Literatura mari

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca

Literatura mari és la literatura feta en txeremís o mari, una llengua ugrofinesa parlada a Marí El (Rússia).

A finals del segle XIX, estimulats per la gramàtica composta per Ferdinand Johann Wiedemann el 1847 i pels estudis de Matthias Castrén, es desenvoluparen els primeres escrits en mari en dos sistemes d'escriptura, luornie i lugovie, s'editaren en ambdós sistemes llibres i revistes fins que foren unificats després de la revolució russa del 1917. L'iniciador fou l'almanac Marijskij Kalendar (1907-1913), editat a Kazan pels escriptors S. G Chavain (1888-1942), M. S. Mukhrin (1890-1943) i M. S. Gerasimov-Mikai (1885-1944), considerats com els pares de la literatura mari. Tots ells s'inspiraren en dues fonts: la tradició oral popular i les tradicions progressistes russes del moment. Chavain, el més famós dels tres, va compondre les novel·les Desertors (1929), Apiary (1928) primer drama nacional mari, el drama històric Akpatyr (1935) basat en la revolta de Pugatxov, i la novel·la Elnet (1936).

Durant els anys posteriors a la revolució es produí l'expansió de la cultura mari. Es crearen les revistes U Ilis (Nova Vida, 1922-1927) a Moscou i U Wi (Nova força, 1926-1936) a Ioixkar-Olà, que no seran continuades fins al 1957 per Onychko (Endavant) i per Pachemysh (Arpó). Els principals autors d'aquest període foren A. F. Konakov (1887-1922), M. Shketan (Ia. P. Mairov, 1898-1937), amb els poemes Küsle jük (Sons de Gusli, 1929) i la novel·la Erenger (1933); V. Savi (V. A. Mukhin, 1888-1938), Tynysh Osyp (I. A. Borisov, 1893-1971), els narradors Ia. Eleksein (Ia. Aleksejev, 1893-1965) amb La família Toymak (1955), I. Lomberskij (1896-1956), Dimitri Orai (D. Bogoslavsky, 1901-1950) amb la novel·la Oliana (1955) i A través de les boires (1951); M. M. Ivanov (1905-?), Ia. Ialkin (Ia. Ialkajev, 1906-1943), fundador de la dramatúrgia nacional, N. Ignatiev (1895-1941), N. S. Nikolajev (1908-?) amb la comèdia musical Salika (1938) i Shabdar Osyp (I. A. Shadbadov, 1898-1943), autor de la novel·la Üdramaš korno (Sendera de la dona, 1929-1936) i del poema Vurs jük (Sons d'acer, 1933).

Després de la Segona Guerra Mundial, el desenvolupament de la literatura mari ha continuat, destacant-hi autors com Miklai Kalazov (1918); Ipai Olyk (1912-1943), traductor de Puixkin i Majakovsky, escriví Pelednezhap (Alba daurada, 1937); S. A. Vishnevsky (1920), G. Matiukovskij (1926), A. Kaniushkov (1925), N. Lekain (N. S. Eremejev, 1907-1960), K. K. Vasin (1924) i d'altres més recents com A. Michurin-Azmekei (1912), V. N. Kosorotov (1930), A. Adajev (A. Asylbajev, 1912), A. Juzykain (A. Mikhailov, 1929) i A. Blk (A. Bikmurzin, 1915), N. M. Arban (1912), A Volkov (1923), K. Korshunov (1929), N. Rybakov (1932) M. Georgin (1920), V. Stoliarov (1918), S. Eman i el gran poeta A. S. Krupkianov (1920).