment a les regions més càlides del Mediterrani, en terres alcalines.[3] Actualment, es cultiva de manera dispersa, des de la regió macaronèsica fins a la meitat nord d'Àfrica, la península aràbiga i el sud d'Àsia, arribant fins a l'Índia.[2] A més, s'han introduït algunes espècies, híbrids i cultivars en molts països per al seu cultiu intensiu, principalment per a la destil·lació.
Etimologia
[modifica]Lavandula: nom genèric que es derivaria del francès antic lavandre i aquest del llatí lǎvo, lǎvātum, -āre ‘rentar, netejar’, en referència a l'ús d'infusions de les plantes per rentar.[2] No obstant això, s'ha suggerit que aquesta explicació pot ser errònia, i que el nom podria derivar-se del llatí līvěo, -ēre ‘ser blavós’,[4] una etimologia molt més plausible que l'anterior, ja que, entre altres coses, es refereix al color habitual de les flors d'aquestes plantes i, a més, no consta que a l'Antiguitat clàssica es rentés amb lavanda.
Usos
[modifica]Aquestes plantes s'utilitzen des de l'antiguitat com a ornamentals i per a l'obtenció d'essències, aromatitzants i com a condiments. Hi ha nombrosos testimonis al llarg dels segles en diferents llibres sobre els seus usos en medicina, higiene i bellesa. Des de la seva utilització per part d'egipcis i grecs per a perfums, per romans en els seus banys, al llarg de la història ha jugat un paper molt versàtil en perfumeria, medicina natural i fins i tot en cuina.[3]
Les espècies més utilitzades són l'espígol (L. angustifolia, L. latifolia) i els hibrids de lavandí (abrial, super, grosso)[5] i, en menor mesura, L. dentata, L. stoechas i L. pedunculata.[2] La quantitat d'oli essencial obtingut varia segons l'espècie, l'estació i el mètode de destil·lació. Aquesta essència s'utilitza principalment en indústries de productes de tocador i de perfumeria i, ocasionalment, en pomades, etc., per a emmascarar olors desagradables i per agafar el son. També es fan servir per repel·lir els mosquits gràcies a la seva olor.[5]
Oli essencial de lavanda
[modifica]Com s'ha indicat anteriorment, de la lavanda (Lavandula angustifolia) es pot extreure un oli essencial, que té uns matisos dolços i es pot utilitzar en bàlsams, perfums, cosmètics i aplicacions tòpiques.[6] La Lavandula × intermedia, també coneguda com a lavandí o lavanda holandesa, produeix un oli essencial similar, però amb nivells més alts de terpens, inclosa la càmfora, que afegeixen un to més agut a la fragància.
Els híbrids de lavandí (Lavandula × intermedia) són una classe d'híbrids de la Lavandula angustifolia i la Lavandula latifolia.[7] Els lavandins es conreen àmpliament per al seu ús comercial, ja que les seves flors solen ser més grans que les de la lavanda angustifolia i les plantes són generalment més fàcils de collir, però l'oli de lavandí és considerat per alguns de menor qualitat que el de la lavandula angustifolia, amb un perfum menys dolç.[8]
La Food and Drug Administration dels Estats Units considera la lavanda com a "generalment reconeguda com a segura" (GRAS) per al consum humà.[9] L'oli essencial es va utilitzar als hospitals durant la Primera Guerra Mundial.[10]
Components fitoquímics
[modifica]S'han extret un centenar de components fitoquímics individuals de l'oli de lavanda, incloent-hi continguts importants d'acetat de linanil (30-55%), linalol (20-35%), tanins (5-10%) i cariofilè (8%), amb quantitats menors de Sesquiterpens, alcohol perilic, èster, òxid, cetona, cineol, càmfora, beta-ocimè, limonè, àcid caproic i òxid de cariofilè.[6][9][11] Les quantitats relatives d'aquests compostos varien considerablement entre les diferents espècies de lavanda.[6]
Taxonomia
[modifica]El gènere va ser descrit per Carl von Linné i publicat a Species Plantarum (1753),[12] i la seva descripció ampliada i detallada a Genera Plantarum (1754).[13][14]
Taula taxonòmica
[modifica]Taula basada en la classificació de Upson and Andrews, 2004[15]
.jpg)
|
I. Subgenus Lavandula Upson & S.Andrews
II. Subgenus Fabrícia (Adams.) Upson & S. Andrews
III. Subgènere Sabaudia (Buscal. & Muschl.) Upson & S. Andrews
|
Tàxons a la península Ibèrica
[modifica]Els següents tàxons són presents a la península Ibèrica:
| Híbrids naturals | |
|---|---|
| Lavanda angustifolia | Lavandula angustifolia angustifolia × latifolia |
| Lavandula angustifolia pyrenaica | Lavandula angustifolia pyrenaica × latifolia |
| Raspall de dents | Lavandula angustifolia × dentada |
| Lavanda silvestre | Lavanda dentadaa × lanata, |
| Lavandula latifolia | Lavandula latifolia × latifolia (= L. × heterophylla) |
| Lavandula multifida | Lavandula lanata × latifolia |
| Lavanda pedunculada | Lavandula pedunculata × stoechas |
| Lavandula stoechas | Lavandula pedunculata × viridis |
| Lavandula stoechas luisieri | Lavandula stoechas × viridis[2] |
| Lavender stoechas stoechas | |
| Lavandula viridis |
De les cinc espècies presents als Països Catalans, les dues menys comunes (L. multifida i L. dentata) són les úniques que no tenen les fulles senceres. De les altres tres, més freqüents, el cap d'ase es distingeix per la seva inflorescència densa amb grans bràctees estèrils acolorides al capdamunt; i el barballó es distingeix de l'espígol per les fulles més amples i els peduncles de la inflorescència normalment ramificats.[16]
Honors
[modifica]Galeria
[modifica]
Referències
[modifica]- ↑ «Lavender | Plant, Herb, Uses, Essential Oil, & Facts | Britannica» (en anglès), 16-01-2025. [Consulta: 27 gener 2025].
