Lluís d'Orleans-Bragança

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaLluís d'Orleans-Bragança
Luis de orleans e braganca.jpg
Nom original(pt) Luís Maria Filipe de Orléans e Bragança
Biografia
Naixement26 gener 1878
Petròpolis (Brasil)
Mort26 març 1920 (42 anys)
Canes (França)
Lloc d'enterramentChapelle royale de Dreux (en) Tradueix
FormacióCollège Stanislas
Activitat
OcupacióEscriptor
Família
FamíliaHouse of Orléans-Braganza (en) Tradueix
CònjugeMarie-Pie de Bourbon-Siciles
FillsPrince Luís Gastão of Orléans-Braganza (en) Tradueix
Pedro Henrique d'Orléans-Bragance
Pia-Maria d'Orléans-Bragance
Dom Luíz Gastão António Maria Felipe de Orléans-Bragança e Borbon (en) Tradueix
Pia Maria de Orléans-Bragança e Borbon (en) Tradueix
ParesGastó d'OrleansIsabel del Brasil
GermansPierre d'Orléans-Bragance i Antoine d'Orléans-Bragance
Premis
Modifica les dades a Wikidata

Lluís d'Orleans-Bragança (Petròpolis, 1878 - Canes, 1920) fou el segon fill de la princesa Isabel del Brasil, filla hereva de l'emperador Pere II del Brasil, casà el 1908 a Canes amb la princesa Maria Pia de Borbó-Dues Sicílies.

El 1908, Pere d'Alcantara d'Orleans-Bragança (1875-1940, primogènit de la princesa Isabel, va renunciar als seus drets successoris per poder casar-se aquell mateix any a Canes amb la comtessa austrohongaresa Elisabeth Dobrzensky de Dobrzenicz (1875-1951), la qual, malgrat ser noble, no pertanyia pas a la reialesa. Llavors, la condició d'hereu de la princesa Isabel passà a Lluís, germà petit de Pere.

D'un caràcter actiu en contrast amb la indolència del seu germà, Lluís treballà de valent per intentar aconseguir la restauració de la monarquia al Brasil; així, el 1907, desfiant la llei de l'exili aprovada pel govern republicà, va viatjar en vaixell a Rio de Janeiro, cosa que va crear una greu crisi política al país, ja que molts monàrquics acudiren a rebre'l; al final, però, les autoritats brasileres aconseguiren impedir que desembarqués; el 1909, Lluís va publicar un manifest on donava a conèixer el seu programa polític, el qual presentava idees força avançades com ara concedir als treballadors el dret de vaga, de vacances i de limitació de la jornada laboral, com també aprofundir el caràcter federal del Brasil.

Durant la Primera Guerra Mundial, lluità com a voluntari en l’exèrcit britànic, i a les trinxeres de Flandes va contraure la malaltia a causa de la qual va acabar morint el 1920; per això, a la mort de la princesa Isabel el 1921, els drets dinàstics passaren a Pere Enric (1909-1981, fill de Lluís.

Després de la mort de Pere d'Orleans-Bragança, el seu fill de Pere Gastao (1913-2007) va manifestar que no considerava vàlida la renúncia del seu pare i, per tant, es proclamà hereu dels drets dinàstics, acció en què comptà amb el suport de Joan de Borbó, pretenent al tron espanyol (1941-1977), del duc Alfons de Calàbria, hereu de la nissaga Borbó-Dues Sicílies, i del comte de París, aspirant al tron de França; per altra banda, alguns juristes Francisco Morato, professor de Dret de la Universitat de São Paulo, donaren suport a les posicions de Pere Gastao.

Per això, des de 1940, la Casa Imperial del Brasil es troba escindida en dues branques: la de Petròpolis, formada pels partidaris de Pere Gastao, succeït a la seva mort pel seu fill Pere Carles, i la Vassouras, encapçalada pel príncep Lluís, fill de Pere Enric.

El 1933, es va celebrar al Brasil un referèndum sota la forma d'estat en què un 10% dels votants es declarà partidari del retorn de la monarquia.

Bibliografia[modifica]