Lector in fabula

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de llibreLector in fabula
Tipusobra escrita Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
AutorUmberto Eco Modifica el valor a Wikidata
Llenguaitalià Modifica el valor a Wikidata
PublicacióItàlia Modifica el valor a Wikidata, 1979 Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
Temasemiòtica Modifica el valor a Wikidata
Gènereassaig Modifica el valor a Wikidata

Lector in fabula. La cooperació interpretativa en el text narratiu (1979), més conegut com a Lector in fabula, és un assaig del semiòleg i escriptor italià Umberto Eco.

A partir de principis semiòtics descrits prèviament per l'autor en L'estructura absent (1968) i Tractat de semiòtica general (1975), Eco teoritza en Lector in fabula sobre la cooperació entre text i lector en la narrativa i exposa una semiòtica textual narrativa, un model de cooperació interpretativa per als textos narratius.[1][2]

El text literari, en particular el narratiu, havia ocupat parts o capítols de la reflexió semiòtica d'Eco en obres anteriors, com en Obra oberta. Forma i indeterminació en les poètiques contemporànies (1962), L'estructura absent. Introducció a la semiòtica (1968), La forma del contingut (1971) i Tractat de semiòtica general (1975). També Apocalíptics i integrats (1964), tot i que en l'àmbit de la comunicació de masses, al·ludia a la qüestió. En Lector in fabula, l'obertura dels textos i la cooperació que susciten amb el lector esdevé l'eix vertebrador de la reflexió semiòtica.[1]

El semiòleg Manuel Sito Alba remarca que, com en altres estudis, en Lector in fabula Eco es recolza en les teories de Charles Sanders Peirce per realitzar una anàlisi semiòtica de la cooperació textual. Considerant el fet narratiu com un acte de comunicació, planteja que el missatge d'aquesta comunicació, el text literari, considerat semiòticament com a signe, es dirigeix a un receptor, el lector; en la ment del lector, es crea un signe equivalent a l'emés, o fins i tot més desenvolupat (que Peirce deia signe interpretant). Per això, com el destinatari és qui actualitza el text, la seua funcionalitat és essencial, i l'ha de considerar l'emissor, l'autor, en realitzar el seu text. L'autor, així, ha de preveure en la confecció del text, al lector; ha de considerar que els codis del lector poden ser diferents als seus. Així, tant l'autor com el lector són presents en l'estratègia textual.[3]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 Gómez, Francisco Vicente «La construcción del lector: Lector in fabula. La cooperación interpretativa en el texto narrativo de Umberto Eco». Tonos digital Revista electrónica de estudios filológicos, 3, març 2002 [Consulta: l'11 desembre 2010]. Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «tonosdigital» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  2. (Eco 1981)
  3. Sito Alba, Manuel «Umberto Eco, de la semiótica a la novela». Cuadernos hispanoamericanos, 472, octubre 1989, pàg. 97-98 [Consulta: 12 desembre 2010].

Bibliografia[modifica]

  • Lector in fabula. La cooperación interpretativa en el texto narrativo (en español). Barcelona: Lumen, 1981. «Traducción de la primera edición italiana. Bompiani, Milán, febrero de 1979» .