- 1 2 3 4 5 Lavandula a Flora Ibérica, RJB/CSIC, Madrid
- 1 2 secretaria. «La lavanda y sus curiosidades: todo sobre este versátil ingrediente » Fundación Academia del Perfume» (en castellà), 20-07-2022. [Consulta: 9 agost 2024].
- ↑ en Gaffiot F., Dictionnaire Latin-Français, Hachette, Paris, 1934
- 1 2 Lavandula hybrida E.Rev. ex Briq en Herbotecnia
- 1 2 3 «Lavender». Drugs.com, 01-11-2018. [Consulta: 19 agost 2021]. (anglès)
- ↑ Mark Griffiths, Index of Garden Plants (Portland, Oregón: Timber Press, 1994. ISBN 0-333-59149-6. ) (anglès)
- ↑ Centro Nacional de Cultivos No Alimentarios del Reino Unido. "Lavanda" Arxivat 2009-novembre-16 a la Wayback Machine.. Recuperat el 2009-04-23.
- 1 2 «gov/books/NBK501865/ Lavender». Base de dades sobre medicaments i lactància (LactMed), Biblioteca Nacional de Medicina, US National Institutes of Health, 3 diciembre 2018. [Consulta: 15 agost 2019].
- ↑ Grieve, Mrs. M. A Modern Herbal, Vol. II, New York: Dover Publications, Inc., 1971. ISBN 0-486-22799-5
- ↑ «{{{título}}}» (en inglés). , . 10.1016/j.pbb.2006.10.02617173962.
- ↑ Species plantarum, 1753.
- ↑ Genera Plantarum, 1754.
- ↑ «Lavandula». [Consulta: 28 juliol 2013].
- ↑ A Botanical Magazine Monograph.The Genus Lavandula. Richmond, Surrey:Royal Botanic Gardens, Kew, 2004. ISBN ISBN 1 84246 010 2.
- ↑ de Bolòs, Oriol [et al.].. Flora manual dels Països Catalans. 2a edició. Barcelona: Pòrtic, 1993. ISBN 84-7306-400-3.
- ↑ «Flores nacionales de países». 20 minutos (Madrid), 05-03-2011. [Consulta: 19 enero 2017].
Bibliografia addicional
[modifica]- Upson T, Andrews S. The Genus Lavandula. Royal Botanic Gardens, Kew 2004 (anglès)
- United States Department of Agriculture GRIN: Lavandula (anglès)
- Franck Dubus, La Lavande, fleur de reine, éd. Utovie ISBN 978-2-86819-177-9 (francès)
- Didier Lanterborn, Mémoires d'un herboriste, éd. Équinoxe ISBN 2-84135-423-7 (francès)
- François Couplan, Eva Styner, Guide des plantes sauvages comestibles et toxiques, éd. Delachaux et Niestlé, coll. « Les guides du naturaliste », ISBN 2-603-00952-4
- www.crieppam.fr en Manosque, Francia (francès)
- Petite ethnobotanique méditerranéenne. Arles: Actes Sud, 2006, p. 199-205. ISBN 2-7427-5674-4.
Enllaços externs
[modifica]
- Flora Europaea: Lavandula.
- Flora of China: Lavandula.
- Selfsufficientish - Lavender Lavandula - Labiatae family. Inclou usos medicinals, conreu i receptes.