Llengua pasto
| Tipus | llengua  |
|---|---|
| Ús | |
| Autòcton de | Nariño |
| Estat | Colòmbia |
| Classificació lingüística | |
| llengua humana llengua indígena llengües ameríndies llengües barbacoanes | |
| Característiques | |
| Sistema d'escriptura | cap valor |
| Codis | |
| Glottolog | past1243 |
El pasto és una llengua indígena que es va parlar en els actuals Equador i Colòmbia, està extinta oficialment, no obstant això algunes persones pertanyents a l'ètnia dels pasto reporten que encara parlen la llengua, això d'acord amb les fitxes de caracterització soci familiar de l'institut colombià de benestar familiar ICBF realitzat el 2020.
La llengua està poc documentada encara que existeix evidència àmplia que seria part de la família lingüística barbacoana[1](Campbell 2012: 78).[2] Els membres de l'ètnia pasto ara parlen castellà.
Distribució[modifica]
El domini lingüístic del pasto se situava al voltant dels actuals Tulcán i Ipiales (Nariño), al costat de la frontera entre l'Equador i Colòmbia. Aquest domini també inclouria la part andina de la província equatoriana de Carchi.
Dialectes[modifica]
La varietat també extinta muellama tindria relació amb el pasto, d'aquesta llengua es conserva una breu llista de vocabulari recopilada durant el segle xix que mostra clares similituds amb l'Awá Pit, encara que és una llengua diferent i amb major incidència de préstecs lèxics del quítxua.[3] Delaar opina que el muellamués podria ser l'últim dialecte del pasto a extingir-se.
Evidència lingüística[modifica]
Alguns elements típics de la toponímia del pasto són les terminacions en -quer (Mayasquer, Altaquer) i en -és (Ipiales, Pupiales, Túquerres).
El terme muellamués piar 'blat de moro' apareix en el topònim Piartal en la província de Carchi (Equador), la interpretació de la terminació -tal és 'roca'.[4]
Referències[modifica]
- ↑ Loukotka, Čestmír. Classification of South American Indian languages. Los Angeles: UCLA Latin American Center, 1968.
- ↑ Campbell, Lyle. «Classification of the indigenous languages of South America». A: The Indigenous Languages of South America. 2. Berlin: De Gruyter Mouton, 2012, p. 59–166. ISBN 9783110255133.
- ↑ Jijón y Caamaño, 1940, p. 147
- ↑ Paz y Miño, 1940, p. 147
Bibliografia[modifica]
- Adelaar, Willem. «2. The Inca Sphere». A: The Languages of the Andes. Cambridge University Press, 2004, p. 393. ISBN 978-0-521-36275-7.
| Septentrional |  | |
|---|---|---|
| Meridional | ||
| Cañari–Puruhá ? | ||
Cursiva indica llengua extingida | ||
