Mélite, ou les fausses lettres
Tipus | obra literària |
---|---|
Autor | Pierre Corneille |
Llengua | francès |
Gènere | comèdia |
Data de publicació | 1633 |
País d'origen | França |
Mélite, ou les fausses lettres (Melita, o les cartes falses) és una comèdia d'intriga en 5 actes, en versos alexandrins aparellats, de Pierre Corneille, estrenada al Théâtre du Marais de París, el mes de desembre de 1629.[1]
Argument[modifica]
L'acció té lloc a París. Erast, enamorat de Melita, fa que aquesta conegui el seu amic Tirci; poc després, per gelosia al seu oponent, mana enviar de part de Melita unes suposades cartes d'amor a Filandre, promès de Cloris, germana de Tirci.[2] Filandre, que havia resolt abandonar Cloris per Melita, ensenya aquestes cartes a Tirci. Aquest cau en la desesperació i es retira a casa de Lisi, que porta a Melita la falsa notícia de la seva mort. Ella cau desmaiada en rebre-la i dona testimoni del seu amor. Lisi li diu la veritat i fa tornar Tirci, que la converteix en la seva esposa. Mentrestant, Clitó, en veure Melita desmaiada, creu que ha mort i porta la notícia a Erast. També li comunica la mort de Tirci. Erast, ple de remordiments, es torna boig, però recupera el seny gràcies a la mainadera de Melita, que li fa saber que tant Melita com Tirci estan vius. Se'n va a demanar perdó per la seva malifeta i obté l'amor de Cloris, que no vol saber res de Filandre per la seva lleugeresa.[3]
Personatges[modifica]
- Erast, enamorat de Melita
- Tirci, amic d'Erast i el seu rival
- Filandre, amant de Cloris
- Melita, estimada d'Erast i de Tirci
- Cloris, germana de Tirci
- Lisi, amic de Tirci
- Clitó, veí de Melita
- La mainadera de Melita
Referències[modifica]
- ↑ Jean Montenot. «Portrait: Corneille». L' Express train, 01-07-2006. [Consulta: 18 març 2011].
- ↑ Gustave L. van Roosbroeck, “A Commonplace in Corneille's ‘Mélite’: The Madness of Éraste,” Modern Philology, Vol. 17, No. 3 (Jul., 1919), p. 141.
- ↑ Charles Henry Conrad Wright, A history of French literature (Oxford university press, American branch, 1912), 310.
Bibliografia[modifica]
- Madeleine Bertrand, « Corneille, homme de son temps: Le Thème de l'inconstance dans Mélite et Clitandre », L'Information littéraire, jan.-fév. 1982, n° 34 (1), p. 6-11.
- E. Brooks, « Sur la Mélite de Corneille : une dramaturgie réussie », Revue d'Histoire du Théâtre, avr.-juin 1984, n° 36 (2), p. 192-199.
- (anglès) Ziad Elmarsafy, « Real Selves and False Letters in Corneille’s Mélite », La Spiritualité/L'Épistolaire/Le Merveilleux au Grand Siècle, Tübingen, Narr, 2003, p. 169-77.
- Robert Garapon, « Le Premier Corneille : de Mélite à L'Illusion comique », Paris, CDU-Sedes, 1982.
- (anglès) Joseph Harris, « Corneille Confronts the Ridiculous: Mélite », Nottingham French Studies, Spring 2007, n° 46 (1), p. 17-27.
- (anglès) Lawrence E. Harvey, « The Denouement of Mélite and the Role of the Nourrice », Modern Language Notes, Mar 1956, n° 71 (3), p. 200-3.
- Alan Howe, « La Troupe du Marais et la première de Mélite (1629-1631) : trois documents inédits », Australian Journal of French Studies, Sept-Dec 1998, n° 35 (3), p. 279-94.
- Milorad R. Margitic, « Mythologie personnelle chez le premier Corneille : Le Jeu de l'amour et de l'amour-propre de Mélite au Cid », Pierre Corneille, Paris, PUF, 1985.
- Jacques Maurens, « Les Vraies Beautés de théâtre dans Mélite », Littératures, Automne 1981, n° 4, p. 21-30.
- Marie-Odile Sweetser, « De la comédie à la tragédie : le Change et la conversion de Mélite à Polyeucte », Corneille comique: Nine Studies of Pierre Corneille’s Comedy with an Introduction and a Bibliography, Paris, PFSCL, 1982, p. 75-89.
- Constant Venesoen, « Corneille apprenti féministe : de Mélite au Cid », Paris, Letts. Mods., 1986.
- Jean-Yves Vialleton, « Le Silence de Mélite », Œuvres et Critiques, 2005, n° 30 (2), p. 30 40