Lilà comú

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'ésser viuLilà comú
Syringa vulgaris Modifica el valor a Wikidata
Lilà7.JPG
Flors de lilà comú a Castelltallat
Planta
Tipus de fruitcàpsula Modifica el valor a Wikidata
Estat de conservació
Status iucn3.1 LC-ca.svg
Risc mínim
UICN61919333 Modifica el valor a Wikidata
Taxonomia
Super-regneEukaryota
RegnePlantae
OrdreLamiales
FamíliaOleaceae
TribuOleeae
GènereSyringa
EspècieSyringa vulgaris Modifica el valor a Wikidata
L., 1753

El lilà comú, amb nom cientific Syringa vulgaris, és una espècie de Syringa dins la familia de l’olivera de Oleaceae[1], endèmica dels Balcans, en el sud-est d'Europa, on creix en pujols rocosos.

Descripció[modifica]

És un petit arbre o un gran arbust, caducifoli que aconsegueix 6–8 m d'altura, usualment de múltiples tiges rectes, produint troncs secundaris des de la base o d'arrels, amb diàmetres de tiges de 2 dm. L'escorça és grisa a grisa marró, llisa en els joves, esquerdada longitudinalment en els més vells.

Fulles simples, amb una base en forma de cor i la punta punxeguda, de 4–12 cm de llarg x 3–8 cm d'ample, amb l'anvers verd fosc i el revers blanc llanós i amb el contorn continu.  

La flor és bella, molt forta i tenen una olor agradable. Molt nombrosos, arrendats sobre un munt de panícules verticals que es desenvolupen generalment, 2 en els extrems de les branques. Flors de base tubular, corol·la de 6–10 mm de llarg amb àpexs oberts de quatre lòbuls de 5–8 mm. . El color de les flors segons l’espècie, pot ser morat, vermell o blanc.

Creix de forma natural en zones rocoses, exposada al sol i amb menys  freqüència en llocs foscos. La seva floració és entre abril-maig i amb les fulles també.

El fruit és una càpsula seca d'1–2 cm de llarg, bruna, llisa, dividida en dos per a llençar les dues llavors alades.[2][3]

Usos[modifica]

Syringa vulgaris és l'espècie més comuna del gènere i es conrea àmpliament per a ús ornamental en parcs o jardins per a la formació de tanques altes, arbredes en flor, grups aïllats. Degut a l’aparença extremadament atractiva de les flors oloroses, a vegades  s’utilitzen flors tallades per rams i gerros.

En medicina cereal, la lila és un excel·lent tònic i un antireumàtic. Les flors de la lila són comestibles i es poden usar en la cuina per a preparar algunes receptes. Els pètals s'utilitzen en la cuina, especialment en confiteria, a causa del delicat contrast entre el color lila i el blanc de l'esmalt. L’oli essencial de les flors s’utilitzen en la elaboració de perfums.

És una planta mel·lífera. Per 1ha de plantació pura, les abelles poden produir al voltant de 60kg de mel

La fusta de l’arbust té una estructura fina que respon bé al polit.  

Història[modifica]

El lilà comú és una planta amb història: va ser cultivada pels àrabs, a Pèrsia i Turquia, i es va introduir a Occident només a partir del segle XVI des de l'Imperi Otomà.[4]. En l’actualitat es troba conreada en les zones de clima temperat que estan per tota Europa i Amèrica.

Cultivars[modifica]

Moltes d'aquestes plantes de jardí són cultivars amb flors variant del blanc al lila fosc; algunes amb flors dobles, on els estams estan substituïts per pètals extres. La cultivar "Áurea" té un fullatge groguenc, el ‘Alba’ té flors blanques, etc. La majoria dels cultivars de jardí no excedeixen els 4-5 m d'alçada. Està àmpliament naturalitzat a l'oest i el nord d'Europa.

Taxonomía[modifica]

Syringa vulgaris va ser descrita per Carlos Linneo i publicat a Species Plantarum 1: 9. 1753.

Etimología

El nom científic del gènere Syringa deriva de syrinx, un tub o pipa que es refereix al forat de les branques d'algunes espècies.

vulgaris: epítet llatí que significa "comú"

Galeria[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Oleaceae» (en castellà). Falta indicar la publicació, 08-12-2021.
  2. Rushforth, K. (1999). Trees of Britain and Europe. Collins ISBN 0-00-220013-9
  3. Blamey, M. & Grey-Wilson, C. (1989). Flora of Britain and Northern Europe. ISBN 0-340-40170-2
  4. The botanic homeland of S. vulgaris was identified in 1828, when naturalist Anton Rocher found truly wild specimens in Balkans .